Rodando voy..... Rodando vengo....

Així és. Tot i que em trobo molt millor de la lesió de l'esquena per fer vida normal, no és així per anar en bici. Tant aviat el terreny comença a pujar amb duresa, cosa no gens estranya al Montnegre i rodalies, també em comença de nou el dolor. Per tant, com que no vull que això acabi sent etern, hauré de resignar-me, durant una temporadeta, a fer sortides més rodadores, tal i com he fet aquest cap de setmana.

Dissabte 30-01-10 Avui anem sols l'Adolfo i jo i hem sortit una mica tard, però no tenim cap presa. Anem cap a Calella per rodar una mica i segons tinguem ganes pujar la carretera de l'hospital. El dia és força agradable malgrat la mica de vent que fa, tenim un bon sol i bona temperatura. 

Prenem el passeig i anem fent. El mar ens regala unes vistes relaxants i molt agradables. Estem tant a tocar que donen ganes d'aturar-se un moment i no em puc estar de fer-ho i disparar 4 fotos.

Sense cap presa continuem fins arribar a Calella i un cop allà fem la pujada de l'hospital cap a Hortsavinyà. En general he pujat còmodament, excepte en un tram on, no se perquè, m'he trobat cansada, però de seguida he tornat a tenir bones sensacions i així ha estat fins el final. Mentre pugem recordo la pista que hi ha i per la que es pot tornar a baixar a Calella. Com que mai l'hem fet i no tenim intenció d'anar massa més amunt, decidim baixar per allà. Els primers trams son molt picats, recordo haver-los pujat i son realment durs. A mida que anem baixant el pendent es suavitza i fins i tot hi ha trams tant suaus que sembla que planegin, sembla ;).

De nou a Calella, tornem a casa pel mateix lloc que hem vingut. Avui no hi ha esmorzar, no ho fem mai quan anem sols, tot i que ens hauria agradat trobar un xiringo de platja obert per gaudir una estona del dia tant agradable que ha fet tot prenent una birreta.

Diumenge 31-01-10

Avui sortim amb els nois. Porten idea de pujar per l'Erola fins anar a trobar un corriol que en Jose ha vist al Youtube. Així doncs, un cop hi som tots, marxem de Palafolls cap a Pineda, per on començarem a pujar, Quatre Camins, Coll de Porc, i camí de l'Erola.

Aquest matí, ho haig de reconèixer, ja no he sortit de casa amb gaires ànims, sentia mandra. Com que molts cops, quan tenim mandra, es passa tant aviat et mous, doncs no he fet cas, però pel que sembla, no me la he pogut treure de sobre. Anant cap a Pineda ja m'ha semblat que els nois anaven una mica massa ràpid, però bé, de vegades em passa a mi això, així que he continuat pensant que ja els agafaria, com així ha estat. Anem fent, com que se que quan les rampes més fortes comencin m'agafaran, he pillat un ritme bo amb el que estava còmoda i m'he avançat. Evidentment els nois no s'han ni immutat, saben de sobres que m'enganxen a la pujada. 

Efectivament, de seguida que la cosa s'ha posat més dreta han començat a passar-me, cosa normal fins aquí. El que ja no era tant normal és que anés a menys de 160 pulsacions amb plat petit i el 30 i no tirés, i no estava, ni de lluny, a les rampes més dures de la pujada a Quatre Camins, en prou feines arribava a Can Riu.

Tinc fred, estic com cansada i a sobre comença a fer-me mal l'esquena, no anem bé. Començo a pensar que haig de tornar enrere, em sento dir-ho i no m'ho crec, tornar enrere? M'ho penso una mica i em proposo arribar al menys fins a Quatre Camins i tornar des de allí, però per més que vulgui fer-ho avui l'ànim no m'acompanya. Mai ho havia fet, però avui he reculat, algun cop ha de ser el primer. 

Arribo fins a Can Riu on veig els nois esperant i els dic que marxo. Ells continuen amunt i jo quedo en trobar-me amb ells a Can Dieta. El camí que em queda fins allà és més llarg que si arribés fins a Quatre Camins, però serà tot de baixada i pla.

Torno pel passeig fins a Malgrat. El dia avui no és tant agradable com dissabte, hi ha núvols i fa més vent i fred, però el mar continua oferint un paisatge preciós que no em puc estar de fotografiar. Tinc la sort que el sol em toqui una mica a través d'una escletxa entre els núvols. La veritat és que convida a estar-s'hi una estona, buscar un bon lloc i seure a gaudir de la calma i contemplar el cel, avui amb tant de caràcter, i com s'arrissa de tant en tant el mar. Llàstima que he quedat amb els nois, perquè m'hi hauria estat una estona. 

Amb tota la pena del meu cor, segueixo cap a Can Dieta. He arribat uns 10 minuts abans que els nois. Avui és una mica tard i al principi em posen pegues per poder agafar la taula, però finalment accedeixen, faltaria més! som clients habituals!! 

Tant aviat arriben, fem un bon esmorzar i m'expliquen què tal ha estat el corriol, que pel que sembla, és força tècnic i han hagut de fer algun tram que altre a peu. Més val això que acabar a terra. 

Aquest cap de setmana, amb tot, he acabat amb prop de 80 km. Al menys anirem movent les cames, que no se'ns adormin!!!!

Salut!

Roure de Santa Maria. La Zona Zero.

Després d'una setmana de més repòs i tota mena de coses per fer desaparèixer la meva lumbàlgia, dissabte decidim sortir en previsió de que diumenge el temps no ens ho deixi fer. Com que no poden afegir-se la gran majoria de companys avui només serem 3, l'Adolfo, l'Albert i jo mateixa. Avui volem anar a veure com ha quedat el Roure de Santa Maria i donar-li el nostre comiat directament. La pujada la fem des de Calella per la Font dels Amics. Els que l'heu fet sabeu que la pujada es fa eterna, amb trams força llargs de percentatges del 12% al 15%. Sort que és una bona pista, amb bon pis i no hem trobat que estigués massa enfangada, fora d'algun lloc molt puntual.

Mentre vaig pujant intento regular-me tot el que puc, i, inclús en els moments en que la pujada em dona una mica de treva, abaixar les pulsacions, que es disparen més del desitjat en rampes com aquestes. A mitja pujada els companys s'aturen un moment per estirar una mica l'esquena, jo m'estimo més posar-me de peu sobre la bici i així relaxar la postura, he agafat un ritme "còmode" i no em vull aturar.

Continuem amunt. En aquest punt ja es tenen moltes ganes que s'acabi la pujada, però encara ens queda una estona de sacrifici fins al trencall que ens apropa a Sant Maria, i un cop allà tenim 1 km. ben bo amb més rampes emprenyadores, per dir-ho suau, jejeje.... 

Just al trencall, trobo que els nois, que m'havien agafat uns metres, s'han aturat de nou, i aquí si que decideixo aturar-me jo també. Tinc l'esquena demanant a crits una mica de descans, així que l'estiro i intento relaxar-la una mica. Un parell de minuts han estat suficients per fer-ho, tornem amunt que ja no ens queda gaire. Aquest últim kilòmetre se'ns fa llarg a tots, però l'Albert, que és el primer cop que puja per aquí, té especials ganes de que acabi. Al poc, acabem de pujar i anem fent, pel camí tant humit i agradable, per pla o pujant molt suau, fins arribar al trencall que porta al Turó Gros i a partir del qual el camí comença a baixar clarament fins que ens fa gairebé ensopegar amb la Zona Zero.

Aquest és el corriol que surt de darrera del roure, li tinc ganes.....

Ja ho veieu. Només arribar trobem un munt de fang i la meitat del roure que va caure cap al camí encara sense enretirar. L'altra meitat, la més grossa, continua també allà on va caure, però en aquest cas no destorba pel pas. La veritat és que no pensava que encara hi fos. Faig unes quantes fotos a la soca trencada. És una pena que hagi caigut, però veient l'estat en que estava, tota buida i podrida, només era qüestió de temps que això passés. El roure ha estat una referència pels bikers del Montnegre i el fet que ja no estigui en peu no farà que deixi de ser-ho. Sempre més, quan passem per allà, ens recordarem, i sempre més continuarem anant a "l'arbre" encara que en el seu lloc no quedi més que una soca buida.

Com que encara ens queda una mica per arribar a Sant Martí, on volem esmorzar, i ja hem estat una bona estona rondant l'arbre, tornem a pujar a les burres per anar cap a allà. La baixada fins a la pista de Sant Martí te una mica de fang i s'ha d'anar amb compte en algun lloc, però tot i així anem rapidets.

Faig alguna foto de les vistes que tinc camí de Sant Martí, i de seguida hi som. Realment ja tenim gana , així que, a menjar. Avui fa rasca dins el restaurant, així que ja em perdonareu el careto de la foto, jejeje....

No esperem massa per marxar. Tots tres hem agafat una mica de fred. Ens enganxem una estona a la llar de foc i un cop ens trobem millor tornem cap a les burres. Ens queda encara camí per arribar, i la tornada fins a l'Esplai després d'esmorzar ens l'hem de prendre amb calma si no volem que ens sorti el pa amb tomàquet disparat.

Un cop allà comencem a decidir per on fer la baixada, que finalment hem fet per l'Erola i la riera de Santa Susanna. A la baixada de l'Erola, poc abans de Coll de Porc, un dels nois ha caigut. La típica caiguda de mala sort quan un es relaxa un moment per anar a agafar el bidó o qualsevol cosa així. Ha anat d'un pel que jo no hagi caigut amb ell, doncs jo anava pocs metres darrera d'ell, però per aquelles coses que de vegades ens passen, he vist la caiguda abans que es produís i he frenat el suficient i a temps per no caure jo també. Afortunadament la caiguda no ha tingut conseqüències greus en ruta que li hagin impedit continuar, tot i que pel que sembla ara llueix un hematoma força gros. Esperem que li passi aviat. 

Després de l'ensurt hem continuat baixant, Coll de Porc, i la riera, que estava força perillosa per la quantitat de fang que hi ha, així que avui, en lloc de ser una baixada de "iujuuuu!!!", ha estat una baixada de "ui ui ui....", però bona com sempre ho és ;).

En poques paraules, una bona ruta de poc més de 55 km. on hem gaudit de gairebé tot el que ens dona aquest esport. 

La part menys bona de tot plegat ha estat que la meva lumbàlgia s'està deixant notar una mica de nou, després de la pujada d'avui era d'esperar, així que m'he perdut la concentració de bikers d'avui a Sant Genís a la recerca de le Roques d'en Vinyals i, pel que m'ha arribat, uns corriols guapíssims, que espero poder trepitjar aviat.

Per mostra del fang que tenim per aquí, una foto de la meva princesa just abans de la sessió d'spa que es mereixia.

Salut!

Primera prova després del repòs per la lumbàlgia. Maçanet.

Avui he sortit després de dues setmanes aturada a causa de la lumbàlgia. Afortunadament la setmana passada els nois van decidir que avui s'aniria a Maçanet, i dic afortunadament perquè és una ruta sense dificultat tècnica i no és gens dura, de manera que era una bona ocasió per provar com anava després dels dies de repòs, i més tenint en compte que encara no estic recuperada del tot.

Així doncs hem fet la tant coneguda ruta fins a Maçanet en general tranquils. Bé, sempre hi ha un grupet que es destaca a la pujada, però hem anat fent molt bé malgrat el fang que hem trobat en algun tram i que ens enganxava les rodes al terra de quina manera, bé, ja sabeu de què va oi? ;) Avui també s'ha incorporat un company que feia gairebé tres mesos que no sortia. Ha estat una sorpresa veure que per fi torna a la càrrega. Però com és normal, tres mesos de no agafar la bici ni per anar a buscar el pa passen factura, i el pobre ha patit força pujant. Esperem que torni a agafar el ritme de nou i ens acompanyi més sovint.

I ara toca explicar com m'he trobat. He sortit amb una faixa lumbar per recomanació del meu fisio i la veritat es que m'ha anat bé dur-la. En general m'he trobat molt bé, si no tenim en compte el mal de lumbars. Dec haver carregat tant el cos de combustible en aquests dies que he anat força bé. Només al tram més picat de la pujada he notat dolor i he hagut de abaixar el ritme, així que he posat el plat petit, tot i que ja mai el poso en aquesta ruta, per tal que les cames anessin més còmodes i no fer treballar massa l'esquena, tots sabem que tirem molt de lumbars en aquests casos i no era qüestió de carregar-les més ara que estan millor. Així doncs, estic molt contenta doncs he vist que puc tornar a donar guerra, bé, de moment guerrilla.... jejeje.

Bon esmorzar a Maçanet on ens hem trobat amb la colla dels Senglars Amics BTT de Palafolls i hem esmorzat plegats. Després cada colla hem fet el nostre camí.

La tornada a Palafolls s'ha fet amb la calma típica de després dels esmorzars, el que ha fet que arribéssim una mica tard i per tant que ens trobéssim amb les Ginetas que estaven acabant de dinar i amb qui hem estat xarrant una estoneta.

Res més a afegir. Continuo sense la meva càmera, per tant no us puc oferir cap foto d'avui (he descartat el mòbil per la mala qualitat de les fotos). Si res no falla, la setmana vinent ja tornaré a portar-la, ja tinc ganes!!!

Us deixo, com de costum, la gràfica d'avui. Salut xatos!

Amb la princesa aparcada.

Hola a tots.

Ja veieu que porto unes setmanes sense gaire activitat al bloc. D'una banda les festes ens maregen a tots una mica i d'altre fa un mes i mig que arrossego una lumbàlgia força fotuda causada probablement per un pinçament i que, per sort, ara sembla que ja va de baixa.

Tot plegat ha fet que no hagi agafat la bici des de fa dues setmanes i us puc assegurar que tinc unes ganes tremendes de fer-ho, però veient que els dolors a l'esquena no anaven a millor si continuava muntant, vaig decidir ser bona nena i fer una aturada fins que la cosa millores, i sembla que ha funcionat.

I mentre jo estic com una velleta a casa a la muntanya han passat coses. Ha nevat al Montnegre i m'he perdut el poder fer una sortida amb la neu. El Roure de Santa Maria ha caigut i tampoc he pogut acomiadar-me degudament. Clar que també m'he estalviat morir de congelació amb les temperatures tant fredes que hem tingut les darreres setmanes.

En fi, aquest diumenge sortiré a provar-me. En principi s'ha parlat d'anar a Maçanet, un recorregut sense duresa que em pot anar bé per veure com va la cosa. Naturalment hauré d'anar amb cura, no abusar de marxes massa llargues a les pujades i, per precaució, sortiré amb una faixa lumbar que em mantingui la zona una mica més subjecta als moments crítics.

Espero poder fer la ruta sencera, però si la cosa es posa lletja, prometo tornar-me a casa i ser bona altre cop, quin remei.

Bé, a veure si aviat torno a donar guerra pels camins i us ho puc anar explicant.

Salut macos!!