diumenge, 29 de gener de 2012

Avui m'ho he passat bé!

M'haureu de disculpar, però aquesta crònica és de la sortida de fa dues setmanes. Com que tinc aquest cap que tinc no l'havia publicat encara. Aquí us la deixo doncs:


Bona i, per a mi, esgotadora ruta la d'avui. Les meves cames han patit de valent per un munt de pujades tremendes que m'han fet suar la cansalada i fins i tot he hagut d'acabar a peu més d'un cop, amb la rabia que em fa haver-me de baixar de la bici!

Collserola estava ben humida per arreu. No va ser massa la pluja que va caure entre divendres i dissabte, però prou com per deixar un paisatge humit i les pistes relliscoses, fet que ha contribuït en alguna ocasió a que perdés la tracció a més a més de les forces.


Avui hem sortit, com és costum, en direcció a la plaça Karl Marx. Mentre arribàvem, anava pedalant i pensant "per on pujarem avui? pista? carretera?, no sé si em veig massa bé per fer la pista... ". Tinc la mateixa sensació sempre que no surto sola. El meu company de pedals li dona molt més que jo i, sense adonar-me, m'obligo una mica, cosa que ja està bé, doncs és la manera d'avançar, però sento constantment la sensació de que no vaig, sobretot en plans i falsos plans, doncs a les pujades ja sé que ni de conya puc anar al seu ritme. Quan hem arribat jo estava decidida a fer la pujada per carretera, però m'ha convençut de fer la pista tranquil.lament i cap allà que he tirat pensant "ja veuràs tu...".


Començo la pujada. Plat petit, per descomptat, per no forçar en excés i regular les forces. Penso... "de moment no pica massa", i vaig pujant. Recordo la primera vegada que la vaig pujar fa un mes aproximadament i espero que arribi la temuda rampa que em va fer patir de valent. Davant meu, un noi que ha començat a pujar just davant nostre, va patint de valent. Poc a poc l'he anat agafant i finalment l'he avançat. Mare meva! cóm deu anar el pobre perquè jo l'avanci! No ens enganyem, he conegut èpoques millors... Sembla que les pitjors rampes no arribin avui! ai..., cóm estic d'enganyada..., ja me les trobaré, ja... això no ha fet més que començar. De moment, però, sembla que estic pujant millor que fa un mes, i això és bo!






Més contenta que les últimes setmanes continuo endavant. Avui voldria agafar la pista on vaig trobar la porta, camí de Can Catà, així que enfilem camí cap allà. En arribar veiem que hi ha un cartell indicant que és un camí restringit i no poden passar bicicletes :(. Vaja... així doncs haurem de continuar pel camí que vaig fer l'altre dia. En arribar a l'altre pista girem cap a baix en sentit Can Coll. Anem fent puja i baixa tan ricament, jo quedant-me enrere a les pujades.


Gairebé quan arribàvem a Can Coll, em trobo el César intentant reparar la cadena trencada d'un biker, en Mario, que havia caigut. Portava el canvi una mica doblegat de la caiguda i la veritat es que ni amb la cadena arreglada podia canviar bé. Encara li quedava camí fins arribar a Sant Cugat, esperem que hagi arribat bé i sense més ensurts.


Després de Can Coll ha vingut, per a mi, el més fort de la ruta. Hem pres un corriol de pujada que surt a la pista de la Flor de Maig, que només començar aja m'ha fet baixar a la primera rampa que, de tant relliscosa, ens feia perdre tracció. Reconec que el corriol potser en altres temps, o si no hagués estat ja cansada, el podria haver intentar escalar sobre la bici, però m'he sentit sense forces per fer-ho.


D'una banda perquè potser la mitja horeta ben bona que hem estat aturats ajudant en Mario m'ha fet perdre una mica el ritme, d'altre perquè a mida que vaig fent kilòmetres estic més cansada, és clar, i més si no vaig sola, doncs sense adonar-me m'obligo a intentar seguir el company. Tant és, la qüestió és que les rampes que m'esperen ara em deixaran molt cansada i desfondada del tot. Imagineu quina cara devia anar fent que fins i tot algun biker que m'he creuat i una colla d'homes ja granadets que anaven de passeig, m'han donat ànims! 


Allò no s'acabava mai, després d'una rampa ha vingut una altra, i una altra més, i a cadascuna he hagut de rendir-me i acabar-la caminant, arrossegant amunt la bici. Per ser sincera, no veia el moment d'enfilar la baixada de tornada. Quan finalment hem sortit a la carretera d'Horta a Cerdanyola, hem tirat avall cap a Horta per fer més via, doncs entre el meu ritme tant lent i l'estona perduda amb la reparació, s'havia fet molt tard i ja teniem ganes d'arribar a casa.


Després d'explicar tot això algú pot pensar, "i diu que s'ho ha passat bé?", doncs sí, tot i el que he arribat a patir, m'ha agradat molt el recorregut d'avui i el repetiré segur.


Han estat, segons el meu gps, uns 31,5 km amb un desnivell acumulat de 909 m., que em semblen una exageració, tot s'ha de dir, un pendent màxim de gairebé el 30% que tinc localitzat a l'inici de la pista de la Serra d'en Fotjà, però amb una majoria de rampes que no baixaven del 14% que m'han destrossat. 


Us deixo, per il.lustrar una mica la publicació, el perfil i dades que s'obtenen a la web Cicloide de la ruta d'avui.







Salut!

2 comentaris:

  1. De eso se trata, Nena; te aseguro que una etapa con un índice I.B.P. de 122 no está al alcance de cualquiera; ¿ves como no andas tan mal?; ahora ya de lo que se trata es de continuar, que el buen tiempo no tardará en llegar; un saludo.

    ResponElimina
  2. Salvador, empiezo a dudar de los resultados de éstos índices. pero, en cualquier caso, tú lo has dicho, no está al alcance de cualquiera, del mío tampoco, me pase bastantes rampas subiendo a pie...

    Un saludo!

    ResponElimina