dissabte, 3 d’octubre de 2009

N'hi ha que esprinten per l'esmorzar!!! D'altres, en canvi....

Avui teníem una ruta interessant. Pujada fins a Santa Maria de Montnegre, la recentment restaurada ermita, i el Roure Centenari que hi ha just davant, i per esmorzar, donat que un cop aquí seríem tant a prop de Sant Martí de Montnegre, doncs on millor que al seu restaurant?

Hem estat una colla no massa nombrosa i molt ben avinguda. El Pere, el David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo, en Ricard, amb qui havia coincidit un sol cop abans, i jo mateixa.

La pujada l'hem fet per Calella, des de la carretera que surt de l'Hospital, que he pujat en un temps rècord per mi, 28 minuts per fer 5,4 km. Plat mitjà i força bon ritme. No cal dir que els nois van millor, sobretot en David que cada dia em fa més por!!! 

Un cop acaba la carretera continuem amb un puja i baixa passant per Sant Andreu i els Tres Termes per tot seguit començar la sempre eterna pujada per la Font dels Amics, 4 km. amb un pendent màxim, sempre segons el gps, de poc més d'un 23%, i mitjà d'un 9%. No està gens malament..... 

Alguns dels nois s'han aturat a agafar aigua a la Font dels Amics. Com que conec la pujada i sé que aquest és el tram més dur, m'estimo més no aturar-me, doncs vaig força bé, per ser jo, és clar, i sé que ells m'agafaran sense problemes. Efectivament, al cap d'una estona, més llarga del que esperava per ser sincera, m'agafen i evidentment passen de llarg. No hi ha problema, conec el camí i ja queda poc. Només queda enrere l'Adolfo, que també s'ha aturat a la font, i quan arribo al trencall a l'esquerra que va al Roure m'espero perquè és el primer cop que ell fa aquesta pujada i es passaria de llarg. Al cap d'una estona arriba i continuem amunt el poc menys d'un kilòmetre que ens queda fins que el camí planeja i al poc baixa per estar en un moment a Santa Maria de Montnegre.

Ens fem les fotos de rigor, a l'arbre......

Roure de Santa Maria de Montnegre.

.............. i a l'ermita, és clar.

Ermita de Santa Maria de Montnegre.

A que sembla la meva consciència? Doncs no! És en Peeeeeere.....

La meva princesa també ha volgut una foto amb el roure, és capriciosa....

De seguida baixem per una pista força ràpida i amb algunes pedres fins al camí que va a Sant Martí de Montnegre, i d'allí anem fent més cap avall que cap amunt.

Per aquelles coses de la vida, vaig destacada al davant del grup a la baixada. No és que sigui una crack baixant, tot i que em defenso prou, però els companys acostumen a prendre-s'ho amb calma i jo inclús he anat agafant alguns que han sortit abans que jo, els avantatges de muntar una doble.

Al cap d'una estona sento que darrera meu ve en Francesc, que just quan comença la última pujada fins a Sant Martí, m'esprinta i guanya uns metres suficients perquè ja no l'enganxi. Bé, tampoc és la meva intenció, penso pillar taula igualment!!! jejeje....

D'esquerra a dreta: nena, Francesc, David, Ramon, Pere, Adolfo i Ricard.

Amb les panxes contentes després de l'esmorzar, i també algun esperit perquè no dir-ho.... jejeje.... (ai... aquest acuarius vermell....) toca la tornada de Sant Martí, que com que ara va de pujada acostuma a fer-se llaaaaaaaaaaaaaaarga. Ens la prenem amb la calma corresponent, no sigui cas que s'ens travessi l'esmorzar, així que entre comentaris i bromes anem fent sense gairebé adonar-nos.

Ja arribem a l'Esplai i quan vaig a pujar pinyons..... ostres! Què tou que noto el polsador! Ondia! Això no canvia! Què nassos passa? He trencat el canvi?

Efectivament, s'ha trencat el cable del canvi. Quina putadaaaaaaaaa!!

En Pere de seguida es posa mans a l'obra amb l'ajuda de tots. El cable s'ha trencat just per sobre del cargol que el lliga al canvi, per tant mirem d'estirar el cable el més possible per poder tornar-lo a collar i continuar. En principi sembla que s'ha aconseguit, així que tornem a muntar tots i cap a l'Erola, per on volem baixar. Però en quant torno a canviar..... crik! la cadena salta a l'11 i el polsador es torna a posar tou. Allò no funciona. Continuo endavant tota l'estona que puc fins que tinc davant una pujadeta que intento fer amb l'embranzida de la baixada, però no arribo dalt. Ai... que patirem!

He trencat el cable del canvi, s'ha intentat reparar però no ha aguantat.

Mentre, darrera meu a en David se li ha sortit la cadena. En principi res que no pugui passar algun cop, però.... altre sorpresa, els plats es mouen. Ha perdut un cargol dels plats i els altres tres estan totalment fluixos. Però què passa avui?

De nou en Pere treu les seves eines i després de barallar-se una mica amb els cargols, aconsegueix collar-los bé. Daviiiiiid, et dono d'aquí a Nadal!! jajaja.

Reparació dels plats d'en David.

Com que era una mica tard per alguns i la meva avaria no em permetia portar el ritme de tornada normal, els nois marxen cap a l'Erola per tal de baixar ràpid fins Santa Susanna, i nosaltres tirem cap a Palomeres per baixar per les Ferreres, que és una baixada molt ràpida i força directe cap a Tordera. A les poques pujades que ens queden intento fer el que puc amb el 22 i l'11, però com podeu veure a les fotos, em toca acabar-les a peu, tot i que no són dures fer-les amb el pinyó més petit.....

Ai senyor.... quina ràbia!

En aquestes ja estem a Palomeres i ja anem de baixada cap a Tordera. Intento no córrer massa per si les mosques torna a haver algun problema amb el canvi, però haig de reconèixer que és una baixada que convida a deixar-se anar una mica, sobretot en la zona asfaltada. Tot i així no arribo als més de 65 km/h. que vaig fer en una ocasió anterior, més aviat em quedo en els 55 km/h., tampoc cal fer cap cursa no?

De Tordera a Palafolls, vaig força enxufadeta i finalment cap a les 14h. de migdia arribem a casa. Més o menys el mateix horari que han fet els nois. Per cert, sembla ser que en Ramon també ha tingut pana amb la bici, quin dia!! Això sí, no ha punxat ningú!! jejeje.

Arribo a casa amb les cames fetes caldo, però mirant el cantó bo, he fet un bon entrenament. Tot ajuda a anar pujar esglaons, ;-)

Salut!

2 comentaris:

  1. que friega esa avería, pero en fin, son cosas que pasan...

    ResponElimina
  2. Pues sí, todo sirve para aprender. A partir de ahora a llevar un cable en la mochila por si las moscas.

    ResponElimina