dimarts, 1 de setembre de 2009

Coll d'Eyna. Els 2.685 m. més llargs de la meva vida.

Fa temps que tenia ganes de fer aquesta ascensió, per lo maco que ens havíen dit que és. Cert, és molt maca, i també molt llarga, gairebé 19 km. i un desnivell positiu de 1064 m. i acumulat de 1347m., això explica que trobéssim molta gent a la primera part de l’ascensió (al baixar, perque vam pujar sols) i que fóssim tant poquets al Coll. Sortim del poble d’Eyne a França. És molt d’hora, encara no les 8 del matí, quan comencem a caminar. El camí que trobem al principi és força costerut i pedregós, molt humit, i amb la poca llum que arriba d’entre els arbres té aspecte de bosc de fades i follets.

Aviat guanyem prou alçada per tenir les primeres vistes del matí al massís del Carlit i els estanys de les Bulloses, molt recomanables de veure, per cert. 

A partir d’ara comença un llarguíssim tram en el que en prou feines ascendim. Caminem i caminem ara amunt, ara una mica avall seguint el curs del riu Eina. La vall no és gaire ample al principi, però es va obrint a mida que es guanya alçada, fins arribar al Pla de la Beguda, a partir del qual comença una forta pujada que salva més de 500 m. de desnivell en aproximadament 1,5 km de distància. 

Aquest últim tram ens el prenem amb més calma, tot i així ens adonem que portem un ritme prou bó, doncs anem agafant un parell d’excursionistes que van força més avançats. El camí avança fent ziga zagues fins al l’últim tram abans del coll que sembla literalment una paret!!

El coll d’Eyna és molt ampli, gairebé sembla un enorme pla, desde on es pot veure a l’altre cantó, la banda de Núria, l’alberg del Pic de L’Àliga i les vistes són al.lucinants.

Fem una passejada, mengem una mica i admirem la muntanya, tant fantàstica sempre, i que et fa sentir tant insignificant i alhora tant lliure. Sento el silenci, és una sensació genial que sovint costa trobar als cims de les muntanyes, encara que pugui semblar estrany, doncs sempre trobes grups de gent que trenca aquesta màgia que té la muntanya. Lamentablement no tothom que puja a un cim és capaç de valorar el que està veient i respectar l’entorn, i quan dic respectar vull dir en tots els sentits, no llençar brosa ni fer sorolls i crits que poden molestar els animals més enllà de la nostre presència, és clar. Bé, m’he desfogat una mica!! 

Ara ja tocava baixar. El més fàcil, podeu pensar. Doncs no!! Baixar és molt més xungo que pujar, i molt més en un descens com aquest, molt bèstia al principi i molt llarg. Però tot i això baixem a ritme, inclús corrents en algún dels últims trams, ja hi havia ganes d’arribar. Trobem molta gent passant el dia a la vora del riu a l’últim tram de baixada, moltíssima gent!! I algú que intenta pujar encara a aquestes hores!! Però si és migdia!!! Amb la calor que fa ara.... ai senyor.... Hi ha gent per tot.

Arribem al cotxe prop de les 14 h. i amb una calor asfixiant, però contents d’haver fet l’ascenció. Ara de cap a la dutxa i un àpat ben fresquet per recuperar forces. Aviat tornarem a fer alguna cosa interessant.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada