dimecres, 25 de gener de 2012

Malament, però anar fent.

Després de passar un mes de gener per oblidar, per motius de feina, que no m'ha deixat temps d'entrenar ni de fer absolutament res que no fos treballar, he sortit avui, amb molta poca fe en les meves cames, com s'ha demostrat al llarg de la mini ruta que he fet.

Val a dir que les dues setmanes anteriors també vaig sortir. La primera, tot i que va ser una sortida curta, va estar molt bé. Per primer cop, des de que he tornat a la bici, vaig pujar des de Karl Marx per la pista i no pas per la carretera Alta de Roquetes, cosa que em va satisfer molt, tot i que vaig patir de valent a alguna de les rampes que te, segons el meu gps la més forta ronda el 20%. Volia arribar fins Can Catà per una pista que m'havien ensenyat feia unes setmanes i que té una baixada força ràpida fins arribar a Can Catà. Un cop allà volia tornar enrere per una pista pràcticament paral.lela que m'havia de deixar altre cop a la cruïlla del Forat del Vent. En comptes d'això vaig acabar agafant una pista que enllaça amb la que torna de Can Catà. Al lloc per on hagués hagut de continuar hi havia una porta gran que feia tot l'efecte de barrar el pas, i com que anava baixant a força velocitat vaig pensar, "no deu ser aquesta". Resumint, que hauré de tornar a investigar si es pot o no passar pel camí on hi ha la porta, a veure si em duu a on espero.

Van ser poc més de 23 km. amb un desnivell acumulat de 602 m. segons el meu gps.




La següent setmana..., bé, va ser realment per oblidar. Venia d'estar tota la setmana sense poder entrenar per culpa de la maleïda feina, cansada i feta pols de pur estres, i a sobre amb una tos terrible, que encara no m'ha marxat del tot. Per variar el recorregut vaig pujar pel Parc de Cervantes en direcció cap a la Plaça Mireia, just l'extrem oposat al que acostumo a pujar sempre. Vam haver d'avortar missió en l'intent de pujar per un corriol molt pendent i força tècnic que et deixa a la carretera que puja fins la Plaça Mireia, gairebé a dalt,  perquè de seguida vaig haver de posar peu a terra, era incapaç de continuar sobre la bici i gairebé tampoc caminant. Em sentia totalment exhausta. Així les coses vam pujar per carretera però igualment em va costar horrors arribar a dalt. La cosa pintava fatal, així que vam fer cap a la ctra. de les Aigües per tornar per allà cap a casa. Just a l'últim tros que puja al principi de les Aigües, on les rampes són aproximadament del 12%, vaig començar a sentir que se'm tancava la gola i no m'entrava ni xic d'aire. Vaig parar de seguida i em vaig baixar de la bici intentant fer el possible per agafar aire. Per uns instants semblava impossible, buf... quina sensació més horrible, estirant-me del coll del maiot que era prou obert, però era com si em tinguessin agafada pel coll i no hi havia manera. Afortunadament, poc a poc, vaig recuperar l'alè i de nou vaig poder continuar, ja sense ensurts, fent tota les Aigües i la tornada a casa.

En aquest cas van sortir poc més de 24 km. amb un desnivell acumulat de 355 m., ridícul...



Amb aquests precedents, i després de passar novament la setmana sense poder entrenar i treballant una mitjana de 12 hores diàries, vaig tornar a sortir aquest diumenge. Val a dir que no confiava gens en que em pogués trobar mínimament bé, de manera que ni tant sols em vaig plantejar fer una ruta maca, ni pujar per la pista de Karl Marx, ni res de res, simplement moure el cul i veure cóm anava la cosa, sense forçar-me ni marcar-me cap fita inassolible. Amb aquestes premisses vaig recórrer a la pujada per la ctra. Alta de Roquetes que tantes vegades he fet últimament. No és una pujada dura tot i tenir algun tram més picat, com ja sabeu, i segur que no m'havia de donar massa inconvenients.

Efectivament, vaig fer la carretera a un ritme no massa dolent, tenint en compte les darreres experiències, però tampoc per llençar coets. Un cop a dalt al Forat del Vent, no vaig tenir ànims de continuar i endinsar-me a Collserola, de manera que vaig decidir baixar per la pista i ja pensaria cóm continuar.

Tot allò que sembla etern quan ho puges, resulta que ho baixes que ni t'adones, així que en un no res ja tornava a ser al punt de sortida (si no tenim en compte el recorregut des de casa fins aquí, és clar). Vaig mirar el Rox, només 12 km?!, buf! no pot ser, fins i tot el meu nebot de 10 anys aguanta més..., apa nena, cap amunt altre cop! I així va ser, vaig tornar a repetir la mateixa volta exactament.

En total van acabar sent més de 25 km. amb un desnivell acumulat de 632 m. No va ser una ruta especialment agradable, però com a entrenament ja va estar bé considerant com he estat les últimes setmanes.



Les dues darreres sortides les he fet sense pulsòmetre altre cop. No sé que li passa al Rox, el cas és que no em dona les pulsacions, així que torno a anar a les palpentes en aquest aspecte. Aquesta és la mala notícia, la pitjor és que ja no està en garantia i ja veurem el que em costarà la reparació, si es que en té. Esperem que no sigui res, perquè el catxarru val una pasta com perquè s'espatlli i no tingui remei! I, per cert! si algú sap on és el servei tècnic de Sigma Sports a Barcelona que m'ho digui, que estic buscant per internet i no trobo més que un distribuidor a Granollers.

Salut!

4 comentaris:

  1. sin desanimos, y menos que medigas que 355 mtros de desnivel es poca cosa,ya me gustaria ver a mas de uno y una, por lo menos hacer algo asi.que hay mucho perrillo suelto...!!!!tu almenos lo intentas despues de tantos rollos de trabajo,cansancio,estres ,etc..¿pero donde trabajas haciendo ese horario? madre mia y yo que me quejaba de hacer 11 horas diarias ,fines de semana y todo..!!!! ahora con 8 tengo bastante y esperate como acaba el patio que no esta nada bien..uffffffff!!

    ResponElimina
  2. Gracias guapa. No se trata de desánimo sino de constatar una realidad. Las cosas a menudo no son como nos gustaría, es lo que hay.

    Afortunadamente el trabajo ya se ha normalizado. Ha sido durísimo...

    Por cierto, prometo no darte más el coñazo con lo de los automáticos.
    Un abrazo gineta.

    ResponElimina
  3. Hola Nena; seguro que en Probike te podrían informar; ¿has preguntado en la tienda donde lo compraste?; veo que haces mucha ciudad últimamente ...puede que sea por el frío que está haciendo, pero recuerda que nosotros somos "gente de campo", así que ya sabes, y sobre todo no te desanimes; nosotros, los Siberianos, nos aplicamos la filosofía de nuestro Maestro Joder Dale Alos Pedales, para el cual los 3 únicos secretos del ciclismo eran: "Salir, salir y salir"; pues eso, hay que salir; mientras más se sale, más en forma se está; saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Salvador,

      No es que últimamente haga más ciudad, sino que tengo que atravesar parte de la ciudad para poder llegar a Collserola, y según por que parte suba, todavía más. Suelo subir por la plaza Karl Marx, es lo que me queda mejor, pero de tanto en tanto nos gusta variar de zona.

      Antes vivía en Palafolls, no sé si lo conoces, y tenia la montaña al ladito, la verdad es que lo echo mucho de menos! llevo fatal Barcelona :(

      Gracias por los ánimos. Es cierto que todo se consigue a base de entreno y a veces tenemos días malos, así que ahí estamos, dando el callo :)

      Un saludo

      Elimina