dilluns, 28 de desembre de 2009

Hou...Hou...Hou....!!

 
M'heu de perdonar per haver trigat tant en penjar aquesta crònica. Els dies de festes i altres temes m'han tingut una mica ocupada, però diuen que més val tard que mai, així que aquí us la deixo. A que ara una crònica dels nadals sona a una cosa mooooooolt passada? jejejeje.....
Diumenge després de Nadal vam reunir-nos una bona colla de bikers per fer una sortida una mica especial. Es tractava de ser quants més millor per fer una mica de gresca. I vaja si vam ser gent! Mes de 20 bikers camí de la famosa ermita perduda d'en David. Alguns amb gorrets de Pare Noel, i d'altres, com jo, vam decidir que qui anés engalanada fos la burra, així que res més adient que unes banyetes de ren per emular en Rudolph. Oi que està maca?
Doncs allà estàvem tots fent-la petar ara amb uns ara amb altres, mentre esperàvem que arribés tothom per marxar a la recerca de l'Ermita Perduda, que no és una altra que la Capella de Can Vilar.
No aprofundiré en els detalls de la ruta perquè en aquest cas el que comptava era la gresca i passar-ho bé un munt de bikers, alguns d'ells els amics Jabalí Bikers de Sant Cebrià amb qui feia molt que no ens havíem tornat a veure, i d'altres bikers del Club BTT Pineda, les Ginetes i els Amics BTT de Palafolls que son els promotors de la idea.
Com és natural sent un grup tant nombrós hi havia gent de tots els nivells així que de tant en tant, als llocs estratègics de la ruta, tocava fer una aturada de reagrupament i esperar a que arribés tothom mentre l'anàvem fent petar i fèiem fotos i vídeo.
Per fi vam arribar a l'ermita, en prou feines 4 parets en runes, després de pujar un camí força trencat i estret que ens obligava a anar d'un en un i que en algun tramet picava una pel de més, però molt guapo.
Allà, fotos i més fotos, gresca i també ganes de pillar un bon esmorzar!! Per tant tots a les burres de nou i directes a Can Lucas per mullar-ho.
Un dia molt divertit amb tots els companys i dels que de tant en tant agrada repetir.
Salut!

divendres, 25 de desembre de 2009

El 25 de desembre... amunt...amunt...amunt...

Bé, potser tant amunt... tant amunt.... no hem anat, només una mica eh... jejeje  

Avui ens hem llevat amb un dia esplèndid. Lluïa el sol després de tres dies de pluja intermitent i l'ambient estava net i clar, jo estava molt més espavilada després d'un refredat que encara es fa notar, però ja no mata, demà dissabte sembla que tornarem a tenir pluja i per rematar ahir nit vam sopar una mica més del que seria habitual, per tant..... avui calia moure el cul aprofitant que els elements estaven de la nostra part.

No ha calgut matinar. Poc abans de les 11 h. hem sortit camí de Calella. Volem pujar fins a Sant Andreu per la carretera de l'hospital, baixar a Pineda i si tenim ganes i forces pujar a Quatre Camins i d'allà cap a Tordera i a casa. 

Avui les rieres estaven plenes, així que anar tot el trajecte fins a Calella per la platja no ha estat possible. A Malgrat hem hagut d'agafar el carrer paral.lel a la via de tren i per allà hem continuat fins que hem creuat la via entre Santa Susanna i Pineda. A partir d'aquí hem anat sense problemes fins a Calella. 

La pujada per la carretera de l'hospital l'hem fet, si fa o no fa, com sempre. Avui, al contrari del dia anterior, no em sento les cames tant estupendes, imagino que el sopar de la nit anterior alguna cosa te a veure, això i el refredat que m'ha tingut kao aquesta setmana. També he sortit amb una bona lumbàlgia a sobre, tot i que no la notaré fins que arribi gairebé a Tordera, de moment el calmant que he pres abans de sortir deu estar fent es seu efecte.

Per fi se'ns acaba la carretera i comencem a trepitjar pista, quines ganes! Avui el terra esta ben humit, s'agrairà en baixar, però el cert és que pujant sembla que ens enganxem una mica en algun tram més moll, la nevegal 2.10 al darrera també contribueix a que tinguem aquesta sensació, no ens enganyarem. Tot i així abans d'adonar-nos ja som a la Plaça Sant Andreu. Després d'una mini aturada per comprovar que la roda de l'Adolfo esta bé i per alliberar el meu nas d'alguns habitants.... diguem-li... taponadors, comencem a baixar cap a Pineda. Baixada ràpida i força pendent en algun tram que ja tenim el "plaer" de conèixer en sentit contrari.

Quan arribem a Can Pallofa sense dir aquesta boca és meva, girem a l'esquerra per pujar altre cop, aquesta vegada cap a Quatre Camins. No puc dir que hagi tingut bones sensacions pujant, però és cert que no m'he trobat malament. Així doncs dono per força bona la pujada tenint en compte que avui no ha estat, ni de lluny, el dia que millor m'he trobat sobre la bici. Un cop dalt ens queden un parell o tres de "trampes" abans de començar a baixar de debò cap a Tordera, però un cop superades i veient-me baixant de Vallmanya amb aquella alegria es pot dir que avui tot el peix està venut. Uns pocs kilòmetres fins a casa, una dutxeta i un bon àpat i a esperar que no passin tants dies fins a la propera sortida.

Salut!

dimarts, 22 de desembre de 2009

No em ve de gust desafiar el fred!!!!

Doncs que voleu que us digui? Que aquest diumenge no em vaig poder llevar tant d'hora? Que estava cansada? O potser que al llit s'estava molt calentona? Una mica de cada cosa. Encara arrossegava manca de son d'una farra que vaig tenir divendres, i a més fotia un fred que pelava! Així que quan va sonar el despertador el vaig aturar i vaig pensar que les muntanyes no marxen enlloc i podria sortir més tard.

Efectivament, quan vaig sortir a les 12 del matí les muntanyes m'estaven esperant. Ja no feia un fred mortal, tot i que al balcó de casa el termòmetre marcava 2º, i jo estava molt espavilada, així que em vesteixo de guerra full equip per no passar fred i cap a la muntanya.

La ruta ha estat una ben coneguda. Vallmanya, Quatre Camins, Pineda, pujada a Sant Pere de Riu i Santa Susanna. No ha estat llarga ni dura. Avui, no se per quina incomprensible raó, em trobo molt i molt bé. Les cames em vam soles. Faig tot el camí fins el kiwis amb plat gran i quan poso mitja ho faig amb pinyons baixos. He aprofitat aquest "estat de gràcia" per provar-me una mica i he tingut unes sensacions increïbles. Ai.... llàstima que això no pugui ser sempre.... Vallmanya, que sempre havia pujat al el 22 i el 34, avui ha caigut amb el 26!! Però que em passa?!? Ja se que a molts de vosaltres no us deu semblar gran cosa, però per mi és un pas endavant i estic molt contenta. Amb les meves bones sensacions arribo a Quatre Camins i després de baixar per la banda de Pineda li dic a l'Adolfo.... et va bé pujar Sant Pere de Riu? Com que em contesta que si doncs amunt. Bones rampes de fins el 24%, tot i que asfaltades, que es deixen fer al tran tran, ja sabeu.....

Baixadeta ben ràpida fins Santa Susanna i cap a casa. Per haver sortit tant tard ha estat prou bé ;)

Salut!

dijous, 10 de desembre de 2009

Kilòmetres i més kilòmetres.......

Així és. Porto un parell de setmanes fent més kilòmetres que el 69, o eren més voltes que el 29 .....? Bé, tant és. El cas és que, igual que la setmana passada, dilluns vaig sortir a rodar jo soleta. De casa fins a la pujada a Vallmanya i d'allà a Calella pel passeig i tornar a casa. En total uns 55 km. intentant rodar suau per no carregar les cames, encara que llavors la que es carrega és la zona lumbar, que ara se m'està queixant força (:() 
Tot i així, dimarts torno a sortir. Aquest cop no vaig sola, com que és festa anem amb l'Albert i el Francesc a Maçanet. No volem anar massa lluny perquè avui toca dinar a casa de mamuchi, que és el seu sant i així tenim tots plegats excusa per estar una estona junts. Per cert, molt divertit remenar fotos antigues de quan una era petita, mireu quina monada.... (:D)
Durant la pujada a Maçanet tinc la sensació de no anar massa bé, les cames no estan responent com voldria. Com que hem dit que esmorzariem a Tordera, en arribar a Maçanet no ens aturem. La baixada, força ràpida com és habitual, em diverteix força i de seguida estem a Can Dieta, tot just son les 10 del matí. Una truita de carxofes molt bona em deixa la panxeta contenta, i una bona birra em refresca la gola, poc més es pot demanar.
A les 11:30 h. ja som a casa. Perfecte, dutxa, engalanament i cap a Barna.
I per completar el cicle, dimecres una sortideta nocturna. Aquest cop hem estat un bon grup i per fi ha vingut en Pere que tenia tantes ganes de sortir amb els llums nous.
Com que en aquesta ocasió sortíem més tard, en comptes de fer la volta acostumada, Quatre Camins-Pineda-tornada per passeig, hem dit de baixar per Santa Susanna per fer més via. Bona idea, no només hem guanyat mitja horeta ben bona de temps, sinó que he gaudit de la baixadeta, que m'agrada més que per Pineda (:P)
La propera sortida serà dissabte, de manera que tinc dos dies per descansar el cos i esperar que la lumbàlgia em marxi. Jo per si de cas, l'ajudo possant-me una pomada i escalfor amb la manta elèctrica. Ai senyor..... semblo una iaieta....
Salut!
 

dilluns, 7 de desembre de 2009

Tourmalet o Far de Tossa de Mar.

Després d'una setmana farcideta de km., ja porto uns 130 km., el dissabte em disposo a fer els 50  que tenim entre anar i tornar de Tossa de Mar. És el segon cop que vaig a Tossa, un recorregut amb algunes rampes fortes i una mica trencacames, però molt maco. Recordo estar a Tossa el primer cop que vaig anar i haver pensat en que la tornada deu ser criminal. És una sensació que crec que tindré cada cop que hi vagi, tot i que després en les dues ocasions he tornat molt millor del que esperava.  Com de costum ens hem trobat a les 8 del matí i de seguida sortíem cap a Tossa. Hem portat un ritme força constant i entre rampots, pujades i baixades hem anat fent el camí. M'he trobat força bé, tenint en compte que quan surto amb els nois sempre vaig obligada, és a dir, acabo portant un ritme més alt del que, anant sola, portaria, i en aquesta mena de rutes, que son de puja i baixa, encara més. Tot i així estic contenta de com ha anat. El primer cop vaig fer gairebé totes les pujades amb plat petit i amb les rampes "pepino" vaig patir de valent. Avui només ha calgut posar el 22 als percentatges més durs, però la resta s'ha deixat fer amb el 32.
Un cop a Tossa pugem al far. Mai havia pujat, però sabia que era un tram de poc més de mig kilòmetre i, com acostuma a passar, amb un pendent gens menyspreable. Hem començat a pujar, l'un darrera l'altre, a un ritme força alt, passant entre mig d'un munt d'avis que pujaven a peu. Així que anàvem pujant els avis ens han començat a animar i anaven dient...... " mira mira, si sembla el Tour! " jajajaja! Ha estat molt divertit, alguns d'ells inclús es posaven a un cantó i ens feien palmes per animar-nos com si fóssim en Contador i l'Armstrong coronant un port. 
Hem arribat dalt esbufegant de tant ràpid que hem pujat. Certament el fet que t'animin sembla que et dona ales per arribar abans. Allà hem fet algunes fotos. Les que us ensenyo son gentilesa d'en Francesc, que les ha fet amb el seu super mòbil. Ja sabeu que jo tinc la càmera espatllada.
Per rematar l'anècdota, un dels avis s'ha volgut fer una foto amb nosaltres i algun altre també ens ha "retratat", com diuen ells, per tenir un record més de la seva excursió a Tossa.
Després d'una estoneta dalt al Far, hem anat baixant, amb molta cura i a poc a poc per no tenir cap entrebanc amb els que encara anaven pujant o baixant a peu i hem buscat un lloc en fer l'esmorzar, avui, per no variar, hi havia gana. Una estona de tertúlia, i cap a casa. Com esperava pensant en que la tornada seria criminal, sobretot la última baixada, que ara tocarà pujar, i que mentre la baixava em feia tremolar de pensar en remuntar-la, jejeje..... Comencem la tornada força bé. No hem menjat gaire per no portar els estomacs massa plens, doncs per pujar és gairebé com un suïcidi. Tal i com no esperava, m'he trobat molt bé, inclús m'atreviria a dir que millor qua a l'anada. La pujada que tant temia s'ha deixat fer i he gaudit com una nana de les baixades.
En general em tingut bona temperatura, inclús he anat més abrigada del que hauria calgut, però tampoc m'he sentit incòmode. Com us deia, 50 km molt interessants i dignes de repetir-se aviat.
Salut!

dissabte, 28 de novembre de 2009

Creu de Canet i jo..... sense càmera! Per queeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee?

Doncs sí, avui he pujat a la Creu de Canet des de on hi ha unes vistes espectaculars i jo no tinc càmera, grrrrrrrrrr!! Només he fet un parell de fotos polloses amb el mòbil mentre esmorzàvem (lo de polloses no és per la companyia, que era excel·lent, sinó per la qualitat de la imatge com deveu imaginar)

Bé, doncs avui haig de reconèixer que estic cansada. Han estat 55 km. amb un desnivell acumulat de 972 m. Hem fet tres bones pujades i es nota.

El dubte del dia avui era si pujar per Calella (ctra. de l'hospital) o per Pineda (Sant Andreu). Ha quedat esvaït de seguida, sembla que cap de nosaltres tenia massa ganes de pujar Sant Andreu, jejeje.... La pujada per Calella ha estat, com ve sent habitual últimament, a un ritme força alt. Els nois han anat tirant i jo he anat traient la llengua darrera. Ja em va bé, així m'obligo a fer la pujada un pel més fort del que la faria pel meu compte i em serveix d'entrenament, tot suma. Arribem a Sant Andreu, pugem una mica més i ara toca baixar fins a Sant Cebrià de Vallalta per les Torrenteres. La baixada és molt forta i la pista està en molt mal estat, plena de reguerots que en molts trams en prou feines deixen algun pam de terra per fer passar la roda. S'ha de baixar amb molta cura doncs te corbes molt tancades i de vegades cal rectificar la traçada in extremis, prova d'això és la caiguda, sense conseqüències, que ha patit l'Adolfo quan se li ha colat la roda del davant en un dels reguerots. Tot i així, és una zona molt maca i val la pena fer-la.

Arribem a Sant Cebrià i ens toca fer la segona pujada del dia. Serà per la urbanització Vistamar fins a la Creu de Canet. Son gairebé 4 km. i les rampes, tot i que asfaltades, son importants. Poso plat petit i miro d'agafar un ritme còmode per mi, vaig a unes 160-165 pulsacions, per tant ho he aconseguit. Vaig fent poc a poc i aprofito algun moment més suau per posar plat mitjà, baixar pinyons i posar-me de peu sobre la bici per relaxar una mica l'esquena. La part més dura coincideix amb el tram asfaltat, a partir de que agafem la pista la cosa ja és de plat mitjà.

Arribem a la Creu. Buf! està plena de nens! deu ser una colla excursionista o alguna mena d'esplai. Així doncs compartim el mirador de la creu amb la canalla. Les vistes al mar son impressionants. Quina llàstima que no tingui la càmera. Bé, com m'ha dit en Ramon, ara ja sé el camí (;P).

Després d'una estoneta de contemplació, tornem avall que hi ha qui porta gana, i no em refereixo al David, noooo.... Esmorzem al restaurant La Vinya. Pel que sembla hem arribat una pel massa tard per poder demanar res a la brasa, així que algú, i no em refereixo al David....., es queda sense la tant somiada botifarra, què hi farem.

Una bona estona de descans, uns molts riures, les típiques anècdotes de biker que no poden faltar mai en un esmorzar i......, de nou sobre les burres, enfilem la tornada i la ultima pujada del matí.

Com imaginareu, no hem pujat per les Torrenteres, sinó per una pista a la dreta que dona just a la carretera de l'hospital, després de regalar-nos, com no, unes rampes bestials just abans de sortir a la carretera. Malgrat els esforços, he hagut de baixar-me de la bici, el cor m'anava a 180 pulsacions i les cames no seguien el meu cap, a veure quin dia d'aquests un i altres s'escolten i aconseguim que es posin d'acord.

Bé, doncs  el més dur ja està fet. Ara, baixada a Calella, i tornar a Palafolls per pla, anar xerrant, relaxadets i satisfets.

A Malgrat, en Joan ha punxat, i mentre posava la càmera han aparegut per allí les Ginetas que venien de fer la seva sortida, avui a Hortsavinyà.

Aquesta ha estat la meva primera Creu de Canet. A veure si per la propera ens veiem amb ganes de pujar Sant Andreu des de Pineda, tot és posar-s'hi oi?

Salut!

diumenge, 22 de novembre de 2009

Ja soc Prehistòrica!!!!!!!! (:D)

Palafolls - 6:30 h. AM

Obro els ulls. L'alarma del mòbil ja fa una estona que ha començat a cantar, però la dec haver aturat sense ni adonar-me, la vaig posar perquè sonés a les 6 en punt, per tant, ja vaig amb mitja hora de retard. Buf! Quina son! Ahir nit vaig anar a dormir a la 1 de la matinada, però es que mai aprendre? 

Per sort, abans d'anar al llit, vaig deixar força coses preparades, entre elles la roba i la motxilla, per tant només em falta preparar l'aigua del camel. També va quedat tot preparat al cotxe, posar el portabicis i tot plegat porta el seu temps.

Em poso en marxa, rentar, vestir, esmorçar.... Hem quedat a les 7:15 amb l'Albert, l'únic valent que s'ha animat a venir a fer ........LA PREHISTÒRICA.

Amb tot enllestit baixem a buscar les bicis, cascs i demés coses d'última hora i anem cap al cotxe. Jo vaig a buscar l'Albert, que tot just acaba d'arribar. Perfecte, anem molt bé de temps. Bicis amunt, tot llest, sortim cap a La Roca del Vallès. Ens espera una ruta genial.

La Roca del Vallés - 8:15 h. AM

Només entrar a La Roca veiem els primers voluntaris que ens indiquen on és l'aparcament. Hem arribat dels primers, encara hi ha força lloc per aparcar, però en el temps que triguem en treure les bicis i agafar les coses ja el tenen ple.

Anem a la zona que han habilitat com a centre neuràlgic de la Prehistòrica. La carpa de les inscripcions i recollida de dorsals ja deu fer estona que és oberta i tot de bikers la volten per recollir el dorsal.

Recollit el dorsal i col.locat, ens afanyem a agafar un raconet per esperar l'hora de la sortida. Ens queda una horeta per davant.

Carpa de recollida de dorsals.

Mentre esperem que es faci l'hora em trobo la Marta i uns amics seus, i també alguns dels nois del Club BIKE BCN amb els que també havia coincidit al Cabrerès.

Per megafonia ja avisen de que la sortida es farà en pocs minuts, així que anem cap allà, ens situem cap el final de la immensa cua de bikers i esperem el xupinasso de sortida.

Increïble la quantitat de gent que som. Ja han donat la sortida i allò no avança ni a la de tres. Des de la nostra posició es veu la filera de bikers fent tap només travessar la Sortida. No s'entén, els primers kilòmetres son per pla. Som tants que costa avançar. Nosaltres hem estat prop de mitja hora esperant poder creuar l'arc de sortida.

Per fi hem sortit. M'agrada veure que trepitgem terra només sortir de La Roca. No anem de presa però tot i així avancem gent. Comencem a veure les primeres punxades i avaries en prou feines transcorreguts 3 km.

De seguida comença la pujada, i amb les primeres rampes també els primers embussos en ruta. Encara no hem arribat al punt on es separen els dos recorreguts. Som moltíssims i la pujada pel corriol se li travessa a més d'un. Com podem anem passant, però arriba un moment que no es pot continuar sobre la bici i tots anem fent caminant.

Finalment, després d'uns 6 o 7 km., ens trobem un parell de nois de l'organització que van informant-nos de cap on tirar per fer la ruta llarga i on per la curta. Un d'ells, va fent conya amb la gent dient-lis de tot als que tiren cap a la curta, i animant a fer la llarga.... " vinga! no foteu que feu la curta? va home! tira cap a la llarga que és molt guapa!! sereu covards!! " jajaja... quin paio!

De sobte desapareix la gent. No tinc dades, per tant el que diré pot ser agosarat, però diria que el 60-70% de la gent va tirar cap a la curta, perquè vam quedar pràcticament sols. Només desviar-nos ens trobem amb una trialera molt curta però força tècnica, d'aquelles que si me les miro no tinc ovaris a fer-la, però un cop vaig ser dins em va encantar, i això que no em va donar ni temps de treure el pro-pedal de l'amortidor, de tant sobtat que va ser. Allà, a mitja trialera, hi havia un paio fent-nos fotos a tots els que baixàvem, al menys em va fer un parell. A veure si tinc sort i les puc veure.

Anem pujant ara per una pista, la més ample que hem trobat fins el moment. Va fent amb rampes moderades, fins que trobem la rampa de les fotos de més abaix, amb un percentatge semblant al de l'erola. Vaig amb plat petit evidentment, i m'esforço tot el que puc, però finalment haig d'aturar-me, porto el cor desbocat a més de 180 pulsacions i les cames demanen relax. Les pujades fetes fins ara pels corriols, avançant gent i sense poder agafar un ritme constant, no han estat el millor per tenir els músculs contents. Així no hi ha manera de regular-se en condicions.

Un cop superada la pujada toca començar a baixar una miqueta, però als pocs metres ens trobem el primer embús important del dia. No paren d'arribar bikers darrera nostre i aviat la cua omple el corriol. Veiem alguns que giren cua, es deuen haver cansat d'esperar. La veritat és que no tenim ni idea de quan de temps fa que s'esperen. Nosaltres vam estar una bona estona, però finalment la cosa es va anar desfent, poc a poc anar avançant fins que vam poder continuar..... fins a un nou tap.

Pel que sembla hi havia una trialera i devia ser una mica tècnica. Dic pel que sembla perquè, més o menys a partir de nosaltres, ens van desviar fins una pista per no alimentar el tap amb més bikers. Hi havia gent molt emprenyada, alguns inclús demanant que els tornessin els 16€ que costava la inscripció, altres reculant..... una llàstima.

La pista amb la que vam enllaçar ens deixava just a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.

Poc després de l'ermita trobem una trialera, al principi molt divertida, però aviat es complicava una mica i es va fer un nou tap. Casualment ens vam quedar aturats a l'alçada del Dolmen de la Cabana del Moro, l'únic que vam veure en tota la marxa, i això que ens feien passar per un parell o tres més.

Dolmen de la Cabana del Moro.

La trialera és molt maca, però reconec que una mica massa tècnica en algun punt pel meu nivell actual, de manera que ens esperem força estona un cop es desfà el tap per deixar que vagi passant la gent i mirar d'acabar-la de baixar amb els mínims paios possibles al darrera. Mentre esperem he vist caure 3 o 4 nois i d'altres més hàbils que han lliurat la caiguda de poc, realment és per anar amb compte.

Continuem, després de la trialera tenim per davant un parell de kilòmetres de pujada, novament per corriols i amb alguna rampa forta que ara ja em castiga moltíssim les cames. Com que soc tant tossuda, intento sempre fer les pujades sobre la bici, tot i que no sempre les puc acabar, alguna per un pel de res, asssh.....

Al final de la pujada trobem el segon avituallament. De nou, en ser dels últims en arribar, ens trobem que estan recollint i ja no tenen res més que, de nou, les galetes embafadores d'abans. A més, s'han quedat sense aigua!!! De totes maneres menjo 2 o 3 galetes, tinc gana i encara hem de fer uns 10 km fins arribar a La Roca.

Parlem una estoneta amb els motoristes que, teòricament van tacant la marxa. Això vol dir que, molt probablement, els que quedem allà dalt som els últims. 

Després de preguntar-lis què és el que ens queda encara, marxem d'allà disposats a baixar durant una bona estona. La veritat és que els corriols que tenim per davant valen molt la pena. Passem per uns boscos obacs preciosos amb l'afegit que anem sols i per tant  gaudim 100x100 de la baixada. Exactament anem baixant durant poc més de 7 km., impressionant, totalment satisfactori. M'he llençat a gaudir-la a tope, corriols super estrets, amb trams revirats, el terra ple de fulles, pedres, arrels, els colors de la tardor i una sensació de bosc de fades....., sense parlar de la pujada d'adrenalina que devia tenir baixant gairebé a 30 km/h en algun que altre moment, de fet, tinc un pic de velocitat en aquest tram de 36 km/h. M'he divertit molt!

Llàstima, s'ens ha acabat el corriol. Després d'un tramet molt curt de corbes peraltades molt divertit, sortim a una carretera secundaria, la C-1415, i allà veiem que han instal.lat un avituallament improvisat amb begudes  fresques. Res no entra millor que una isotònica fresqueta quan vas en plena marxa, així que tots tres prenem una llauna i la bevem en un tres i no res.

Aquí ens estem una estona parlant amb els dos nois que hi ha. Un d'ells l'he vist a més d'un lloc i, pel que diuen, sembla que no siguin voluntaris sense més, sinó de la mateixa organització de la marxa. Parlem dels taps que hem trobat, i de quina seria la manera de solucionar-ho. I, tot i que ells s'ho esperen, els dic que es preparin a rebre força crítiques per com ha anat la marxa aquest any. Lamentablement l'èxit de participació ha esdevingut el veritable problema. El bosc no pot absorbir tanta gent de cop i, ni tant sols ells amb 10 anys d'experiència a les esquenes, han sabut preveure el que els venia a sobre. Però com no tot ha de ser dolent, també lloem el recorregut amb els corriols tant macos que venim de fer i ens fan saber que n'hi ha moltíssims més que no han pogut incloure. Vaja, que els voltants de La Roca son un paradís pels amants dels corriols, entre els que, ara sí, ja em puc incloure.

Després de la xerradeta, agafem un nou corriol, molt i molt estret, que ara puja, ara baixa, ara va pla. De nou gaudeixo del recorregut, tot i que algun tram de pujada dels que venen de sorpresa em fan aturar-me i passar-lo caminant. Sincerament, les meves cames ja no volen pujar més rampes, només rodar i baixar, estan petades.

En acabar el corriol ens trobem un petitíssim túnel que hem de travessar i on l'Albert se'ns queda encallat, jajajaja.... era evident que no podria passar! Ja només ens queden un parell de kilòmetres planers fins al poble. Tenim ganes d'arribar perquè tenim moltíssima gana i ja fa estona que somiem amb la botifarra, ostres! quedaran botifarres oi? (:-s)

A la fi arribem, creuada la línia de meta ja podem anar a menjar i refrescar-nos una mica. A l'arribada ja no hi ha ningú per controlar els temps, per tant no apareixem a la classificació, un fet que no deixa de ser anecdòtic doncs el ciclocomputador ja em dona les dades que necessito, però no crec que hagin de desmuntar un control d'arribada fins que no arribi l'últim participant, encara que només sigui per raons de seguretat.

Com podeu apreciar, les nostres cares, tot i la gana, son d'haver-ho passat molt bé. Ja no ens recordem dels nombrosos taps i les llargues esperes, que sumades han estat de poc més d'una hora, sense comptar amb les aturades voluntàries als avituallaments o per altres motius, com ara les fotos.

Han estat 32 km. d'autèntic trenca-cames, entre pujades i trencament de ritme pels taps, però tant divertits com esperava. Preciós recorregut, molt bona senyalització i, tot i la manca de previsió que han tingut enguany, s'ha de reconèixer l'esforç i la bona voluntat per part dels organitzadors per tal de sol.lucionar els problemes. 

Salut!