dimarts, 27 d’octubre de 2009

Montbarbat. Redescobrint un altre punt negre.

Aquest matí m'he llevat ratllada. No sé perquè em sento estranya, cansada. Potser no seria el millor dia per fer una ruta en bici acompanyada, més aviat seria un dia per marxar sola, però és diumenge, i com acostumem a fer, sortim amb els companys. Així que em teniu a la granja de Palafolls a les 8 del matí com cada diumenge i comencen a aparèixer bikers, en Jose, l'Alex, el Manu, Pere Dalmau i cia. ..... bé, sembla que serem uns quants.

Algú proposa anar a Montbarbat, i cap allà que sortim tots plegats. En general portem un ritme massa pausat. Casualment he quedat la primera i quan em giro els veig molt enrere a tots. Què passa?

Agafem el caminet de les canyes i el carril bici de la carretera de Blanes a Tordera per començar a pujar suaument cap a Montbarbat. Ja en aquesta pujada hi ha un company, que no fa massa que surt en bici, que sembla ser que té dificultats. Comencem la pista i de seguida prenem el corriol trencat que puja ben fort i que intento fer sencer a plat mitjà amb rampes del 12% i inclús més, però finalment haig de claudicar i posar el 22. Aquest error el pagaré durant la resta de la pujada, perquè m'he cremat una mica les cames i les rampes més fortes de la ruta avui se'm faran impossibles. El corriol finalment acaba amb les poques forces del company Jordi, que després d'intentar-lo decideix tornar enrere, i amb ell tornen també el seu germà David i en Pere.

La resta continuem amunt, anar fent en direcció als dipòsits, les rampes van passant i jo faig fent, però poc abans de la pujada de Mèxic ja haig d'aturar-me, el meu cap no funciona. Les cames estan cansades, el dia d'abans va ser un dia força mogut, però si el cap m'hagués funcionat com cal segurament hauria continuat amunt sense aturar-me. No cal dir que el meu humor empitjora en haver-me d'aturar, no pel fet de no ser capaç de pujar (no és el primer cop que passa ni serà l'últim), sinó per no ser mentalment capaç de fer-ho. 

Ja falta poc per la pujada de Mèxic i jo, que avui esperava pujar-la sencera, veig que no tinc massa probabilitats d'aconseguir-ho, per no dir cap ni una. Definitivament avui era un dia per haver sortit sola a rodar una mica i poc més. Tot i que els companys intenten donar-me ànims jo no aconsegueixo treure'm del damunt el mal humor. Que hi farem, tinc el meu caràcter.

L'inevitable arriba, la rampa de Mèxic. Malgrat com he anat fins aquí estic decidida a intentar pujar-la com sigui. Em concentro i començo a pujar. De seguida allò es posa molt difícil, rampes de desnivell molt fort de fins el 20% (és pitjor que l'Erola!!) i terra solta per no facilitar gens la tracció de la roda del darrere. Premo les dents, m'assec a la punta del selló i intento aguantar per poder passar el primer tram fotut, però la rampa fa una mena de panxa abans de "suavitzar-se" i a falta de molt poc per superar-la haig de posar peu a terra. Merda! gairebé la tenia! no pas la rampa de Mèxic sencera, sinó el primer tram més dolent, després, tot i que continua sent molt dura sembla que s'ha de deixar fer una mica més. Un cop a peu ja és molt difícil tornar a enganxar i encara més si et trobes tant mancada de forces com em trobo jo avui, així que ni tant sols faig l'intent i acabo la pujada empentant la princesa pendent amunt.

Quan aquella rampa infernal s'acaba torno a muntar i tiro fins arribar a Montbarbat, on les últimes rampes també fan pupeta, però no la suficient com per deixar-les guanyar.

Ja som dalt de Montbarbat. Podem contemplar les restes del poblat ibèric i en Manu s'anima a pujar a la torre de guaita que hi ha allí mateix i fer una mica de gresca, que sempre va bé.

Altres bikers arriben després de nosaltres. Son una colla immensa!

Jo estic petada. Reconec que no m'agrada gens haver tingut aquestes sensacions tant horroroses, però és el que hi ha. M'aturo al costat d'un arbre per poder-m'hi repenjar. Quin dia!

Passada una estoneta que m'ha permès recuperar l'alè i una mica el bon humor gràcies als intents d'en Manu i l'Alex que son un encant, ens fem la foto de rigor per donar fe de la gesta. Buf! per alguns un passeig, però per mi una gesta tal i com m'he trobat avui.

I després d'alguna fotografia més de les restes de Montbarbat ens disposem a baixar per la trialera del darrere, que evidentment baixo a peu, doncs encara no em sento prou preparada tècnicament com per tant sols intentar-la. És força pendent i especialment estreta en algun punt complicat. 

Sortim de nou a la pista i després de baixar una mica prenem una nova trialera. Aquesta és més ample i descoberta de vegetació, però per contra el terreny és molt accidentat, reguerots enormes, moltíssima pedra solta i en algun punt un pendent una mica traïdor, però la baixo tota muntada, tant sols m'aturo a un parell de punts per rectificar una mica la traçada. És una baixada divertida amb la que he gaudit força. Poquet a poquet aconsegueixo millorar en les baixades més tècniques i això em fa estar satisfeta dintre la desfeta de dia que porto. Tot no podia ser dolent.... 

Després baixada fins al Vilar de Blanes on hem esmorzat, i on, per cert, m'he fotut un lletot quan ja gairebé arribàvem, jejeje. He pillat sorra i la roda m'ha relliscat. Sort que he caigut sobre tou i no m'he fet res, ni tant sols una rascada.

Per dir la veritat, fora de les rampes tant fortes que hi ha en algun tram, no ha estat una ruta massa llarga. En prou feines han sortit 24 km. Espero que el proper dia la cosa vagi millor.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada