dilluns, 7 de setembre de 2009

Ascenció al Puigpedrós, 2.913 m. d'altitud

Aquesta ha estat la última ascenció a peu d'aquest agost. Com de costum, ens llevem ben d'hora per tal de començar a caminar quant abans millor. Si miressim qualsevol resenya o guia excursionista, ens diria que l'ascenció comença desde el Refugi de Malniu. Hi havia dues possibilitats per arribar fins allí, fer tres quarts d'hora de cotxe ben bons fins el refugi per Meranges, o...... pujar al Pla de la Feixa en uns 20 minuts com a molt, i d'allí anar caminant fins el refugi. Això ens farà caminar 1 hora més entre anar i tornar, però ho preferim perque d'aquesta manera no caldrà xupar tanta pista amb el cotxe.

El camí fins al refugi és molt agradable, entre bosc i molta verdor, un camí molt ben senyalitzat, on comparteixen tram el PR-120 i el GR-11. A aquesta hora del matí la temperatura és fresca, el dia és clar..... té una pinta extraordinaria!

Sembla que algú no vol que ens despistem del camí ni un metre..... jejeje

Ja es veu el refugi i alguna tenda de campanya plantada a la seva zona d'acampada, només queda una baixada fins el refugi i començarà la nostre ascenció al Puigpedrós.

L'Estany Sec, que trobem just redera del refugi de Malniu.

Bones vistes del massís del Cadí

Si cliqueu la foto i us fixeu bé, veureu les formigues que de tant i tant passar........

...... han fressat un camí ben visible al mig del prat, el seu propi GR? jejeje

Aquest és la mena de paisatge que ens acompanyarà bona part de la pujada.

Doncs com no pot ser d'una altre manera, anem fent pel GR-11 fins allà on l'hem de deixar per desviar-nos a la dereta cap al nostre objectiu. Allò puja que fa por!! És un pendent hervós que sembla una paret, així que anem fent, sempre a ritme, i sempre amunt. Sembla que costa moltíssim però avancem metres a bona velocitat. Possiblement algú podria dir que és millor pendre's amb calma aquesta mena de pujades, i en part és així, però l'experiència em diu que si no apretes una miqueta les dents, prens el teu ritme i portes una bona respiració, aquestes pujades es fan eternes així que, mentres puc, jo vaig sense aturar-me més que per comprovar que porto la trajectòria correcte.

Així acabo pujant els primers 400 m. de desnivell en un bon temps i contenta d'arribar a un terreny més "amable", sempre prat, però molt més suau. Desde aquí, som al Coll de les Molleres, ja es veu un dels cims del Puigpedrós (en té dos) i sembla que no pogui ser de lo a prop que es veu. Els prats al coll els pasturen els caballs i tenim l'agradable sorpresa de poder veure una marmota i un grup d'isards.

Un nou gir a la dereta i a continuar pujant. Aquest cop amb força pedres. Vaig pujant seguint les fites que cada pocs metres es van trobant. Normalment, desde una fita es pot veure la següent, i en aquest cas, es compleix a la perfecció i amb escreix, perque, no tant sols es veu una, sino que sovint dues i tot, encara que, s'ha de dir, que amb tantíssima pedra, i tota tant igualeta en quant a les formes arrodonides  i els colors, de vegades costa una mica identificar on és la fita.

De nou arribem a una zona més planera. Ara tenim just al devant el cim del Puigpedrós, però encara no som a tocar. Afortunadament s'avança molt fàcilment per aquesta mena de pla que sembla presentar-nos el cim.

Mica en mica ens anem acostant i ja només resta l'últim esforç, pedres amunt, fins que ja es veu tota la ferralla que acostumen a posar als cims, quina mania!!!!!! Que si el grup excursionista de no sé què..... que si en commemoració de no sé què quants..... llibres de signatures.... creus..... amb lo maco que és un cim per si mateix.

Ultimes pases cap al cim.

Panoràmiques desde el cim, mirant cap Andorra.

Circ dels Engorgs, a Andorra, i els seus llacs.

Doncs sí, per això deu ser que li diuen Puigpedrós.

Mirant cap el Cadí.

Doncs bé, després de tooooooooootes aquestes fotos, i alguna més... jejeje, i després de deixar les panxes contentes per carregar piles, ens decidim a baixar.

Haig de confessar que sempre em costa baixar d'una muntanya. M'encanta la sensació que tinc quan sóc a dalt, sobretot si es té la sort de no coincidir amb gaire gent, estar sol és força difícil, encara que algún cop s'ha donat el cas. I en el cas concret d'aquesta muntanya, em va costar més que en d'altres ocasions. Cert que les vistes són sempre impresionants desde un cim, cert que la sensació de llibertat i alhora de petitesa la tinc a cada cim, però..... alguna cosa té aquest que m'ha enamorat. Segur que algún cop us haurà passat també a vosaltres, i et queda una sensació de benestar dificilment superable, però al mateix temps quan comences a baixar la muntanya, ja comences a anyorar-la.....

Així doncs, baixem. Hem passat dalt una bona estona, i ademés la temperatura ha estat molt agradable, a baix es deuen estar fregint!! Tornem a trobar els caballs, algún isard més... bé i la gent, és clar, que puja o baixa. 

Desfem el mateix camí que ens ha portat a dalt aquest matí. Com de costum, la baixada mica en mica fa de les seves a les nostres cames, potser no en aquesta primera part, però cap al final si que notarem els genolls carregats i la feina de retenció dels quadriceps.

Ens allunyem del Puigpedrós.

Quan estem baixant l'últim tram, la paret, ja és gairebé la 1 del migdia i la calor és forta. Tot i així veiem 4 noies que pujen, molt a poc a poc, fetes caldo pobres. Però a qui se li acudeix!!! aquestes hores no són per pujar enlloc! Ai.... Nosaltres seguim desfent camí i en poc temps tornem a veure el refugi.

L'Estany Sec.

Desde aquí ja ens queda només la tornada fins al Pla de la Feixa seguint de nou el GR-11 ara de pujada. Es fa notar que les cames agraeixen tornar a pujar una mica després de la baixada, després de estar tanta estona treballant de la mateixa manera, qualsevol canvi és ben rebut i haig de dir que ara pujo com una bala!

En poca estona estem al cotxe, després d'una bona ascenció. Ja només queda la tornada on m'espera una dutxa fantàstica i un plat de pasta, mmmm.... ;)

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada