dijous, 5 de gener de 2012

Camins de Vilanova. Qui ha dit pedres...?


Ara ja feia dies que no publicava res. Estic entrenant sense parar i vaig sortint en bici, però no m'havia semblat especialment interessant explicar-vos més del mateix, i segur que m'ho agraïu! jejeje...

La ruta que vaig fer el dia 1 de gener per terres del Penedès si que val la pena explicar-la. En primer lloc per ser un lloc nou per a mi, mai havia estat per aquests camins que em van sorprendre per diverses raons. La primera per l'encant del seu paisatge, tot i ser tant sec, potser és aquesta la gràcia. En segon lloc per la quantitat de pedres que hi ha als camins. Sabia que n'hi havia, però no em podia imaginar que fossin tantes, de fet, no recordo haver passat per un sol camí que no estigués completament ple de rocs de qualsevol mida, alguns d'ells tant grans que es feia impossible escalar-los a sobre de la bicicleta, al menys per mi :P

La tranquil.litat que, en general, hi havia per arreu també em va agradar, cert que era Cap d'Any, tot i així estic segura que a Collserola hauria trobat força bikers i aquí ens vam creuar tant sols amb 2 i amb 3 o 4 persones que anaven caminant.

Per fer aquesta ruta vaig tenir com a cicerone a en César, que ha viscut molts anys allà i s'ha recorregut aquells camins cents de vegades.



Després de fer un tomb per la part del poble corresponent a la Geltrú, que m'ha agradat molt, sortim de Vilanova i de seguida trobem camí, el cert és que és una sort per qui visqui allà tenir-los tant a prop. Em va fer recordar quan sortia de Palafolls, on només sortir del poble estava rodant per camins, és una de les coses que més trobo a faltar. Com deia, comencem ruta trepitjant terra, bé, i pedres. Anem pel camí que va cap el Mas de l'Artís, i que poc després de passar el Mas Tapet esdevé el GR-92. És força pla al principi i poc a poc va fent pujada, en general, força bona de fer, amb alguna rampa un xic picada, del 12-13%, però molt curtes.

Arribats a l'ample cruïlla del Mas de l'Artís, on hi ha una gran soca morta molt peculiar al mig, ens dirigim cap el camí del Fondo de les Oliveres. Camí, per dir-li d'alguna manera. Allò té tot l'aspecte de ser una bona riera quan plogui de valent. Està tot ple d'uns pedrots, ben agafats al terra molts d'ells, que et fan suar per anar pedalant entre ells. El camí fa pujada, però molt suau la majoria del temps, res que no hagi pujat altres cops xerrant amb algun company de pedalada, però que amb l'afegit de tanta pedra es fa molt tècnic i cal tenir força per superar els nombrosos esglaons naturals del terreny. La primera part del camí el vaig poder fer sobre la bici, però cada cop el terreny és va anar complicant més i vaig haver de continuar a peu, a ull diria que el 85-90% del camí el vaig fer arrossegant amunt la meva bici. Les meves cames no estan encara, potser mai ho arribaran a estar, prou entrenades com per pujar per aquí. En César, en canvi, va fent i, de tant en tant, aprofitant algun pas prou fotut com per fer-lo tocar terra, m'espera una mica.


Pujada del Fondo de les Oliveres

Ànims que ja s'acaba!


Ja arribo!
Després d'un petit descans per deixar d'esbufegar continuem cap a Casa Alta. La pujada fins Casa Alta te un tram, que és cimentat, amb una rampa màxima del 17% que em va fer passar-les magres. Sort que no era pista, no hauria pogut pujar. Tot i que no m'agrada trobar trams de ciment o asfaltats al mig de la muntanya, s'ha de reconèixer que, si no estigués cimentada, les pluges la destrossarien cada dos per tres.

Quan per fi arribo, en César m'està esperant. M'aturo una estona per agafar aire, que falta em fa, i gaudir de les vistes al mar que hi ha des d'allí dalt, sobretot en un dia assoleiat com el que vam tenir. Us asseguro que la foto no fa justícia...



Ja només queda un tram més aviat planer i una pujadeta molt curta per coronar Casa Alta. La veritat és que remuntar el Fondo de les Oliveres arrossegant la bici m'ha deixat força cansada. Quan he arribar al peu de la pujada de Casa Alta, que en prou feines deu tenir 50 metres, he tornat a desmuntar de la bici i l'he pujat a peu. En altres circumstàncies l'hauria intentat, si alguna cosa sóc és força tossuda, però avui...

Pujada a Casa Alta

Després de menjar una mica i fer una ullada a la casa reculem un tram i abandonem el GR92 per agafar una pista ample que, en una baixada molt ràpida primer, més suau després, ens acosta a un corriol molt divertit que ens deixa a Torrelletes. La veritat és que m'he divertit molt en aquesta part de la ruta, ja tenia ganes de deixar-me anar una mica. Crec que ara sí que puc afirmar de totes totes que les suspensions de la meva bici són una passada després de tastar una d'aquestes baixades. No em vull ni imaginar el que deu ser baixar per aquests camins amb una rígida.

La intrèpida aventurera!









De Torrelletes a Castellet fem un tram de carretera. Castellet és un poble força maco. Li dona part del seu encant el fet d'estar a tocar del Pantà de Foix, l'esglèsia de Sant Pere, que forma part del conjunt monumental del Castell de Castellet, i el propi castell, considerat bé cultural d'interès nacional, que data del segle X i va ser ocupat, d'entre altres llinatges, pels Comptes de Barcelona al segle XI i la corona Catalanoaragonesa al XV.


Pantà de Foix

Esglèsia de Sant Pere


Castell de Castellet.

Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto marxem de Castellet per prendre el camí que rodeja el pantà, al principi una pista ample que, de seguida, es converteix en un camí entre pla i amb una lleugera tendència a baixar, amb alguna rampeta molt curta i on s'ha de vigilar amb les pedres, que abunden com a tota la ruta, però que a més a més, tenen l'afegit d'estar força humides per la presencia del pantà tant a tocar. Un camí molt recomanable que ens ofereix vistes al pantà des de diferents punts.

Acabem travessant el pantà per un pont que ens deixarà a la carretera BV2115 i que prenem en direcció a Vilanova, s'ha fet tard, hi ha gana i estem cansats, en especial jo que m'he fos amb tanta pedra, de manera que amb la tornada donem per acabada la ruta.

Un cop a Vilanova, tenint en compte que era cap d'any, no ens va quedar massa alternativa per dinar, així que vam acabar al mcauto d'un McDonal's i menjant-nos les hamburgueses on vam poder. La gana podia més que les finures i el lloc triat va ser una vorera propera al McDonal's on tocava el sol. Després vam fer una volta pel passeig perque el conegués, doncs jo no hi havia estat mai i d'allà cap a agafar el tren de tornada a Barcelona.

Platja de Ribes Roges

Finalment van ser uns 36 km. de ruta, més uns quants més entre anar i tornar de casa a l'estació i les voltes que vam fer per Vilanova. Uns 46 km. ben bons en total i un dia esplèndid. Una experiència per repetir en quant es pugui.

Aquí us deixo les dades i el perfil de la ruta i podeu consultar el trak a wikiloc.



Salut i bones rutes!







4 comentaris:

  1. Hostias (perdón) Nena, y luego dices que no estás preparada para efectuar una salida con nosotros; venga, venga ... magnífica ruta la que has hecho por el Pantano de Foix; nosotros, los Siberianos, hemos ido hasta allí (saliendo de Molins de Rei) unas cuantas veces y podemos decir que se trata de una ruta durísima; precisamente el sábado iremos al pantano, aunque con las "flacas" (bicis de carretera); después de ver la ruta que has hecho, mantenemos la idea de hacer una salida conjunta; yo nos dirás cuándo; un abrazo, campeona.

    ResponElimina
  2. Pero has leído bien!! Que el fondo de las oliveras me lo pateé casi enterito y las subidas más guarras también. La única subida jodida que hice sobre la bici fue la encementada y me costó dios y ayuda!

    La prueba la tengo ésta mañana, que he salido y me he tenido que volver con la cola entre las piernas por la ctra de las aguas porque me ahogaba en las subidas, aunque la verdad es que voy con una tos que me muero, pero vaya, que de momento para un grupo solo soy un estorbo. Ya llegará el día, ya...

    Una cosa es cierta, la de Vilanova fue una salida dura dura...

    Un saludo siberiano!

    ResponElimina
  3. un cop més,chapeau ! ja va treient cap la nena que vem conéixer. Això està fet...

    ResponElimina
  4. Que va! Si anava cardadíssima!

    Una abraçada maco!

    ResponElimina