dissabte, 10 d’octubre de 2009

Challenge Palafolls - Sant Celoni - Palafolls.

Avui era el gran dia. Tota la setmana he estat esperant que arribes dissabte per veure com em trobaria fent la Challenge que teníem preparada. A més, s'havia previst fer la pujada per dos dels meus punts negres, Santa Susanna, on encara no he aconseguit acabar la rampa de la casa en runes per dos miserables metres, i l'Erola, que és una pujada cab***a on les hi hagi.
Ens trobem a Malgrat sis bikers, en Pere, en David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo i jo. Alguns prenen un tallat i cap a les 8 del matí marxem tranquil.lament en direcció a Pineda, doncs finalment es decideix no pujar per Santa Susanna. Tot i que la de Pineda té algunes rampes fortes, és una pujada molt més còmode que la de Santa Susanna, i més d'un ( ...i d'una....) sentim un petit alleugeriment en saber-ho. De totes maneres, sento curiositat per com pujaré ara per Santa Susanna, així que un dia d'aquests haig de tornar, a veure de que són capaces les meves cames.
Com us deia, pugem per Pineda fins a Quatre Camins, i d'allí a Coll de Porc. Continuo fent-me el Coll de Porc amb el 22, però ja no poso el 34 per fer la pujada sencera, vaig amb el 30 la major part del temps, a poc a poc es van fent progressos i això m'anima.
Sense pensar-nos-ho massa comencem la pujada cap a l'Erola. Al principi el pendent és suau, com enganya la cab****a!! Anem fent, i de sobte en Ramon comença a tenir problemes amb la cadena de manera que finalment se li queda travada entre els plats i el quadre. 
S'intenta fer de tot per treure-la, però està ben enganxada. Finalment afluixant una peça que porta el quadre a sota les baines i una mica els plats, aconsegueixen fer espai suficient com per que la cadena es mogui i poder-la treure. 
Aquest petit problema ens ha tingut entretinguts una mitja hora, durant la qual no parem de veure bikers baixar a tota hòstia. Ja veuràs ara.....
Resolt el tema, ben collats de nou els plats i provat que tot està correcte, tirem amunt.
És el segon cop que faig aquesta pujada. El primer intent va ser a finals de juny. Uns metres després del tram empedrat, just abans de la corba a esquerres, vaig cometre l'error d'aixecar la vista pensant que allò més dur ja s'acabava i, en veure que encara era pitjor el que m'esperava, em vaig venir avall (anava al límit de les meves forces) i vaig haver-me d'aturar sense poder tornar a enganxar fins passada la segona corba que va a esquerres on el pendent, sense deixar de ser fort, ja no és tant bèstia.
Aquest cop tampoc puc dir que l'hagi fet sencera, però ha estat exactament per 5 miserables metres!!!! Gairebé sóc la Reina de l'Erola!! jejeje... En aquesta ocasió he pujat l'empedrat amb calma i sense ofegar-me, en aquest punt l'altre vegada ja anava morta. Un cop passat, continuo uns metres, hem veig obligada a prémer les dents per superar un tram de terreny més desfet i amb pedres i això em fa fondre'm de cop, perdo força i tracció i al final, inevitablement, peu a terra. Merda!! Quin cabreig que agafo! Camino uns metres, i una mica abans de la primera corba a l'esquerra, la que em va fer baixar de la bici la vegada anterior, em dic..... amunt nena!
Baixo pinyons per poder tenir més tracció en pujar de nou a la bici i enganxar, faig un primer intent i res, respiro fons i a per el segon. Aquest cop enganxo i faig unes quantes pedalades una mica forçades per de seguida tornar a pujar fins el 34, ja ho tinc!! Buf, no m'ho puc creure! Continuo pedalant i agafo un ritme que em permeti no cremar-me gaire, si es que a l'Erola es pot anar sense cremar-se. Estic molt concentrada en portar una respiració rítmica i en donar a cada pedalada la força necessària. Vaig fent, a poc a poc, tranquil.la, i veig que molt probablement ho aconseguiré, inclús em veig amb força de baixar un pinyó, sóc una crack ; ). Sento que venen unes motos darrera meu, merda! Aquesta gent m'intentarà avançar al lloc més crític. Jo vaig una mica desplaçada a la dreta del camí. Si em decanto més a la dreta per deixar pas em ficaré en una zona amb el terra força desfet on perdré tracció. Veig que la traçada bona i més ferma està al cantó esquerre del camí i penso..... em sap greu nanos, però vosaltres aneu motoritzats. Rectifico la trajectòria i agafo la traçada bona, quedant-me al mig. Dos d'ells m'avancen per la dreta i un tercer s'ha d'aturar al meu darrera, ho sento, millor ell que jo.
Ja va quedant menys i sorprenentment no noto tant a les cames la duresa del pendent. Vaig fent fins que puc veure a la meva dreta el racó tant peculiar on és l'ermita de l'Erola, i al Francesc fent-me gestos com dient-me.... ja hi ets. 
Encara queda per arribar l'Adolfo, però en poca estona el tenim dalt. Ja hi som tots de nou i podem continuar. Següent aturada, Coll de Can Benet.
Sí senyor, no només semblo contenta, sino que estic contenta. 
Anem cap a l'Esplai. Algun company no es recorda de que ens queda una pujadeta fins allí. De moment anem baixant i això ens dona alegria a les cames.
Però la pujada fins l'Esplai no es res comparada amb l'Erola, així que la salvem sense evidentment cap història èpica ni res de l'estil. Ens hem d'esperar una mica a en Francesc, doncs ha hagut de agafar el mòbil, però en quant arriba ens posem en marxa cap a Sant Martí, ultim tram abans de la baixada a Sant Celoni.
Senyalització al Coll de Can Benet.
Els gairebé 7 km. que ens separen de Sant Martí són la majoria de baixada, amb algun tram de pujada gens dur. Per tot el camí ja es veuen les castanyes que van caient a terra i, a mida que ens acostem a Sant Martí, anem trobant gent que passeja o que va collint castanyes.
Fem un bon esmorzar. Aquest cop, pensant en que tant sols estem a meitat de camí, m'acabo les torrades que m'han posat amb la truita, em faran falta. 
Alguna foto de les vistes que hi ha des de allí, la foto dels companys.... i altre cop sobre les bicis cap a Sant Celoni.
En Francesc, com de costum, ens regala amb alguna ganyota, en Pere no es queda enrere per això...
Ens espera un descens de poc més de 8 km. per bona pista. Alguns, en Ramon, en Francesc i jo, anem destacats al davant gaudint una mica de la baixada. Hem d'anar amb compte però, perquè de tant en tant puja algun cotxe i en els trams de poca visibilitat no ens podem deixar anar ni traçar per on voldríem. Tot i així anem força de presa i en un dels trencalls ens hem d'aturar per esperar als companys que baixen molt més tranquil.lament, no sigui que es despistin i es passin de llarg.
Un cop arriben reprenem la baixada sense aturar-nos fins arribar a Sant Celoni, just a l'autopista, el camí de tornada el farem resseguint-la.
Ara ens queden aproximadament 35 km. fins a Palafolls. La majoria planers amb algun tramet que tira amunt, però molt poca cosa.
Es tracta de rodar, i és el que fem. Anem rodant tots sis tot petant la xerrada, ara amb un, ara amb l'altre, ara sóc davant, ara passo al darrere i així anar empassant kilòmetres.
Molta part del camí transcorre paral.lel a l'autopista, però de tant en tant tenim algun tros que s'endinsa entre els arbres. Son trams molt agradables, les fulles dels arbres van caient al nostre pas i la tranquil.litat ens envolta. 
Arribem a Hostalric i continuem cap a la urbanització Parc dels Prínceps, que hem de vorejar. Just aquí trobem en primer inconvenient. La pujada asfaltada que hem de fer per entrar-hi esta tallada longitudinalment a causa de les obres del perllongament de la C-32. Al menys ha quedat un pas estret a un dels costats que ens permet continuar.
Viiiiinga..... ja hem passaaaaaat, ara a continuar per la pista. Segur? Doncs lamentablement no, tornem a trobar un entrebanc. El camí també està obert longitudinalment, amb una gran fosa que imagino han obert per passar alguna canalització. Tornem a tenir un pas molt estret per poder seguir i no sabem si al final tindrem continuïtat, però de totes maneres ens arrisquem, amb una mica de sort podrem empalmar amb la ruta prevista. Però és vist que avui no és el nostre dia, i ens toca desfer tot el que hem caminat perquè no tenim sortida. Entre anar i tornar hem fet poc més de 1,5 kilòmetres. La distància no és un problema, però a les hores que estem en Francesc té força presa per arribar a casa i tot això li emprenya una mica.
No ens queda més remei que entrar a la urbanització i buscar la sortida a la carretera per tornar fins a Tordera. La urbanització és enorme! I per trobar la sortida ens toca fer una bona pujada pel carrer principal. És migdia i l'asfalt ens escup una calor impressionant. Per fi sortim a la carretera i tirem direcció Tordera a ritme, i d'allí a Palafolls. 
Han estat 70 km. amb un desnivell acumulat de poc més de 1000 m. La primera Challenge superada. Estic molt satisfeta perquè l'he fet sense problemes i he arribat fresca després de tants kilòmetres. Potser per la propera ens plantegem algun repte més important. Ja ho veurem.
Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada