dimecres, 30 de setembre del 2009
Cadascú va a Pineda per on vol!
dijous, 24 de setembre del 2009
Jo, amb mí mateixa.... i test a les sabatilles noves.
diumenge, 20 de setembre del 2009
Prova superada.
Després d'estar tota la setmana en blanc, a causa d'unes molèsties al quàdriceps esquerra que vaig notar dilluns al gym, avui era l'hora de provar si realment havien desaparegut. Feia un parell o tres de dies que ja no sentia cap mena de dolor i he sortit amb els nois a veure que tal responia la cama.
Com de costum ens hem trobat a la granja de Palafolls a les 8 del matí, com que la calor ja no és tant forta podem quedar més tard. No hi havia cap ruta decidida, així que després de comentar-ho una mica hem dit d'anar cap a Coll de Porc i segons anés la cosa fins i tot a l'Erola. Uf!! l'Erola no seria la meva idea de provar-me després de les molèsties. Els rampots inhumans que s'han de pujar no em semblen massa bona idea, però tant és, si diguessin de pujar sempre puc girar cua i esperar-los en algun lloc.
Ens dirigim cap a Tordera per agafar el GR92. Els que seguiu una mica el bloc ja sabeu que és un camí que m'encanta, té trams divertits, la seva pujadeta està força bé i sobretot no és fàcil trobar-te cap cotxe. Tot al contrari de fer la Carretera de Vallmanya, que és una pista amplíssima, de pujada suau, gens interessant, llevat d'algun tram que considero agradable, i amb l'inconvenient de ser força transitada, tant per cotxes com per gent que hi passeja.
Quan tocava començar el tram no asfaltat del GR s'uneixen a nosaltres uns bikers que havíem trobat ja abans de camí a Tordera. Com es normal en aquests casos, acabem una mica barrejats tots plegats i anem fent cap amunt, de moment suau. A l'alçada de la urbanització de Les Ferreres ja tornem a ser dos grups separats i la casualitat ha volgut que em trobi al capdavant del nostre grup, seguint de molt a prop els bikers de cua de l'altre colla.
Vaig fent. No els vull avançar per no deixar enrere els nois, que van de tranqui, ni quedar altre cop "abduïda" per aquesta colla, de manera que em vaig retenint una mica. Arriba el primer tram divertit i tot seguit una pujadeta. Intento deixar distància amb ells, però de seguida els torno a agafar junt amb algun company. Vaja! Bé, així anem fent, ara ells ara nosaltres, fins que al final, en l'últim tram de pujada els avanço i darrera meu la resta dels nois que encara faltaven. I vinga amunt una micona més per acabar baixant fins al peu de la pujada a Vallmanya.
Pugem Vallmanya, Quatre Camins, Coll de Porc i finalment allí, decidim no fer l'Erola, sort, avui, per diversos motius, no era el meu millor dia per provar de nou la pujada de l'Erola.
Des de Coll de Porc prenem la trialera del GR, però en lloc de baixar a la pista de Quatre Camins, agafem el trencall a l'esquerra que ens deixa a Vallmanya altre cop, i d'allí ràpida baixada fins a Can Dieta a regalar-nos amb una birreta i alguna cosa per entretenir l'estomac. Bé, n'hi ha que en comptes d'entretenir-lo li donen feina per estona!! jajajaja.... Com sempre una bona estona amb els nois, uns bons riures i la típica conversa biker, que si jo vaig millor ara que abans...., que si la pujada de tal....., que si 6 km/h....., que si..... bé, què us haig de dir! ; )
Cafetons i cap a casa. Una tornada plàcida com de costum. Avui s'ens ha fet una mica curta la ruta, uns 33 km a força bon ritme. Haig de confessar que avui no m'he trobat en el millor dia. Potser per no haver fet res des de dilluns, o que no he dormit massa..... però he tingut la sensació de que havia fet una passa enrere. Espero sincerament que només es tracti d'una sensació i durant aquesta setmana pugui constatar el contrari. Ja us diré.
Per la setmana vinent tot sembla indicar que anirem al Roure Centenari, al costat de Santa Maria de Montnegre, recentment restaurada. Ja tinc ganes!!!
Salut bikers!
diumenge, 13 de setembre del 2009
Maçanet, inaugurant la temporada.
La ruta fins a Maçanet ha estat la de costum, així que no us avorriré amb detalls que, els que hi heu anat ja coneixeu, i els que no, no podrieu ubicar. El que sí puc fer és parlar de com m'he trobat avui sobre la bici.
Com ja he dit, era el primer dia que tornava a sortir amb alguns dels nois, per tant era el moment de comprovar si realment la millora que m'havia semblat notar durant aquest mes d'agost, era real o només un bluf. Començava a dubtar-ho perque dijous vaig fer una volteta al matí, de Palafolls a Quatre Camins per Vallmanya i baixada per la riera de Santa Susanna, i em vaig notar com fluixa. No podia dir si era que, sense adonar-me, vaig apretant més i al anar sola no tenia amb qui veure-ho, o que realment no era el meu dia. El cas és que estava intrigada amb el tema i per fí, avui, he sortit de dubtes.
Certament hi ha hagut millora. Encara que els nois continuen tenint un punt més alt que el meu, hem anat tots plegats a un ritme molt similar i la ruta s'ha pogut fer d'una atacada, sense les típiques estones que alguns havien de passar per esperar-me. Tota la pujada amb el 32 i només corones altes en un parell de tramets que són més pendents. En resum, força satisfeta, però encara m'ho prenc amb reserves a manca de fer alguna sortida més.
Vistes del Montseny desde la pujada a Maçanet, tot i que el dia ha estat núvol
Els nois, d'esquerra a dereta, Adolfo, Pere, Àlex i Félix
Hem fet la ruta d'una tirada, sense aturar-nos a Maçanet per esmorzar. Hem decidit fer-ho a Can Dieta perque així podiem fer-ho tots plegats, sempre hi ha algú que té una mica més de presa que els altres i no s'hauria pogut quedar a Maçanet.
Pel camí ens hem trobat un parell de cops amb en Manu i un col.lega seu que també han fet Maçanet, ademés de no sé quantes coses més. Però a aquests dos se'ls ha de donar de menjar a part que no hi ha qui els segueixi la roda!! jajaja....
Total, 37 km. i uns 420 m. de desnivell acumulat i una mitjana de 15,5 km/h., no és gaire, però tampoc està malament. El més important, ens hem mogut i hem rigut una estona gaudint de la muntanya.
Salut!
dijous, 10 de setembre del 2009
I doncs.... per què no esbufegar una mica per la Vall de Benasc?
La Vall de Benasc és un lloc que trobo magnífic. Les seves muntanyes són impresionants, ferèstegues, i té recons preciosos. No és el primer cop que hi he anat. Precisament la ruta que vaig anar a fer, ja l'havia fet uns anys enrera i venia de gust repetir-la. Aquest cop acompanyats pel meu germà i la seva dona.
Com que la cosa era qüestió d'un parell de dies, vam anar amb les tendes de campanya. La idea era arribar i muntar-ho tot per fer la ruta al dia següent, fer un bon sopar i tornar l'endemà al matí després de plegar-ho tot. Una visita una mica ràpida, però que ha valgut la pena fer.
Ens vam llevar d'hora i vam preparar-ho tot per sortir. Ja feia solet quan ho feiem, però la temperatura era agradable, així que, bona embadurnadeta de protecció solar i au! En marxa!!
Sortim del càmping La Borda d'Arnaldet, a Sesué. Som a uns escasos 12 km. de Benasc. Els primers km. els hem de fer per la carretera, però de seguida ens desviem a la dereta cap a l'embassament de Linsoles, al poble d'Eriste. Hi ha un camí que voreja totalment l'embassament i ofereix unes vistes molt agradables, ademés, a primera hora del matí, amb la llum que hi ha, encara són més maques.

Embassament de Linsoles.
D'allí mateix continuem camí en direcció a Ansils. És un bonic poble de molt poquets habitants, pel que sembla només 180, amb algunes cases senyorials dels segles XVI i XVII de gran valor arquitectònic.
Sortim d'Ansils per una carretereta secundaria que ens porta fins a Benasc i allí prenem un camí que transcòrre paral.lel a la carretera fins al desviament al càmping Ixeia. A partir d'aquí ja trepitgem terra fins al final i és on comença la bona pujadeta : ).
Anem fent. El terreny és molt pedregós i això sempre dificulta una mica mes l'avançada en certs pendets, sobretot si hi ha pedra molt suelta o grossa, com ens trobem en algún tram més tècnic. La tendència és sempre la d'anar cap amunt, a estones amb pendents suaus, però la majoria del temps la pujada és evident i inclús forta.
La primera dificultat del dia la trobem a la zona de l'Embassament de Paso Nuevo, on les rampes es posen durilles, fins del 15%. Plat petit i amunt amb ganes, que això no és res!!! El més dur no té més d'un kilòmetre, desprès la pujada torna a ser suau, però la Inma, que no està tan feta a la bici encara, pateix una mica. A les rampes apreto les dents i tiro amunt, però un cop superades, ralentitzo la velocitat per tal de que ella m'agafi sense necessitar aturar-me. Així, d'una banda no perdo ritme i, de l'altre, a qui està per arribar no li dona la sensació de que l'han estat esperant, però quan el pendent es fa pla o inclús fa baixada, em veig obligada a aturar-me per no marxar massa.
Poquet després trobem el trencall que ens duria a la Vall de Vallibierna, que també és pot pujar en btt, i després d'una curta baixadeta arribem al Plan de la Senarta, una zona d'acampada municipal amb unes vistes estupendes i on haviem estat acampats fa anys quan vàrem fer un tram de la Transpirenaica.
Plan de la Senarta.
Un cop travessada La Senarta tornem a trobar un tram de bones rampes on la nostra companya torna a posar peu a terra. No passa res, a tots ens passa algún cop, forma part d'aquest esport. Però el cert és que a partir d'ara el camí ja no tornarà a ser amable fins que arribem.
Pujades interessants, algún tram de baixada, i altres pujades ben picades que ens fan suar a tots. En especial el tram que hi ha després de la cabana dels pescadors....uff!! Allò son rampots forts i ademés amb moltíssimes pedres com a punys i totes sueltes les punyeteres!! Malauradament, una d'elles em fa perdre el contacte de la roda del devant i no em queda més que posar peu a terra o fotre'm un lletot.
Evidentment, i sense ni pensar, el meu cervell em fa posar el peu i, és clar, ara qualsevol torna a enganxar amb tanta pedra i aquest pendent. Respiro fons, vaig cansada, abaixo algún pinyó i poso plat mitjà per intentar tornar a pujar a la bici, però aquests maleïts pedrots no parem de moure's i no tinc prou força, ni sóc prou ràpida com per encadenar dues pedalades seguides. No queda més que pujar uns metres a peu fins trobar un lloc on el terreny doni una mica de treva i tornar a arrencar. No trigo molt a trobar un reconet apropiat i torno a atacar les rampes que em queden sense problemes, això sí, esbufegant, que no és per menys!!! jejeje....
Allò continua pujant sense remei. Nosaltres estem acostumats a fer rutes així, però la Inma, que tot i el que va patir es va portar com una campiona, està rebentada. Decidim, tot i que la intenció era arribar fins a l'Hospital de Benàs, que acabarem la ruta a l'Hotel Turpí on podrem menjar i beure alguna cosa abans de tornar cap el càmping. No ens han quedat gaires kilòmetres per fer, uns 5 només, però sí que teniem per devant la pujada fins al Balneari de Baños de Benasque que té uns pendents una mica castigadors i no estava la cosa com per continuar pujant donades les circumstànscies. L'objectiu del dia, que era passar una bona estona de btt en bona companyia estava més que acomplert, així doncs, ens arribem fins a l'Hotel Turpí per recarregar piles amb uns bons entrepans i unes birres ben fredes que no ens podien caure millor.
Després d'una bona estona de relax, amb les panxes contentes i oblidades les rampes que ens han fet patir a la pujada, tornem a muntar i enfilem la tornada. Per tornar tenim dues alternatives. Podem fer-ho per la carretera, sempre de baixada i més ràpida, o podem desfer el camí fet, trobarem algún tram de pujada, doncs els hem baixat a l'anada, però és molt més maco i divertit.
Qué guapa soy y qué tipo tengo!!
Mentre baixem ens aturem de tant en tant a fer alguna foto i gravar una mica de vídeo. Que si ara baixes tu, que si ara jo..... aquestes coses. En Joan i jo, que som més atrevits a les baixades, especialment ell, anem baixant a trams per poder agafar l'Adolfo i la Inma en alguna instantànea. Certament, les baixades les gaudeixo molt, i més si són en llocs tant macos i tenem algún tramet "divertit", per tant, m'ho vaig passar pipa!!
Sí, jo també em demano perque només en Joan ha quedat mogut, jejejeje......
Tot el que puja.....
..... baixa
Gairebé sense adonar-nos ja tornem a ser al trencall de la carretera i tornem a agafar el camí paral.lel que ens deixa a Benasc. En aquest camí trobem un desviament que fa una volteta molt curta i té una pinta de ser divertit..... jejeje, de manera que en Joan i jo l'agafem per veure que ens trobem. Buah!! guapíssim!!!!! Una baixada, no gaire forta, però amb uns rocs enormes, però enooooooooooormes, ben arrodonits pel pas de l'aigua que em donen una dosi d'adrenalina estupenda!! Llàstima que és molt curtet i ademés no està documentat, estava massa al.lucinada passant-m'ho teta!!! jajajaja....
Com si res ja van caient els kilòmetres doncs anem baixant. Tornem a passar per Ansils i aquest cop sí que faig una aturadeta per fer alguna fotografia...
Ansils
... i també per l'Embassament de Linsoles
Embassament de Linsoles
Ara ja no ens queda gaire per arribar al càmping on ens espera un sopar d'aquells que et deixen ben rodó. Res millor per possar la guinda a un dia interessant. Bon menjar, bon vi.......
.... i bons riures!! Haig de confessar que el vi va fer de les seves i vam tenir després una estona força divertida. Digue'm-li..... moment flipe.
Què passa? Cadascú mira les estrelles com més li agrada oi? jajajaja.....
L'endemà, tal i com era previst, vam aixecar el campament i cada ovella al seu corral. Ha estat una escapada rodona.
La ruta? Uns 42 km. amb un desnivell acumulat d'uns 800 m. i uns paisatges fantàstics. Poques coses deixen tant bon gust de boca.
Aquesta ha estat la última sortida de les vacances. A partir d'ara ja tornem a la normalitat i a les nostres sortides pel Montnegre, que una mica també l'he trobat a faltar.... ; )
Salut!
dilluns, 7 de setembre del 2009
Ascenció al Puigpedrós, 2.913 m. d'altitud
El camí fins al refugi és molt agradable, entre bosc i molta verdor, un camí molt ben senyalitzat, on comparteixen tram el PR-120 i el GR-11. A aquesta hora del matí la temperatura és fresca, el dia és clar..... té una pinta extraordinaria!
Sembla que algú no vol que ens despistem del camí ni un metre..... jejeje
Ja es veu el refugi i alguna tenda de campanya plantada a la seva zona d'acampada, només queda una baixada fins el refugi i començarà la nostre ascenció al Puigpedrós.
L'Estany Sec, que trobem just redera del refugi de Malniu.
Bones vistes del massís del Cadí
Si cliqueu la foto i us fixeu bé, veureu les formigues que de tant i tant passar........
...... han fressat un camí ben visible al mig del prat, el seu propi GR? jejeje
Aquest és la mena de paisatge que ens acompanyarà bona part de la pujada.
Doncs com no pot ser d'una altre manera, anem fent pel GR-11 fins allà on l'hem de deixar per desviar-nos a la dereta cap al nostre objectiu. Allò puja que fa por!! És un pendent hervós que sembla una paret, així que anem fent, sempre a ritme, i sempre amunt. Sembla que costa moltíssim però avancem metres a bona velocitat. Possiblement algú podria dir que és millor pendre's amb calma aquesta mena de pujades, i en part és així, però l'experiència em diu que si no apretes una miqueta les dents, prens el teu ritme i portes una bona respiració, aquestes pujades es fan eternes així que, mentres puc, jo vaig sense aturar-me més que per comprovar que porto la trajectòria correcte.
Així acabo pujant els primers 400 m. de desnivell en un bon temps i contenta d'arribar a un terreny més "amable", sempre prat, però molt més suau. Desde aquí, som al Coll de les Molleres, ja es veu un dels cims del Puigpedrós (en té dos) i sembla que no pogui ser de lo a prop que es veu. Els prats al coll els pasturen els caballs i tenim l'agradable sorpresa de poder veure una marmota i un grup d'isards.
Un nou gir a la dereta i a continuar pujant. Aquest cop amb força pedres. Vaig pujant seguint les fites que cada pocs metres es van trobant. Normalment, desde una fita es pot veure la següent, i en aquest cas, es compleix a la perfecció i amb escreix, perque, no tant sols es veu una, sino que sovint dues i tot, encara que, s'ha de dir, que amb tantíssima pedra, i tota tant igualeta en quant a les formes arrodonides i els colors, de vegades costa una mica identificar on és la fita.
De nou arribem a una zona més planera. Ara tenim just al devant el cim del Puigpedrós, però encara no som a tocar. Afortunadament s'avança molt fàcilment per aquesta mena de pla que sembla presentar-nos el cim.
Mica en mica ens anem acostant i ja només resta l'últim esforç, pedres amunt, fins que ja es veu tota la ferralla que acostumen a posar als cims, quina mania!!!!!! Que si el grup excursionista de no sé què..... que si en commemoració de no sé què quants..... llibres de signatures.... creus..... amb lo maco que és un cim per si mateix.
Ultimes pases cap al cim.
Panoràmiques desde el cim, mirant cap Andorra.


Circ dels Engorgs, a Andorra, i els seus llacs.
Doncs sí, per això deu ser que li diuen Puigpedrós.
Mirant cap el Cadí.
Doncs bé, després de tooooooooootes aquestes fotos, i alguna més... jejeje, i després de deixar les panxes contentes per carregar piles, ens decidim a baixar.
Haig de confessar que sempre em costa baixar d'una muntanya. M'encanta la sensació que tinc quan sóc a dalt, sobretot si es té la sort de no coincidir amb gaire gent, estar sol és força difícil, encara que algún cop s'ha donat el cas. I en el cas concret d'aquesta muntanya, em va costar més que en d'altres ocasions. Cert que les vistes són sempre impresionants desde un cim, cert que la sensació de llibertat i alhora de petitesa la tinc a cada cim, però..... alguna cosa té aquest que m'ha enamorat. Segur que algún cop us haurà passat també a vosaltres, i et queda una sensació de benestar dificilment superable, però al mateix temps quan comences a baixar la muntanya, ja comences a anyorar-la.....
Així doncs, baixem. Hem passat dalt una bona estona, i ademés la temperatura ha estat molt agradable, a baix es deuen estar fregint!! Tornem a trobar els caballs, algún isard més... bé i la gent, és clar, que puja o baixa.
Desfem el mateix camí que ens ha portat a dalt aquest matí. Com de costum, la baixada mica en mica fa de les seves a les nostres cames, potser no en aquesta primera part, però cap al final si que notarem els genolls carregats i la feina de retenció dels quadriceps.
Ens allunyem del Puigpedrós.
Quan estem baixant l'últim tram, la paret, ja és gairebé la 1 del migdia i la calor és forta. Tot i així veiem 4 noies que pujen, molt a poc a poc, fetes caldo pobres. Però a qui se li acudeix!!! aquestes hores no són per pujar enlloc! Ai.... Nosaltres seguim desfent camí i en poc temps tornem a veure el refugi.
L'Estany Sec.
Desde aquí ja ens queda només la tornada fins al Pla de la Feixa seguint de nou el GR-11 ara de pujada. Es fa notar que les cames agraeixen tornar a pujar una mica després de la baixada, després de estar tanta estona treballant de la mateixa manera, qualsevol canvi és ben rebut i haig de dir que ara pujo com una bala!
En poca estona estem al cotxe, després d'una bona ascenció. Ja només queda la tornada on m'espera una dutxa fantàstica i un plat de pasta, mmmm.... ;)
Salut!