Tornem al Puigmal.... després de més de 10 anys!!!

Tal com ho llegiu. Haviem pujat un sol cop al Puigmal i d'això feia més de 10 anys. En aquella ocasió vam pujar desde Núria, desde on la pujada és molt més fàcil, llevat dels últims 200 m. de desnivell que es fan per tartera i fent ziga-zagues per salvar el pendent.

Ara l'hem pujat desde les pistes d'esquí de Er-Puigmal, al cantó francès de la muntanya i desde on hi ha tres itineraris d'ascensió, un de més "planer" encara que més llarg, i dos que pujen força drets. Doncs bé, vam pujar pel segon més pendent i vam baixar pel més pendent de tots. Nosaltres som així...

Vam començar a pujar ben d'hora al matí, eren prop de les 8 h. A aquesta hora feia més aviat fred quan vam arribar a les pistes de Er-Puigmal a més de 2000 m. d'altitud, i s'imposava no treure's el polar. Afortunadament durant el tram més dur de  l'ascensió no ens cal treure'ns-el perque anem tota l'estona arrecerats per l'ombra que ens fa la mateixa muntanya.

Al principi es puja molt bé, anem seguint el curs d'un riu, el pendent és suau i el terreny herbós. Però quan ens allunyem del riu allò comença a pujar força dret, i el terreny es torna més solt. Travessem algún tram de tartera i anem fent sempre amunt per uns pendents que a mida que s'acosten al coll es van fent més drets cada cop, semblen veritables parets!!

A mí la pujada s'em fa una mica dura, tinc l'ermorzar a mig camí entre l'estómac i la gola i em sento força malament. En canvi l'Adolfo sembla que puja sense problemes. Tot i això anem a bon ritme i per fí arribem al Coll d'Er a 2699 m. d'altitud. 

Ens aturem una estona per fer moooooltes fotos, pendre un gel que em fa recuperar, i gaudir de les impresionants vistes que ens ofereix el coll a banda i banda.

A partir d'ara anirem carenant fins que ens falten els últims 100 m. de desnivell on el camí es torna a posar força dret.

En la foto de dalt, al fons, podeu apreciar la forta pujada que hi ha, inclús s'endevina el camí que serpenteja pendent amunt cap el coll.

El vent, que ens va acompanyar durant tot el camí, era més fort a mida que ens acostàvem al cim. El sol pica de valent, però l'aire fred que ens castiga fa que ens haguem de deixar els polars posats.

Per fi arribem a dalt i les vistes son impresionants. No som els únics que hem pujat, com podeu imaginar, tant desde Er com desde la banda de Núria, i el cim sembla les rambles, plè de nanos que imaginem són d'algún esplai i altres grups de gent, inclús algú que ha pujat en solitari. Així dons no ens costa trobar algú que ens faci una foto per donar fe de la nostra ascensió.

Passada una estoneta comencem a baixar, primer buscant un lloc arrecerat del vent per menjar una mica abans d'encarar la baixada fins les pistes. 

Després de l'entrepà i una beguda fresqueta, continuem camí. Al principi la baixada és fa sense problemes, però aviat comença el tram més dur de tota la jornada. Baixem per terreny molt solt i trencat amb un pendent fortíssim. Sort que hem portat els pals que ens ajuden molt durant la baixada. 

Si pujant era jo qui anava incòmode, ara era l'Adolfo el que patia. Les cames noten el fort pendent i els genolls pateixen una mica.

Anem baixant així durant uns 400 m. de desnivell fins arribar de nou al corriol que resseguiex el riu. Desde allí ens queda l'últim tram da baixada, força suau, encara que les nostres cames ja ens demanen arribar.

Han estat gairebé 1000 m. de desnivell que hem baixat en una hora i mitja! Us podeu fer una idea de la baixada tant espectacular que té aquesta muntanya.

Tenim previstes altres ascensions que ja us aniré relatant. Mentres, que gaudiu de l'estiu.

Salut!