Cingles de Bertí, o... la constatació fehacent que no estic en forma.

M'agradaria poder explicar que vaig pujar fins dalt dels Cingles de Bertí amb la meva bici, però la realitat és que la pobreta està vinga fer pols al rebedor de casa. Abans de intentar alguna ruta en bici crec que és més prudent agafar una mica de ritme fent bones caminades, aquesta ho va ser, i anant amb regularitat al gimnàs. La mala sort, però, m'acompanya, i quan no és una cosa, és una altre. Quan estic "recuperada" de l'esquena, resulta que em faig mal no se cóm a un bessó, quan no, és una estrabadeta al quàdriceps i si no les agulletes, estic agafant unes quantes ara que començo a moure'm una mica seriosament. Però bé, estic contenta per què al menys el meu major problema fins el moment, la meva hernia discal, m'està deixant fer, i això ja és moltíssim. 

Sempre m'ha agradat la muntanya. Tot i que el que més m'agrada és el paisatge pirinenc, la mitja muntanya també té el seu encant, sobretot a la tardor i l'hivern, quan els boscos estan humits i es poden recórrer més en solitud. Així doncs, aprofitant que tenia uns dies de vacances i ganes de sortir a la muntanya, vaig buscar una ruta assequible en tots els sentits i la dels Cingles de Bertí va semblar força adequada.

Aquesta caminada, d'uns 18 km i amb un desnivell positiu acumulat de gairebé 1000 metres, parteix de l'estació de tren de El Figaró, de manera que si no es té cotxe propi, com és el meu cas, es pot fer sense cap inconvenient. De seguida et trobes al bosc pujant per un corriol força empinat en algun tram i pedregós, per tant no es fa gens avorrit, com alguns recorreguts que en la seva majoria van per pista forestal.

Us deixo algunes fotos que vaig fer per què us feu la idea de la mena de paisatge que hi ha i per si algú s'anima a fer-la la podeu veure i descarregar a wikiloc. Espero que us agradin.

Salut!