Com t'ho diria...

Malament, però anar fent.

2012-01-25T17:28:00.000+01:00

Després de passar un mes de gener per oblidar, per motius de feina, que no m'ha deixat temps d'entrenar ni de fer absolutament res que no fos treballar, he sortit avui, amb molta poca fe en les meves cames, com s'ha demostrat al llarg de la mini ruta que he fet.

Val a dir que les dues setmanes anteriors també vaig sortir. La primera, tot i que va ser una sortida curta, va estar molt bé. Per primer cop, des de que he tornat a la bici, vaig pujar des de Karl Marx per la pista i no pas per la carretera Alta de Roquetes, cosa que em va satisfer molt, tot i que vaig patir de valent a alguna de les rampes que te, segons el meu gps la més forta ronda el 20%. Volia arribar fins Can Catà per una pista que m'havien ensenyat feia unes setmanes i que té una baixada força ràpida fins arribar a Can Catà. Un cop allà volia tornar enrere per una pista pràcticament paral.lela que m'havia de deixar altre cop a la cruïlla del Forat del Vent. En comptes d'això vaig acabar agafant una pista que enllaça amb la que torna de Can Catà. Al lloc per on hagués hagut de continuar hi havia una porta gran que feia tot l'efecte de barrar el pas, i com que anava baixant a força velocitat vaig pensar, "no deu ser aquesta". Resumint, que hauré de tornar a investigar si es pot o no passar pel camí on hi ha la porta, a veure si em duu a on espero.

Van ser poc més de 23 km. amb un desnivell acumulat de 602 m. segons el meu gps.

La següent setmana..., bé, va ser realment per oblidar. Venia d'estar tota la setmana sense poder entrenar per culpa de la maleïda feina, cansada i feta pols de pur estres, i a sobre amb una tos terrible, que encara no m'ha marxat del tot. Per variar el recorregut vaig pujar pel Parc de Cervantes en direcció cap a la Plaça Mireia, just l'extrem oposat al que acostumo a pujar sempre. Vam haver d'avortar missió en l'intent de pujar per un corriol molt pendent i força tècnic que et deixa a la carretera que puja fins la Plaça Mireia, gairebé a dalt, perquè de seguida vaig haver de posar peu a terra, era incapaç de continuar sobre la bici i gairebé tampoc caminant. Em sentia totalment exhausta. Així les coses vam pujar per carretera però igualment em va costar horrors arribar a dalt. La cosa pintava fatal, així que vam fer cap a la ctra. de les Aigües per tornar per allà cap a casa. Just a l'últim tros que puja al principi de les Aigües, on les rampes són aproximadament del 12%, vaig començar a sentir que se'm tancava la gola i no m'entrava ni xic d'aire. Vaig parar de seguida i em vaig baixar de la bici intentant fer el possible per agafar aire. Per uns instants semblava impossible, buf... quina sensació més horrible, estirant-me del coll del maiot que era prou obert, però era com si em tinguessin agafada pel coll i no hi havia manera. Afortunadament, poc a poc, vaig recuperar l'alè i de nou vaig poder continuar, ja sense ensurts, fent tota les Aigües i la tornada a casa.

En aquest cas van sortir poc més de 24 km. amb un desnivell acumulat de 355 m., ridícul...

Amb aquests precedents, i després de passar novament la setmana sense poder entrenar i treballant una mitjana de 12 hores diàries, vaig tornar a sortir aquest diumenge. Val a dir que no confiava gens en que em pogués trobar mínimament bé, de manera que ni tant sols em vaig plantejar fer una ruta maca, ni pujar per la pista de Karl Marx, ni res de res, simplement moure el cul i veure cóm anava la cosa, sense forçar-me ni marcar-me cap fita inassolible. Amb aquestes premisses vaig recórrer a la pujada per la ctra. Alta de Roquetes que tantes vegades he fet últimament. No és una pujada dura tot i tenir algun tram més picat, com ja sabeu, i segur que no m'havia de donar massa inconvenients.

Efectivament, vaig fer la carretera a un ritme no massa dolent, tenint en compte les darreres experiències, però tampoc per llençar coets. Un cop a dalt al Forat del Vent, no vaig tenir ànims de continuar i endinsar-me a Collserola, de manera que vaig decidir baixar per la pista i ja pensaria cóm continuar.

Tot allò que sembla etern quan ho puges, resulta que ho baixes que ni t'adones, així que en un no res ja tornava a ser al punt de sortida (si no tenim en compte el recorregut des de casa fins aquí, és clar). Vaig mirar el Rox, només 12 km?!, buf! no pot ser, fins i tot el meu nebot de 10 anys aguanta més..., apa nena, cap amunt altre cop! I així va ser, vaig tornar a repetir la mateixa volta exactament.

En total van acabar sent més de 25 km. amb un desnivell acumulat de 632 m. No va ser una ruta especialment agradable, però com a entrenament ja va estar bé considerant com he estat les últimes setmanes.

Les dues darreres sortides les he fet sense pulsòmetre altre cop. No sé que li passa al Rox, el cas és que no em dona les pulsacions, així que torno a anar a les palpentes en aquest aspecte. Aquesta és la mala notícia, la pitjor és que ja no està en garantia i ja veurem el que em costarà la reparació, si es que en té. Esperem que no sigui res, perquè el catxarru val una pasta com perquè s'espatlli i no tingui remei! I, per cert! si algú sap on és el servei tècnic de Sigma Sports a Barcelona que m'ho digui, que estic buscant per internet i no trobo més que un distribuidor a Granollers.

Salut!

Camins de Vilanova. Qui ha dit pedres...?

2012-01-05T18:38:00.002+01:00

Ara ja feia dies que no publicava res. Estic entrenant sense parar i vaig sortint en bici, però no m'havia semblat especialment interessant explicar-vos més del mateix, i segur que m'ho agraïu! jejeje...

La ruta que vaig fer el dia 1 de gener per terres del Penedès si que val la pena explicar-la. En primer lloc per ser un lloc nou per a mi, mai havia estat per aquests camins que em van sorprendre per diverses raons. La primera per l'encant del seu paisatge, tot i ser tant sec, potser és aquesta la gràcia. En segon lloc per la quantitat de pedres que hi ha als camins. Sabia que n'hi havia, però no em podia imaginar que fossin tantes, de fet, no recordo haver passat per un sol camí que no estigués completament ple de rocs de qualsevol mida, alguns d'ells tant grans que es feia impossible escalar-los a sobre de la bicicleta, al menys per mi :P

La tranquil.litat que, en general, hi havia per arreu també em va agradar, cert que era Cap d'Any, tot i així estic segura que a Collserola hauria trobat força bikers i aquí ens vam creuar tant sols amb 2 i amb 3 o 4 persones que anaven caminant.

Per fer aquesta ruta vaig tenir com a cicerone a en César, que ha viscut molts anys allà i s'ha recorregut aquells camins cents de vegades.

Després de fer un tomb per la part del poble corresponent a la Geltrú, que m'ha agradat molt, sortim de Vilanova i de seguida trobem camí, el cert és que és una sort per qui visqui allà tenir-los tant a prop. Em va fer recordar quan sortia de Palafolls, on només sortir del poble estava rodant per camins, és una de les coses que més trobo a faltar. Com deia, comencem ruta trepitjant terra, bé, i pedres. Anem pel camí que va cap el Mas de l'Artís, i que poc després de passar el Mas Tapet esdevé el GR-92. És força pla al principi i poc a poc va fent pujada, en general, força bona de fer, amb alguna rampa un xic picada, del 12-13%, però molt curtes.

Arribats a l'ample cruïlla del Mas de l'Artís, on hi ha una gran soca morta molt peculiar al mig, ens dirigim cap el camí del Fondo de les Oliveres. Camí, per dir-li d'alguna manera. Allò té tot l'aspecte de ser una bona riera quan plogui de valent. Està tot ple d'uns pedrots, ben agafats al terra molts d'ells, que et fan suar per anar pedalant entre ells. El camí fa pujada, però molt suau la majoria del temps, res que no hagi pujat altres cops xerrant amb algun company de pedalada, però que amb l'afegit de tanta pedra es fa molt tècnic i cal tenir força per superar els nombrosos esglaons naturals del terreny. La primera part del camí el vaig poder fer sobre la bici, però cada cop el terreny és va anar complicant més i vaig haver de continuar a peu, a ull diria que el 85-90% del camí el vaig fer arrossegant amunt la meva bici. Les meves cames no estan encara, potser mai ho arribaran a estar, prou entrenades com per pujar per aquí. En César, en canvi, va fent i, de tant en tant, aprofitant algun pas prou fotut com per fer-lo tocar terra, m'espera una mica.

Pujada del Fondo de les Oliveres

Ànims que ja s'acaba!

Ja arribo!

Després d'un petit descans per deixar d'esbufegar continuem cap a Casa Alta. La pujada fins Casa Alta te un tram, que és cimentat, amb una rampa màxima del 17% que em va fer passar-les magres. Sort que no era pista, no hauria pogut pujar. Tot i que no m'agrada trobar trams de ciment o asfaltats al mig de la muntanya, s'ha de reconèixer que, si no estigués cimentada, les pluges la destrossarien cada dos per tres.

Quan per fi arribo, en César m'està esperant. M'aturo una estona per agafar aire, que falta em fa, i gaudir de les vistes al mar que hi ha des d'allí dalt, sobretot en un dia assoleiat com el que vam tenir. Us asseguro que la foto no fa justícia...

Ja només queda un tram més aviat planer i una pujadeta molt curta per coronar Casa Alta. La veritat és que remuntar el Fondo de les Oliveres arrossegant la bici m'ha deixat força cansada. Quan he arribar al peu de la pujada de Casa Alta, que en prou feines deu tenir 50 metres, he tornat a desmuntar de la bici i l'he pujat a peu. En altres circumstàncies l'hauria intentat, si alguna cosa sóc és força tossuda, però avui...

Pujada a Casa Alta

Després de menjar una mica i fer una ullada a la casa reculem un tram i abandonem el GR92 per agafar una pista ample que, en una baixada molt ràpida primer, més suau després, ens acosta a un corriol molt divertit que ens deixa a Torrelletes. La veritat és que m'he divertit molt en aquesta part de la ruta, ja tenia ganes de deixar-me anar una mica. Crec que ara sí que puc afirmar de totes totes que les suspensions de la meva bici són una passada després de tastar una d'aquestes baixades. No em vull ni imaginar el que deu ser baixar per aquests camins amb una rígida.

La intrèpida aventurera!

De Torrelletes a Castellet fem un tram de carretera. Castellet és un poble força maco. Li dona part del seu encant el fet d'estar a tocar del Pantà de Foix, l'esglèsia de Sant Pere, que forma part del conjunt monumental del Castell de Castellet, i el propi castell, considerat bé cultural d'interès nacional, que data del segle X i va ser ocupat, d'entre altres llinatges, pels Comptes de Barcelona al segle XI i la corona Catalanoaragonesa al XV.

Pantà de Foix

Esglèsia de Sant Pere

Castell de Castellet.

Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto marxem de Castellet per prendre el camí que rodeja el pantà, al principi una pista ample que, de seguida, es converteix en un camí entre pla i amb una lleugera tendència a baixar, amb alguna rampeta molt curta i on s'ha de vigilar amb les pedres, que abunden com a tota la ruta, però que a més a més, tenen l'afegit d'estar força humides per la presencia del pantà tant a tocar. Un camí molt recomanable que ens ofereix vistes al pantà des de diferents punts.

Acabem travessant el pantà per un pont que ens deixarà a la carretera BV2115 i que prenem en direcció a Vilanova, s'ha fet tard, hi ha gana i estem cansats, en especial jo que m'he fos amb tanta pedra, de manera que amb la tornada donem per acabada la ruta.

Un cop a Vilanova, tenint en compte que era cap d'any, no ens va quedar massa alternativa per dinar, així que vam acabar al mcauto d'un McDonal's i menjant-nos les hamburgueses on vam poder. La gana podia més que les finures i el lloc triat va ser una vorera propera al McDonal's on tocava el sol. Després vam fer una volta pel passeig perque el conegués, doncs jo no hi havia estat mai i d'allà cap a agafar el tren de tornada a Barcelona.

Platja de Ribes Roges

Finalment van ser uns 36 km. de ruta, més uns quants més entre anar i tornar de casa a l'estació i les voltes que vam fer per Vilanova. Uns 46 km. ben bons en total i un dia esplèndid. Una experiència per repetir en quant es pugui.

Aquí us deixo les dades i el perfil de la ruta i podeu consultar el trak a wikiloc.

Salut i bones rutes!

Toma! 38 km.! Iujuuuuuuuuuuu!

2011-12-11T21:06:00.001+01:00

Doncs sí, he fet una passa de gegant aquest diumenge i m'han sortit 38 km. de ruta. Estic tant contenta com cansada, per dir la veritat, tot i que no ha estat una ruta dura.

No he anat sola, aquest cop m'ha acompanyat el meu germà. La veritat és que no devia anar massa malament perquè no hem parat de xerrar, bé, hi ha hagut un parell de pujades, una d'elles la mataora, en les que he esbufegat més que parlat, jejeje... Per cert, avui la mataora ja ho ha estat un pelet menys, qualsevol dia la mataora seré jo! :)

El recorregut avui ha començat, com de costum, a la Plaça Karl Marx i fins a Vista Rica ha estat igual que el de dijous passat. M'he trobat força bé, en general, a les pujades, ja us dic, anàvem xerrant la majoria del temps. Han passat dos dies des de que vaig sortir l'últim cop i suposo que el descans a les cames m'ha anat bé, tot i que tinc unes agulletes mortals de les peses als pectorals! Mare meva..., sort que a la bici ni les notava.

A partir de Vista Rica, en comptes de baixar per Can Borni, hem tirat cap a Vallvidrera i allà, pujant per un carrer força pendent on el Rox em donava un pendent de l'11%, hem tirat cap el Coll del Portell i d'allà, per una pista que fa un parell o tres de puja i baixa, hem arribat a la Plaça Mireia. Així com altres vegades hem parat al bar que hi ha allà a fer una birra i unes braves o un bon entrepà, avui hem decidit continuar cap a la ctra. de les Aigües i fer la ruta d'una atacada. A partir d'aquí, i despés d'una rampa picadeta però curta, ja s'enfila la ctra. de les Aigües que avui tancava la ruta. Hem fet els aproximadament 9 km. sortejant runners, bikers, families, gossos... per cert, de poc que no em menjo un que anava com un boig esumant tot el que trobava, en fi que, com sempre, Collserola estava petada de gent. Tant de bo pogués sortir entre setmana. Ho vaig fer algun cop quan acabava d'arribar a Barcelona i encara no havia trobat feina i la veritat és que la diferencia és brutal. Lamentablement ens hem de conformar amb sortir el cap de setmana amb la incomoditat que això representa en moltes ocasions.

Aquí teniu les dades de la ruta que recupero ja del meu Rox.

Salut!

Canvi revisat, pila al Rox i jo, petada!

2011-12-08T19:53:00.001+01:00

Per fi he portat el canvi a revisar. Dimecres a la tarda vaig treure'm la mandra del damunt per portar la bici a una botiga, que hi ha a prop de casa meva, de la que no diré el nom, a veure si el sr. amo tenia a bé permetre'm tenir l'honor de revisar-me el canvi. I dic "permetre'm tenir l'honor" perquè el paio sembla que t'estigui fent el favor de la teva vida agafant-te la bici, i encara em volia fer venir l'endemà a buscar-la. Senyor! per revisar un canvi? En fi, després de fer-me esperar una hora, em vaig endur la bici revisada amb l'esperança que canvies com cal.

La segona novetat de la setmana ha estat que ja he posat pila al meu ciclocomputador (gràcies César!), sense portar-ne anava com cega. A més a més, vaig reemplaçar-lo pel gps mentre no tenia pila, però fa un parell de sortides es va trencar el suport per la bici i ja no el puc portar a la vista, cosa que fa molt incòmode consultar-lo.

Aquesta setmana que he acabat feta caldo. Córrer, les peses, 3 dies de bici... Indubtablement, he aprofitat al màxim els dies de festa, tot i no haver fet pont cap dels dies feiners.

Dimarts vaig sortir per la tarda i, avui dijous, al matí. Ha fet un matí esplèndit, i això s'ha notat en que els camins estaven plens de gent . El recorregut que estic fent aquests dies és sempre el mateix. Una volta d'uns 25 km. aproximadament.

El recorregut

Començo a tenir la sensació que podria fer 10 km. més sense acabar trencada, però encara no ho he provat, potser el diumenge vinent.

Avui, tot i haver descansat ahir dimecres, he anat petada i, sorprenentment, he fet la mitjana més alta des de que he començat a sortir de nou, per tant, deu ser que estic anant a millor. De totes maneres, hi ha parts del recorregut, que havia fet abans de la lesió, que em recorden lo malament que estic de forma, sobretot una pujada, no massa llarga que algú havia batejat com "la mataora" i que si recordeu vaig descriure un cop...

"Continuem pujant, ara ja per pista. La pujada és suau encara i anem alternant trams plans amb algun de baixada. Sento comentaris al fons del "gran grup" que diuen....

- subiremos por "La Mataora" Juan?

- sí sí, por "La Mataora"

- buf!, ya vereis, ya.... "La Mataora".....

..... i jo penso...... ostres! com deu ser "La Mataora" no?

Al cap d'uns kilòmetres, en els quals he aprofitat per explicar la meva gesta d'ahir a l'Erola jejeje...., al cap d'uns kilòmetres, deia, en Joan m'adverteix....

- Nuri! después de esa curva empieza "La Mataora"! Sube piñoneeeeeees......

- valeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

..... i jo que pujo pinyons com una boja just abans de la corba. Començo "La Mataora" i penso..... doncs no sembla tant dolenta, així que baixo tots el pinyons que he pujat. Hem sento forta, no dic que no sigui una tramet de pujada una mica picat, de fet, té algun punt amb pendents d'entre el 10% i el 12% (sent sincera, rampes que fa uns mesos em feien tremolar les cames),però avui sembla que res no em porti feina. El ritme tant tranquil que portem fa que tingui les cames fresques i rampes que acabaria pujant amb el 22 avui les he fet amb el 32, de fet no he posat plat petit més que en un tram on m'ha avisat en Joan que el posés per pujar uns pedrots, que finalment no he pujat, bé, sí, però no pedalant jejeje...... potser si hagués deixat plat mitjà, tenint més tracció...... bé, tant és, anem al tema, que m'he trobat de conya! jajaja!! I.... com que m'he avançaaaaat.... doncs m'aturo a fer alguna foooooooto..... pal recueeeeerdo.... jejeje."

Doncs sí, així de fàcil pujava jo la mataora fa un parell d'anys, Cóm passa el temps i quantes coses han passat des de llavors... Ara, la mateixa rampa, d'escassos 750 m., l'haig de fer a plat petit i estirant de manillar per poder-la acabar, esbufegant de mala manera. Espero, d'aquí a uns mesos, poder-vos explicar que torno a pujar-la xiulant. Al menys avui he pogut canviar sense problemes!

La mataora en dades

Poc després ja es pren el desviament cap a Vista Rica i s'enfila la tornada per Can Borni que, avui, amb tanta gent, ha estat una baixada molt tranquil.la. La tornada a casa me l'he hagut de prendre també amb moooooolta calma, de la gentada que hi havia pels carrers de Gràcia, per on acostumo a tornar. És el que tenen els dies festius :(.

Alguna foto per testimoniar la sortida i poca cosa més és el que us puc ensenyar. De manera que, fins la propera, que serà diumenge!

Salut!

Camí cap a Vista Rica

Ep!

Des del portal

Necessito revisar el canvi

2011-12-04T20:44:00.001+01:00

Aquesta setmana ja he fet una ruta més betetera, per fi! Després de dues sortides amb poca "txitxa", he pogut provar-me una mica més. La conclusió ha estat que, tot i que vaig molt a poc a poc, vaig fent pujades al meu tran tran i estic contenta. Avui em sentia a mi mateixa dir-me "molt bé Núria! ànim guapa!" mentre encarava una pujada que, en veure-la, he estat temptada d'evitar, jejeje... com que surto sola algú m'ha d'animar :P

Com sempre, he pujat des de la plaça Karl Marx que, de moment i fins que em trobi més forta, seguirà sent el meu punt d'inici de ruta. Així doncs he pujat la ctra. Alta de Roquetes, potser una mica millor que els altres dies, cosa que m'anima. A veure si un dia em veig amb ganes de pujar per la pista que em plantaria a dalt sense fer la volta per la carretera, de manera que de seguida deixaria l'asfalt.

Doncs bé, he continuat, després del Coll de la Ventosa, cap al Forat del Vent, la intenció era anar fent fins arribar a Vista Rica i d'allà cap a Can Borni. He anat vorejant la muntanya, des de on tenia unes bones vistes a Barcelona, tot i que amb el dia que ha fet es veies força encalitjada.

Aquest recorregut ja l'havia fet en alguna ocasió abans de tenir tots els problemes d'esquena que he patit i recordo haver fet les pujades que anava trobant amb facilitat, plat mitjà i bon ritme. Avui de plat mitjà, res de res, i per postres amb problemes amb el canvi. Vaig canviar casette i cadena i no li he trobat el punt al cable, afluixo i tenso sense deixar-lo bé i, sense ànim de que serveixi d'excusa, perquè no m'amago del fet que no estic gens en forma, m'ha jugat un parell de males passades tot pujant per un parell de zones més fortes on m'ha fet posar peu a terra perquè no havia manera de que engranés.

Una de les pujades on m'ha passat, la que em portava cap a Vista Rica. Aquesta me l'he mirat un parell de cops abans de fer-la i fins i tot he estat temptada de baixar cap a la gossera per evitar-la, però finalment m'he decidit i he començat a pujar, plat petit evidentment, però amb ganes. Quan, als pocs metres, he hagut de pujar un pinyó ha començat a donar-me estrabadetes a cada pedalada i, justa que anava, he hagut de baixar-me de la bici i caminar uns metres fins una zona més adient per tornar a enganxar. La veritat és que la pujada m'ha fet esbufegar una bona estona, però ha valgut la pena, m'he sentit molt satisfeta de fer-la. Després la baixada cap a Vista Rica, que semblava les rambles de bikers que pujaven i gent que anava caminant, ha estat una primera presa de contacte amb pistes més trencades. No em sento gaire confiada encara, però a mida que vagi fent espero que la cosa canviarà.

Ja només quedava el petit tram de carretera fina a l'explanada de Can Borni i baixada a la ctra. de les Aigües i cap a casa.

En definitiva, satisfeta del dia d'avui i animada per continuar. Ara començo a pensar que no em costarà tant com creia tornar a encarar sortides més llargues i dures, només cal que tingui paciència.

Us deixo mapa del track, per si us voleu distreure fent una ullada a les dades i demés.

Si tot va bé, aquesta setmana faré alguna sortida més, que tenim dies de festa per davant!

Salut!

Provant de millorar

2011-11-27T22:19:00.000+01:00

Dissabte vaig tornar a sortir en bici. Bàsicament vaig repetir la mateixa ruta que la setmana anterior, tot i que la vaig fer un xic, molt poc, més llarga i una mica més divertida perquè vaig fer una baixada per pista que em va tornar les sensacions que tant de temps tenia oblidades.

Haig de reconèixer que, després de tot aquest temps sense muntar i amb la poca seguretat que em dona l'estat del meu canell dret, no em sento sobre la bici igual que quan la vaig haver de penjar per la lesió d'esquena. Noto que haig de tornar a agafar el tacte dels frens, les suspensions, però, sobretot, haig de tornar a mesurar-me.

Després del temps passat, en que he perdut la forma, no sóc capaç de valorar d'una ullada si una pujada la faré amb comoditat o, si pel contrari, em penediré d'haver-la provat, si una baixada divertida no acabarà fent-me més mal al canell del que ara sento encara..., vaja, no és com començar de zero però s'assembla. A més a més, la penjada de la bici va coincidir amb el meu trasllat a Barcelona i no em conec Collserola gairebé gens. Els camins del Montnegre, que tant havia trepitjat, serien ara ideals per tornar a fer bones sortides, però el fet de no conèixer gaire el terreny que ara tinc per davant em fa sentir una mica perduda a l'hora de planejar una ruta. Sort que tinc il.lusió per tornar a sortir en bici i, tot i que a estones m'enfado amb mi mateixa, continuo pensant en com allargar la propera sortida sense morir en l'intent!

La ruta que he fet aquesta setmana no té massa que explicar, de manera que no us avorriré amb massa lletra més. Això sí, us deixo unes fotos per il.lustrar una mica la sortida i el track. Espero que la propera sigui més interessant!

Salut!

Altre cop a la muntanya. Turó de l'Home i Les Agudes.

2011-11-25T17:28:00.000+01:00

Divendres tenia festa a la feina. Després dels dies tant esgotadors que estic passant a la feina, i els que tinc per davant, sense veure cap recompensa per part de l'empresa, vaig decidir agafar-me un dia de festa per poder compartir una excursió en bona companyia.

Com que hi havia ganes d'anar al Montseny des de feia temps i està força a prop de Barcelona vam fer cap a Santa Fe del Montseny per pujar al Turó de l'Home i Les Agudes. Una volta molt maca que vam trobar donant uns tombs pel Wikiloc.

Entre anar a recollir el cotxe, que havíem llogat, i dos autocars que vam enganxar a la carretera que puja fins a Santa Fe, la veritat és que no vam arribar gaire d'hora, però com que no és una excursió molt llarga, en prou feines 9 km. en total, no calia patir pel temps.

Un cop a l'aparcament de la Font de Passavets i d'haver omplert els camels amb l'aigua de la font vam començar a pujar cap al Turó de l'Home. El camí és ample entre el bosc de faigs. Una llàstima haver enganxat ja totes les fulles a terra, perquè ens vam perdre el paisatge de tardor, però tot i així també tenia el seu encant. El Montseny és molt maco a qualsevol època de l'any.

Pujant pel bosc de la Fageda Gran

La pujada no és dura, de fet és una excursió ben senzilla, tot i que si no estàs prou en forma... Jo vaig començar de menys a més, al principi anava bastant matada a un ritme per sobre del que podia fer còmodament, però a mida que anava escalfant ja em vaig trobar millor i com qui diu la pujada al Turó de l'home va estar feta en un moment, si no comptem, és clar, l'últim tram que és més dret i em va fer treure els colors i de quina manera :P.

Al cim del Turó de l'Home s'estava de vici, tocant-me el sol a la cara, gaudint d'un paisatge fantàstic amb vistes, fins i tot, als cims nevats del Pirineu, i endrapant un entrepà boníssim! Afortunadament no hi havia gairebé gent. Pujant només vam trobar una parella i a dalt, algunes persones més que havien arribat en cotxe, però sent divendres vam estar força tranquils.

Vistes del Pirineus des del cim del Turó de 'Home

Propera parada, Les Agudes.

El camí cap a Les Agudes és gairebé planer, ara baixa un pel, ara puja una mica, en definitiva, és d'aquells que es poden fer xiulant, excepte l'últim tram, que és ben picadet i que em torna a fer esbufegar de valent. 65 m. de desnivell en una distància de menys de 300 m. amb un pendent aproximat de gairebé el 30% que vaig trigar 20 minuts en fer! D'acord, no seria el Puigmal, però em va donar feina :P.

A dalt altre cop unes bones vistes, entre elles la del Pantà de Santa Fe. Només la companyia d'una parell d'escaladors que estaven esperant la resta de companys mentre menjaven un bon tros de pa amb embotit i formatge.

Després d'una estona vam començar a baixar. Un camí força pendent en gran part de la baixada, amb l'inconvenient que l'enorme quantitat de fulles dels faigs que formaven una espesa capa, de gairebé un pam, al terra, no ens deixaven veure que teniem a sota i fins i tot em van fer relliscar més d'un cop, amb aterratge inclòs.

Finalment arribem de nou a l'aparcament. Després d'haver gaudit d'un dia fantàstic, amb bona temperatura, la muntanya i, sobretot, la calma que es respirava. Necessitava desconnectar de la ciutat, el transit, la feina i les coses que ens preocupen al dia a dia i ho vaig aconseguir.

Pel que fa a l'estat de forma... és encara nefast pel meu gust. Sóc conscient del molt temps que feia que no entrenava amb regularitat, per tant no em preocuparé encara. Ara toca entrenar el millor que pugui, al menys tinc la tranquil.litat de que no em quedaré clavada en qualsevol moment amb una lumbàlgia o una ciàtica severes, i això nois... és el rècord guinessss....

Aquí teniu la ruta al wikiloc

Salut!

P.D.: Les meves disculpes per la mala qualitat de les fotos.

La primera de moltes més :)

2011-11-19T18:25:00.001+01:00

Avui tinc motius per estar contenta. He fet la meva primera sortida en bici després d'haver passat gairebé 18 mesos sense ni ensumar-la. Que cóm ha estat? Doncs tenint en compte que no estic en el que es diria "un gran estat de forma", ha anat prou bé.

He sortit tard, s'ha de dir, però com que les calorades de l'estiu queden ja lluny, a no ser que es pretengui fer una ruta llarga, l'únic inconvenient de sortir tard és el trànsit que hi ha a Barcelona, tot i ser dissabte. No és un inconvenient menor, la veritat. M'emprenyen els cotxes, autobusos... tot i que entenc que jo els dec emprenyar a ells també, i així m'ho fan saber, colla de m*******! De manera que estem en pau.

La ruta avui havia de ser el més suau possible. La veritat és que, dels poc menys de 19 km. que he fet, la majoria han estat per ciutat. No puc dir que hagi gaudit massa amb les característiques de la ruta, però sí pel fet que ja puc començar a fer kilòmetres per anar agafant, mica en mica, la forma de nou. Sóc conscient que em costarà, sobretot pel fet que el canell molesta i està una mica rígid, de manera que no em refio gaire de fer camins molt "beteters". Això sí, he trepitjat pista, tot i que molt poqueta estona. Qui no es conforma és perquè no vol...

Pel que sí estic satisfeta és de com m'he trobat després de tant de temps. He fet un desnivell discret, uns 360m., però els he fet més còmode del que esperava, plat mitjà gairebé tot el recorregut i, a més a més, ara em trobo de conya i hauria pogut fer més km., llàstima del poc temps que tenia. Ja veureu que he fet una mitjana bastant ridícula, però, al cap i a la fi, la sensació que tinc és bona en general. D'alguna cosa havien de servir tots els km. que he fet caminant des de em vaig recuperar de l'operació de l'esquena.

No he fet ni una foto! Seré ximple! Inauguro la nova etapa i no immortalitzo el moment... bé, per la propera espero deixar testimoni gràfic. Ara us haureu de conformar amb xafardejar una mica el recorregut que he fet. Res de l'altre mon, cert, però per ser el primer dia no està del tot malament. Vosaltres què dieu?

Salut!

Xopa, però contenta.

2011-11-13T15:56:00.001+01:00

Avui m'he llevat sense saber massa bé què volia fer. No sabia si anar a caminar/córrer a Collserola o al Parc del Guinardó, potser anar al gimnàs...

Mentre esmorzava he estat fent una ullada al blog d'un company biker i de sobte he pensat que podia portar la bici a rentar de pas que em feia la primera volta des de fa gairebé 1 any i mig. Tenia ganes de provar, sobretot, com va el canell després de més de dos mesos d'haver-me operat.

Abans de sortir tocava fer un repàs a les pressions de la forquilla i l'amortidor i de les rodes, que estaven totalment desinflades. Recuperar del calaix la roba ciclista que feia tant de temps que no em posava i buscar les eines i les coses que habitualment porto a la motxilla. No aniria a fer ruta, però no estava de més portar-les per si necessitava ajustar alguna coseta. La intenció era fer una volta per Barcelona després de rentar-la per treure'm una mica el mono també, tot i que rodar entre cotxes no és la meva idea de sortir en bici.

Tot i que, quan estava enfeinada amb els preparatius ha començat a plovisquejar una mica, no li he donat importància i he continuat enllestint-ho tot per sortir. Poc em pensava que cauria tanta aigua més tard.

Baixar i pujar la bici de casa meva és tota una odissea. Per si fos poc amb l'espai tant just del rebedor de casa, l'ascensor és molt estret (dona l'ample just del manillar de la bici) i l'amplada del replà és mínima, gairebé just per obrir la porta de l'ascensor. Com que no m'agrada haver d'estar traient i posant la roda cada cop, me les empesco per baixar-la sencera, però us puc assegurar que haig de fer mil miracles i posturetes per poder-ho fer.

Quan per fi arribo al vestíbul de l'escala, després d'una hora entre preparatius diversos, resulta que està plovent a bots i barrals! Per sort he agafat el goretex i després de tot el que he estat fent decideixo sortir igualment, potser no duri massa la pluja i pugui fer la volteta que tenia pensada.

No ha estat així, cada cop plovia més i he arribat al rentat de cotxes ben xopa ja. Tot i que no m'ha anat malament perquè la pluja ha estovat la brutícia i després la bici ha quedat ben neta :)

He esperat una mica a veure si afluixava i en un moment en que semblava que plovia menys he aprofitat per tornar cap a casa. M'he posat encara més xopa i en arribar al portal he deixat un bon bassal a l'entrada :P.

No ha faltat avui la veïna que em deia si la bici no li farà malbé l'ascensor, que amb la milionada que els va costar... ai senyor, que les rodes son de goma senyora! jejeje...

Ja us podeu imaginar com he posat el pis d'aigua, però la veritat és que he arribat contenta d'haver pogut, per fi, fer una volta, encara que molt curta i passada per aigua, sobre la meva bici.

La mà no m'ha molestat, portava una canellera a més a més dels guants i anava subjecta. És clar que he estat molt poca estona i per ciutat, però crec que puc començar a fer alguna sortida suau i sense gaires sotracs pel canell. Ara la bici ja està a punt si fa o no fa, tot i que una revisió no li aniria malament, així que espero poder fer la meva primera sortida el dissabte vinent!

Ah! i de l'esquena, ni recordar-me'n! ;)

Serà veritat que s'ha acabat la sequera biker?

Salut!

No hi ha manera...

2011-10-24T16:55:00.010+02:00

Fa un mes vaig apuntar a l'agenda, amb tota la meva il.lusió, que el dia 1 d'octubre ja podria sortir a fer una volta de reconeixement amb la bici després de més d'un any sense tastar-la. Avui ja és 24 d'octubre i encara no he pogut muntar.

Esperava que l'operació de la mà tingués una recuperació més ràpida, però no hi ha manera. Ara haig de fer rehabilitació a veure si la rigidesa que encara tinc i els dolors residuals que queden acaben de marxar. Creieu-me si us dic que ja estic una mica farta de tants dolors i tantes hòsties... Mai m'hagués imaginat que em trobaria millor de l'operació de l'esquena que no pas de la del canell.

Mentre això millora, vaig entrenant en allò que puc, que, de moment, és el cardio. Vaig a córrer gairebé 5 dies a la setmana, tot i que encara no puc aguantar corrents tota l'estona, vaig fent tot el que puc i ja estic notant la millora. He provat també de començar a entrenar de nou al gimnàs, tot i que la mà molesta. El resultat és que vaig feta caldo però contenta, perquè noto que l'entrenament comença a donar fruit i em sento cada cop una mica millor.

Ja veieu, la cosa no va com esperava, i la sorpresa de l'operació de la mà ha fet que es retardi tot massa temps pel meu gust. Espero que la rehabilitació doni resultat i aviat pugui penjar la primera foto muntada de nou sobre la meva bici. De moment, us deixo algunes fotos del cel tant maco que estem tenint els darrers dies a Barcelona.

Aquesta és d'avui, el dia en que faig els 40 XD

Salut!

L'enhorabona Jabalís!

2011-09-10T11:05:00.003+02:00

Ja ho sé, ja ho sé... la Cebrianenca va ser la setmana passada... però no em podia estar de felicitar als companys Jabalí Bikers per les bones crítiques que estic llegint arreu sobre l'organització de la prova que ha estat un èxit de participació.

Aquí teniu la web on consultar les classificacions i veure les fotos de la cursa.

Felicitats nois! A veure si per la propera us puc felicitar en persona!

Una abraçada i salut!

Bisturí? Sí, gràcies.

2011-08-24T17:36:00.000+02:00

Hola a tots,

Ara ja fa un temps que no he publicat res. No és que hagi passat del bloc, sinó que no hi havia massa de bo a explicar. Alguns que em coneixeu ja sabeu que em van diagnosticar una hèrnia discal L5-S1 que m'estava deixant cada cop més K.O. A conseqüència d'això fa un any llarg que no he muntat en bici i la meva activitat física s'ha limitat a fer alguna visita al gym quan la lesió m'ho ha permès, poques vegades, per dir la veritat. De manera que, cansada de no poder fer una de les coses que més m'agraden, i de que la meva qualitat de vida quedés minvada, després de mesos de donar-hi voltes, vaig seguir el consell dels metges i vaig decidir operar-me.

Vaig anar a la consulta d'un neurocirurgià per informar-me de quines eren les opcions que hi havia i em vaig decidir per la pròtesi de disc, doncs és la que més garanties d'èxit ofereix i sense perdre la mobilitat natural de la columna. De manera que el dia 20 de juny m'operaven per fí, després de gairebé dos anys, des d'octubre del 2009, amb lumbàlgies molt fortes i ciàtiques de gairebé no poder caminar.

Vaig anar a quiròfan molt tranquil.la i seguríssima de que després de l'operació no sentiria cap dolor, fora del propi de la ferida i poc més. La realitat va ser que em feien mal fins i tot les pestanyes! Quan em van ajudar a aixecar-me del llit al dia següent de l'operació pensava que em caurien els budells per terra, quina sensació!

Els primers 2 o 3 dies van ser horribles. No tenia forces per res, no menjava gaire i això encara em deixava més dèbil, però tant aviat vaig tenir més gana em vaig refer i 5 dies després d'operada ja era a casa.

Ara ja han passat dos mesos de l'operació i es podria dir que estic totalment recuperada, amb un lleuger dolor residual que espero marxi aviat. Ja he començat a entrenar fent caminades que, poc a poc, van sent més llargues, i també he començat amb el gimnàs. De moment vaig petada! jejeje... això de començar de nou és duret, però vaig notant la millora, així que estic contenta.

I per a començar a fer bici? Doncs tant aviat rebi un cassete nou i la cadena, que estan molt precaris, començaré a pedalar, així que aviat tornareu a tenir notícies meves :D.

De moment aquí us penjo una caminada que he fet avui per Collserola.

Salut!

XVII Marxa BTT Vila de Pineda

2011-03-18T22:33:00.002+01:00

Us animo a tots a participar a la Marxa que es farà el 10 d'abril a Pineda de Mar. Aquí teniu l'enllaç al Club Ciclista de Pineda de Mar on trobareu més informació.

Club Ciclista Pineda de Mar

Salut!

Cingles de Bertí, o... la constatació fehacent que no estic en forma.

2011-01-07T18:50:00.014+01:00

M'agradaria poder explicar que vaig pujar fins dalt dels Cingles de Bertí amb la meva bici, però la realitat és que la pobreta està vinga fer pols al rebedor de casa. Abans de intentar alguna ruta en bici crec que és més prudent agafar una mica de ritme fent bones caminades, aquesta ho va ser, i anant amb regularitat al gimnàs. La mala sort, però, m'acompanya, i quan no és una cosa, és una altre. Quan estic "recuperada" de l'esquena, resulta que em faig mal no se cóm a un bessó, quan no, és una estrabadeta al quàdriceps i si no les agulletes, estic agafant unes quantes ara que començo a moure'm una mica seriosament. Però bé, estic contenta per què al menys el meu major problema fins el moment, la meva hernia discal, m'està deixant fer, i això ja és moltíssim.

Sempre m'ha agradat la muntanya. Tot i que el que més m'agrada és el paisatge pirinenc, la mitja muntanya també té el seu encant, sobretot a la tardor i l'hivern, quan els boscos estan humits i es poden recórrer més en solitud. Així doncs, aprofitant que tenia uns dies de vacances i ganes de sortir a la muntanya, vaig buscar una ruta assequible en tots els sentits i la dels Cingles de Bertí va semblar força adequada.

Aquesta caminada, d'uns 18 km i amb un desnivell positiu acumulat de gairebé 1000 metres, parteix de l'estació de tren de El Figaró, de manera que si no es té cotxe propi, com és el meu cas, es pot fer sense cap inconvenient. De seguida et trobes al bosc pujant per un corriol força empinat en algun tram i pedregós, per tant no es fa gens avorrit, com alguns recorreguts que en la seva majoria van per pista forestal.

Us deixo algunes fotos que vaig fer per què us feu la idea de la mena de paisatge que hi ha i per si algú s'anima a fer-la la podeu veure i descarregar a wikiloc. Espero que us agradin.

Salut!

Tot esperant tornar

2010-09-21T20:14:00.006+02:00

Doncs sí, això és la única cosa que, de moment, puc fer. Esperar a poder tornar a sortir amb la meva bici un cop estigui recuperada de la meva lesió.

Fa un munt de temps que no escric res al bloc. La veritat és que el "late motive" d'aquest bloc és explicar les meves experiències sobre la bici i, des de fa 3 mesos, que no puc muntar. No us enganyaré, em sento molt trista per això i em moro de ganes de poder tornar a fer-ho, però de moment la cosa no te pinta de que sigui així, al menys durant el proper mes.

Poca cosa més puc dir per ara. Que espero tornar a escriure per aquí aviat explicant que ja em torno a vestir per la guerra, encara que al principi haurà de ser per fer voltetes suaus per no castigar l'esquena i veure com va responent.

Només em resta donar les gràcies a tots els que de tant en tant em saludeu al xat i també als que, sense fer-ho, us feu unes rondes pel bloc de tant en tant.

Fins aviat, espero.

Salut!

Activant-me de nou

2010-05-30T13:20:00.018+02:00

Mai és tard. Després de gairebé dos mesos de no agafar la bici ni per posar-li aire, he tornat a muntar. La veritat és que tenia moltes ganes de tornar, però entre el repós per la meva hèrnia discal, la meteorologia (no diré "el mal temps" perque hi ha qui se'm queixaria) i circunstàncies alienes a la meva voluntat, no ha estat possible fins ara.

La cosa venia que ni pintada, cap de setmana llarg, bones temperatures i ganes de pedalar, què més vull? Val, sí, un milió d'euros, però de moment..... jejeje

La ruta d'avui, una de suau, perque no puc pretendre fer-me el Tourmalet a la primera. Hem anat a fer un tram del carrilet que va de Girona Olot, concretament des d'Amer fins a Olot i tornar. Uns 62 km. amb un pendent suau a l'anada, amb percentatges de no més del 4-5% la majoria del trajecte, i fins un 10% a la pujada al Coll de Bas, que no té ni 1 km i a més és asfaltada (estic segura que la majoria de vosaltres ja la coneixeu), i amb una tornada, que a partir del mateix coll tira cap avall i ens permet afagar una bona velocitat.

Con que era la primera sortida després de tot aquest temps no sabia com em trobaria. Anava preparada per qualsevol cosa, tant per anar petada després dels primers 10 km, com per tenir bones sensacions després de tant descans, però, si us haig de ser sincera del tot, més per lo primer que per lo segon.

Comencem a pedalar amb un bon sol i moltes ganes. Els primers km van caient a molt bon ritme, la veritat és que em trobo bé i contenta. Anem fent i en 1:20 h ens posem dalt del Coll de Bas, km. 19 de la ruta, no està malament per una convalescent :-P .

Reposem aigua al Bar La Casilla, "famoso en el mundo entero y parte del extranjero", m'havia carregat ja el 1,5 l. que portava, reservem una taula per dinar a la terrasseta tant agradable que tenen, i tirem avall cap a Olot a on arribarem en poc menys de 40 minuts. Com que comencem a tenir una gana tremenda, no ens entretenim en fer una volta, allà mateix on acaba la pista del carrilet girem cua i tornem cap al bar on ens espera una bona butifarra amb patates i unes birretes. Mmmmm... què bé que s'està.... amb les panxes contentes i fent un cafetó.

Després de dinar veiem que el cel es comença a tapar una micona i se li endevinen males intencions.... jejeje, encara ens plourà i tot! Així que sense esperar gaire més ens preparem de nou per fer els 20 km que ens manquen fins a Amer, aquests tots de baixada un cop haguem passat de nou el Coll de Bas, que després de les cervessetes es puja amb una alegria..... jajajaja!

Els kilòmetres que ara queden ens els anem menjant a una bona velocitat, anem mantenint gairebé tota l'estona els 35 km/h. intentant arribar al cotxe abans que ens plogui.

De sobte, noto una goteta al braç i penso "res, deu ser d'algun arbre" i no dic res, al poc em diu l'Adolfo "me ha caído una gota" i abans d'adonar-nos comencen a caure unes gotes que semblaven camions de grosses que eren! Ostres! Quin ruixat! Ens vam posar ben xops, però com que la temperatura era molt bona, ni tan sols vam tenir fred i fins i tot ens va agradar mullar-nos, va ser una sensació realment agradable.

Vam fer uns quants kilòmetres sota la pluja, però tan aviat va parar va sortir de nou el sol i abans d'arribar ja s'ens havia eixugat tota la roba.

Vam arribar a Amer uns 37 minuts després de sortir del bar. Cóm vam gaudir la baixada!! M'encanta... Una ruta agradable per començar a activar-me de nou, llarga però gens exigent, un bon dia de bici.

Fins molt aviat, espero! Salut!!

Trepitjant camins

2010-04-05T14:12:00.009+02:00

Aturada tècnica

2010-03-04T00:12:00.003+01:00

Hola a tots. Fa un temps que no penjo cap crònica, no perquè estigui del tot inactiva, però no estic al 100x100. Els que aneu seguint el bloc ja sabreu que arrossego una lesió que em te a mig gas. Fa un temps que estic, podríem dir, estable, però no acaba de marxar.

Ara pateixo d'una ciàtica a conseqüència de tot plegat. Tot i que normalment no és excessivament forta, després d'esforços es fa notar força, de manera que no puc dir que estigui bé.

Tinc ganes de tornar a la guerra en plenes condicions, però entre tant, haureu de disculpar que no actualitzi massa el bloc.

Una abraçada a tots i salut!

Rodando voy..... Rodando vengo....

2010-01-31T17:37:00.033+01:00

Així és. Tot i que em trobo molt millor de la lesió de l'esquena per fer vida normal, no és així per anar en bici. Tant aviat el terreny comença a pujar amb duresa, cosa no gens estranya al Montnegre i rodalies, també em comença de nou el dolor. Per tant, com que no vull que això acabi sent etern, hauré de resignar-me, durant una temporadeta, a fer sortides més rodadores, tal i com he fet aquest cap de setmana.

Dissabte 30-01-10 Avui anem sols l'Adolfo i jo i hem sortit una mica tard, però no tenim cap presa. Anem cap a Calella per rodar una mica i segons tinguem ganes pujar la carretera de l'hospital. El dia és força agradable malgrat la mica de vent que fa, tenim un bon sol i bona temperatura.

Prenem el passeig i anem fent. El mar ens regala unes vistes relaxants i molt agradables. Estem tant a tocar que donen ganes d'aturar-se un moment i no em puc estar de fer-ho i disparar 4 fotos.

Sense cap presa continuem fins arribar a Calella i un cop allà fem la pujada de l'hospital cap a Hortsavinyà. En general he pujat còmodament, excepte en un tram on, no se perquè, m'he trobat cansada, però de seguida he tornat a tenir bones sensacions i així ha estat fins el final. Mentre pugem recordo la pista que hi ha i per la que es pot tornar a baixar a Calella. Com que mai l'hem fet i no tenim intenció d'anar massa més amunt, decidim baixar per allà. Els primers trams son molt picats, recordo haver-los pujat i son realment durs. A mida que anem baixant el pendent es suavitza i fins i tot hi ha trams tant suaus que sembla que planegin, sembla ;).

De nou a Calella, tornem a casa pel mateix lloc que hem vingut. Avui no hi ha esmorzar, no ho fem mai quan anem sols, tot i que ens hauria agradat trobar un xiringo de platja obert per gaudir una estona del dia tant agradable que ha fet tot prenent una birreta.

Diumenge 31-01-10

Avui sortim amb els nois. Porten idea de pujar per l'Erola fins anar a trobar un corriol que en Jose ha vist al Youtube. Així doncs, un cop hi som tots, marxem de Palafolls cap a Pineda, per on començarem a pujar, Quatre Camins, Coll de Porc, i camí de l'Erola.

Aquest matí, ho haig de reconèixer, ja no he sortit de casa amb gaires ànims, sentia mandra. Com que molts cops, quan tenim mandra, es passa tant aviat et mous, doncs no he fet cas, però pel que sembla, no me la he pogut treure de sobre. Anant cap a Pineda ja m'ha semblat que els nois anaven una mica massa ràpid, però bé, de vegades em passa a mi això, així que he continuat pensant que ja els agafaria, com així ha estat. Anem fent, com que se que quan les rampes més fortes comencin m'agafaran, he pillat un ritme bo amb el que estava còmoda i m'he avançat. Evidentment els nois no s'han ni immutat, saben de sobres que m'enganxen a la pujada.

Efectivament, de seguida que la cosa s'ha posat més dreta han començat a passar-me, cosa normal fins aquí. El que ja no era tant normal és que anés a menys de 160 pulsacions amb plat petit i el 30 i no tirés, i no estava, ni de lluny, a les rampes més dures de la pujada a Quatre Camins, en prou feines arribava a Can Riu.

Tinc fred, estic com cansada i a sobre comença a fer-me mal l'esquena, no anem bé. Començo a pensar que haig de tornar enrere, em sento dir-ho i no m'ho crec, tornar enrere? M'ho penso una mica i em proposo arribar al menys fins a Quatre Camins i tornar des de allí, però per més que vulgui fer-ho avui l'ànim no m'acompanya. Mai ho havia fet, però avui he reculat, algun cop ha de ser el primer.

Arribo fins a Can Riu on veig els nois esperant i els dic que marxo. Ells continuen amunt i jo quedo en trobar-me amb ells a Can Dieta. El camí que em queda fins allà és més llarg que si arribés fins a Quatre Camins, però serà tot de baixada i pla.

Torno pel passeig fins a Malgrat. El dia avui no és tant agradable com dissabte, hi ha núvols i fa més vent i fred, però el mar continua oferint un paisatge preciós que no em puc estar de fotografiar. Tinc la sort que el sol em toqui una mica a través d'una escletxa entre els núvols. La veritat és que convida a estar-s'hi una estona, buscar un bon lloc i seure a gaudir de la calma i contemplar el cel, avui amb tant de caràcter, i com s'arrissa de tant en tant el mar. Llàstima que he quedat amb els nois, perquè m'hi hauria estat una estona.

Amb tota la pena del meu cor, segueixo cap a Can Dieta. He arribat uns 10 minuts abans que els nois. Avui és una mica tard i al principi em posen pegues per poder agafar la taula, però finalment accedeixen, faltaria més! som clients habituals!!

Tant aviat arriben, fem un bon esmorzar i m'expliquen què tal ha estat el corriol, que pel que sembla, és força tècnic i han hagut de fer algun tram que altre a peu. Més val això que acabar a terra.

Aquest cap de setmana, amb tot, he acabat amb prop de 80 km. Al menys anirem movent les cames, que no se'ns adormin!!!!

Salut!

Roure de Santa Maria. La Zona Zero.

2010-01-23T00:26:00.001+01:00

Després d'una setmana de més repòs i tota mena de coses per fer desaparèixer la meva lumbàlgia, dissabte decidim sortir en previsió de que diumenge el temps no ens ho deixi fer. Com que no poden afegir-se la gran majoria de companys avui només serem 3, l'Adolfo, l'Albert i jo mateixa. Avui volem anar a veure com ha quedat el Roure de Santa Maria i donar-li el nostre comiat directament. La pujada la fem des de Calella per la Font dels Amics. Els que l'heu fet sabeu que la pujada es fa eterna, amb trams força llargs de percentatges del 12% al 15%. Sort que és una bona pista, amb bon pis i no hem trobat que estigués massa enfangada, fora d'algun lloc molt puntual.

Mentre vaig pujant intento regular-me tot el que puc, i, inclús en els moments en que la pujada em dona una mica de treva, abaixar les pulsacions, que es disparen més del desitjat en rampes com aquestes. A mitja pujada els companys s'aturen un moment per estirar una mica l'esquena, jo m'estimo més posar-me de peu sobre la bici i així relaxar la postura, he agafat un ritme "còmode" i no em vull aturar.

Continuem amunt. En aquest punt ja es tenen moltes ganes que s'acabi la pujada, però encara ens queda una estona de sacrifici fins al trencall que ens apropa a Sant Maria, i un cop allà tenim 1 km. ben bo amb més rampes emprenyadores, per dir-ho suau, jejeje....

Just al trencall, trobo que els nois, que m'havien agafat uns metres, s'han aturat de nou, i aquí si que decideixo aturar-me jo també. Tinc l'esquena demanant a crits una mica de descans, així que l'estiro i intento relaxar-la una mica. Un parell de minuts han estat suficients per fer-ho, tornem amunt que ja no ens queda gaire. Aquest últim kilòmetre se'ns fa llarg a tots, però l'Albert, que és el primer cop que puja per aquí, té especials ganes de que acabi. Al poc, acabem de pujar i anem fent, pel camí tant humit i agradable, per pla o pujant molt suau, fins arribar al trencall que porta al Turó Gros i a partir del qual el camí comença a baixar clarament fins que ens fa gairebé ensopegar amb la Zona Zero.

Aquest és el corriol que surt de darrera del roure, li tinc ganes.....

Ja ho veieu. Només arribar trobem un munt de fang i la meitat del roure que va caure cap al camí encara sense enretirar. L'altra meitat, la més grossa, continua també allà on va caure, però en aquest cas no destorba pel pas. La veritat és que no pensava que encara hi fos. Faig unes quantes fotos a la soca trencada. És una pena que hagi caigut, però veient l'estat en que estava, tota buida i podrida, només era qüestió de temps que això passés. El roure ha estat una referència pels bikers del Montnegre i el fet que ja no estigui en peu no farà que deixi de ser-ho. Sempre més, quan passem per allà, ens recordarem, i sempre més continuarem anant a "l'arbre" encara que en el seu lloc no quedi més que una soca buida.

Com que encara ens queda una mica per arribar a Sant Martí, on volem esmorzar, i ja hem estat una bona estona rondant l'arbre, tornem a pujar a les burres per anar cap a allà. La baixada fins a la pista de Sant Martí te una mica de fang i s'ha d'anar amb compte en algun lloc, però tot i així anem rapidets.

Faig alguna foto de les vistes que tinc camí de Sant Martí, i de seguida hi som. Realment ja tenim gana , així que, a menjar. Avui fa rasca dins el restaurant, així que ja em perdonareu el careto de la foto, jejeje....

No esperem massa per marxar. Tots tres hem agafat una mica de fred. Ens enganxem una estona a la llar de foc i un cop ens trobem millor tornem cap a les burres. Ens queda encara camí per arribar, i la tornada fins a l'Esplai després d'esmorzar ens l'hem de prendre amb calma si no volem que ens sorti el pa amb tomàquet disparat.

Un cop allà comencem a decidir per on fer la baixada, que finalment hem fet per l'Erola i la riera de Santa Susanna. A la baixada de l'Erola, poc abans de Coll de Porc, un dels nois ha caigut. La típica caiguda de mala sort quan un es relaxa un moment per anar a agafar el bidó o qualsevol cosa així. Ha anat d'un pel que jo no hagi caigut amb ell, doncs jo anava pocs metres darrera d'ell, però per aquelles coses que de vegades ens passen, he vist la caiguda abans que es produís i he frenat el suficient i a temps per no caure jo també. Afortunadament la caiguda no ha tingut conseqüències greus en ruta que li hagin impedit continuar, tot i que pel que sembla ara llueix un hematoma força gros. Esperem que li passi aviat.

Després de l'ensurt hem continuat baixant, Coll de Porc, i la riera, que estava força perillosa per la quantitat de fang que hi ha, així que avui, en lloc de ser una baixada de "iujuuuu!!!", ha estat una baixada de "ui ui ui....", però bona com sempre ho és ;).

En poques paraules, una bona ruta de poc més de 55 km. on hem gaudit de gairebé tot el que ens dona aquest esport.

La part menys bona de tot plegat ha estat que la meva lumbàlgia s'està deixant notar una mica de nou, després de la pujada d'avui era d'esperar, així que m'he perdut la concentració de bikers d'avui a Sant Genís a la recerca de le Roques d'en Vinyals i, pel que m'ha arribat, uns corriols guapíssims, que espero poder trepitjar aviat.

Per mostra del fang que tenim per aquí, una foto de la meva princesa just abans de la sessió d'spa que es mereixia.

Salut!

Primera prova després del repòs per la lumbàlgia. Maçanet.

2010-01-17T17:18:00.014+01:00

Avui he sortit després de dues setmanes aturada a causa de la lumbàlgia. Afortunadament la setmana passada els nois van decidir que avui s'aniria a Maçanet, i dic afortunadament perquè és una ruta sense dificultat tècnica i no és gens dura, de manera que era una bona ocasió per provar com anava després dels dies de repòs, i més tenint en compte que encara no estic recuperada del tot.

Així doncs hem fet la tant coneguda ruta fins a Maçanet en general tranquils. Bé, sempre hi ha un grupet que es destaca a la pujada, però hem anat fent molt bé malgrat el fang que hem trobat en algun tram i que ens enganxava les rodes al terra de quina manera, bé, ja sabeu de què va oi? ;) Avui també s'ha incorporat un company que feia gairebé tres mesos que no sortia. Ha estat una sorpresa veure que per fi torna a la càrrega. Però com és normal, tres mesos de no agafar la bici ni per anar a buscar el pa passen factura, i el pobre ha patit força pujant. Esperem que torni a agafar el ritme de nou i ens acompanyi més sovint.

I ara toca explicar com m'he trobat. He sortit amb una faixa lumbar per recomanació del meu fisio i la veritat es que m'ha anat bé dur-la. En general m'he trobat molt bé, si no tenim en compte el mal de lumbars. Dec haver carregat tant el cos de combustible en aquests dies que he anat força bé. Només al tram més picat de la pujada he notat dolor i he hagut de abaixar el ritme, així que he posat el plat petit, tot i que ja mai el poso en aquesta ruta, per tal que les cames anessin més còmodes i no fer treballar massa l'esquena, tots sabem que tirem molt de lumbars en aquests casos i no era qüestió de carregar-les més ara que estan millor. Així doncs, estic molt contenta doncs he vist que puc tornar a donar guerra, bé, de moment guerrilla.... jejeje.

Bon esmorzar a Maçanet on ens hem trobat amb la colla dels Senglars Amics BTT de Palafolls i hem esmorzat plegats. Després cada colla hem fet el nostre camí.

La tornada a Palafolls s'ha fet amb la calma típica de després dels esmorzars, el que ha fet que arribéssim una mica tard i per tant que ens trobéssim amb les Ginetas que estaven acabant de dinar i amb qui hem estat xarrant una estoneta.

Res més a afegir. Continuo sense la meva càmera, per tant no us puc oferir cap foto d'avui (he descartat el mòbil per la mala qualitat de les fotos). Si res no falla, la setmana vinent ja tornaré a portar-la, ja tinc ganes!!!

Us deixo, com de costum, la gràfica d'avui. Salut xatos!

Amb la princesa aparcada.

2010-01-16T14:47:00.004+01:00

Hola a tots.

Ja veieu que porto unes setmanes sense gaire activitat al bloc. D'una banda les festes ens maregen a tots una mica i d'altre fa un mes i mig que arrossego una lumbàlgia força fotuda causada probablement per un pinçament i que, per sort, ara sembla que ja va de baixa.

Tot plegat ha fet que no hagi agafat la bici des de fa dues setmanes i us puc assegurar que tinc unes ganes tremendes de fer-ho, però veient que els dolors a l'esquena no anaven a millor si continuava muntant, vaig decidir ser bona nena i fer una aturada fins que la cosa millores, i sembla que ha funcionat.

I mentre jo estic com una velleta a casa a la muntanya han passat coses. Ha nevat al Montnegre i m'he perdut el poder fer una sortida amb la neu. El Roure de Santa Maria ha caigut i tampoc he pogut acomiadar-me degudament. Clar que també m'he estalviat morir de congelació amb les temperatures tant fredes que hem tingut les darreres setmanes.

En fi, aquest diumenge sortiré a provar-me. En principi s'ha parlat d'anar a Maçanet, un recorregut sense duresa que em pot anar bé per veure com va la cosa. Naturalment hauré d'anar amb cura, no abusar de marxes massa llargues a les pujades i, per precaució, sortiré amb una faixa lumbar que em mantingui la zona una mica més subjecta als moments crítics.

Espero poder fer la ruta sencera, però si la cosa es posa lletja, prometo tornar-me a casa i ser bona altre cop, quin remei.

Bé, a veure si aviat torno a donar guerra pels camins i us ho puc anar explicant.

Salut macos!!

Hou...Hou...Hou....!!

2009-12-28T18:15:00.027+01:00

M'heu de perdonar per haver trigat tant en penjar aquesta crònica. Els dies de festes i altres temes m'han tingut una mica ocupada, però diuen que més val tard que mai, així que aquí us la deixo. A que ara una crònica dels nadals sona a una cosa mooooooolt passada? jejejeje.....

Diumenge després de Nadal vam reunir-nos una bona colla de bikers per fer una sortida una mica especial. Es tractava de ser quants més millor per fer una mica de gresca. I vaja si vam ser gent! Mes de 20 bikers camí de la famosa ermita perduda d'en David. Alguns amb gorrets de Pare Noel, i d'altres, com jo, vam decidir que qui anés engalanada fos la burra, així que res més adient que unes banyetes de ren per emular en Rudolph. Oi que està maca?

Doncs allà estàvem tots fent-la petar ara amb uns ara amb altres, mentre esperàvem que arribés tothom per marxar a la recerca de l'Ermita Perduda, que no és una altra que la Capella de Can Vilar.

No aprofundiré en els detalls de la ruta perquè en aquest cas el que comptava era la gresca i passar-ho bé un munt de bikers, alguns d'ells els amics Jabalí Bikers de Sant Cebrià amb qui feia molt que no ens havíem tornat a veure, i d'altres bikers del Club BTT Pineda, les Ginetes i els Amics BTT de Palafolls que son els promotors de la idea.

Com és natural sent un grup tant nombrós hi havia gent de tots els nivells així que de tant en tant, als llocs estratègics de la ruta, tocava fer una aturada de reagrupament i esperar a que arribés tothom mentre l'anàvem fent petar i fèiem fotos i vídeo.

Per fi vam arribar a l'ermita, en prou feines 4 parets en runes, després de pujar un camí força trencat i estret que ens obligava a anar d'un en un i que en algun tramet picava una pel de més, però molt guapo.

Allà, fotos i més fotos, gresca i també ganes de pillar un bon esmorzar!! Per tant tots a les burres de nou i directes a Can Lucas per mullar-ho.

Un dia molt divertit amb tots els companys i dels que de tant en tant agrada repetir.

Salut!

El 25 de desembre... amunt...amunt...amunt...

2009-12-25T18:13:00.008+01:00

Bé, potser tant amunt... tant amunt.... no hem anat, només una mica eh... jejeje

Avui ens hem llevat amb un dia esplèndid. Lluïa el sol després de tres dies de pluja intermitent i l'ambient estava net i clar, jo estava molt més espavilada després d'un refredat que encara es fa notar, però ja no mata, demà dissabte sembla que tornarem a tenir pluja i per rematar ahir nit vam sopar una mica més del que seria habitual, per tant..... avui calia moure el cul aprofitant que els elements estaven de la nostra part.

No ha calgut matinar. Poc abans de les 11 h. hem sortit camí de Calella. Volem pujar fins a Sant Andreu per la carretera de l'hospital, baixar a Pineda i si tenim ganes i forces pujar a Quatre Camins i d'allà cap a Tordera i a casa.

Avui les rieres estaven plenes, així que anar tot el trajecte fins a Calella per la platja no ha estat possible. A Malgrat hem hagut d'agafar el carrer paral.lel a la via de tren i per allà hem continuat fins que hem creuat la via entre Santa Susanna i Pineda. A partir d'aquí hem anat sense problemes fins a Calella.

La pujada per la carretera de l'hospital l'hem fet, si fa o no fa, com sempre. Avui, al contrari del dia anterior, no em sento les cames tant estupendes, imagino que el sopar de la nit anterior alguna cosa te a veure, això i el refredat que m'ha tingut kao aquesta setmana. També he sortit amb una bona lumbàlgia a sobre, tot i que no la notaré fins que arribi gairebé a Tordera, de moment el calmant que he pres abans de sortir deu estar fent es seu efecte.

Per fi se'ns acaba la carretera i comencem a trepitjar pista, quines ganes! Avui el terra esta ben humit, s'agrairà en baixar, però el cert és que pujant sembla que ens enganxem una mica en algun tram més moll, la nevegal 2.10 al darrera també contribueix a que tinguem aquesta sensació, no ens enganyarem. Tot i així abans d'adonar-nos ja som a la Plaça Sant Andreu. Després d'una mini aturada per comprovar que la roda de l'Adolfo esta bé i per alliberar el meu nas d'alguns habitants.... diguem-li... taponadors, comencem a baixar cap a Pineda. Baixada ràpida i força pendent en algun tram que ja tenim el "plaer" de conèixer en sentit contrari.

Quan arribem a Can Pallofa sense dir aquesta boca és meva, girem a l'esquerra per pujar altre cop, aquesta vegada cap a Quatre Camins. No puc dir que hagi tingut bones sensacions pujant, però és cert que no m'he trobat malament. Així doncs dono per força bona la pujada tenint en compte que avui no ha estat, ni de lluny, el dia que millor m'he trobat sobre la bici. Un cop dalt ens queden un parell o tres de "trampes" abans de començar a baixar de debò cap a Tordera, però un cop superades i veient-me baixant de Vallmanya amb aquella alegria es pot dir que avui tot el peix està venut. Uns pocs kilòmetres fins a casa, una dutxeta i un bon àpat i a esperar que no passin tants dies fins a la propera sortida.

Salut!

No em ve de gust desafiar el fred!!!!

2009-12-22T22:44:00.005+01:00

Doncs que voleu que us digui? Que aquest diumenge no em vaig poder llevar tant d'hora? Que estava cansada? O potser que al llit s'estava molt calentona? Una mica de cada cosa. Encara arrossegava manca de son d'una farra que vaig tenir divendres, i a més fotia un fred que pelava! Així que quan va sonar el despertador el vaig aturar i vaig pensar que les muntanyes no marxen enlloc i podria sortir més tard.

Efectivament, quan vaig sortir a les 12 del matí les muntanyes m'estaven esperant. Ja no feia un fred mortal, tot i que al balcó de casa el termòmetre marcava 2º, i jo estava molt espavilada, així que em vesteixo de guerra full equip per no passar fred i cap a la muntanya.

La ruta ha estat una ben coneguda. Vallmanya, Quatre Camins, Pineda, pujada a Sant Pere de Riu i Santa Susanna. No ha estat llarga ni dura. Avui, no se per quina incomprensible raó, em trobo molt i molt bé. Les cames em vam soles. Faig tot el camí fins el kiwis amb plat gran i quan poso mitja ho faig amb pinyons baixos. He aprofitat aquest "estat de gràcia" per provar-me una mica i he tingut unes sensacions increïbles. Ai.... llàstima que això no pugui ser sempre.... Vallmanya, que sempre havia pujat al el 22 i el 34, avui ha caigut amb el 26!! Però que em passa?!? Ja se que a molts de vosaltres no us deu semblar gran cosa, però per mi és un pas endavant i estic molt contenta. Amb les meves bones sensacions arribo a Quatre Camins i després de baixar per la banda de Pineda li dic a l'Adolfo.... et va bé pujar Sant Pere de Riu? Com que em contesta que si doncs amunt. Bones rampes de fins el 24%, tot i que asfaltades, que es deixen fer al tran tran, ja sabeu.....

Baixadeta ben ràpida fins Santa Susanna i cap a casa. Per haver sortit tant tard ha estat prou bé ;)

Salut!

Kilòmetres i més kilòmetres.......

2009-12-10T18:00:00.018+01:00

Així és. Porto un parell de setmanes fent més kilòmetres que el 69, o eren més voltes que el 29 .....? Bé, tant és. El cas és que, igual que la setmana passada, dilluns vaig sortir a rodar jo soleta. De casa fins a la pujada a Vallmanya i d'allà a Calella pel passeig i tornar a casa. En total uns 55 km. intentant rodar suau per no carregar les cames, encara que llavors la que es carrega és la zona lumbar, que ara se m'està queixant força (:()

Tot i així, dimarts torno a sortir. Aquest cop no vaig sola, com que és festa anem amb l'Albert i el Francesc a Maçanet. No volem anar massa lluny perquè avui toca dinar a casa de mamuchi, que és el seu sant i així tenim tots plegats excusa per estar una estona junts. Per cert, molt divertit remenar fotos antigues de quan una era petita, mireu quina monada.... (:D)

Durant la pujada a Maçanet tinc la sensació de no anar massa bé, les cames no estan responent com voldria. Com que hem dit que esmorzariem a Tordera, en arribar a Maçanet no ens aturem. La baixada, força ràpida com és habitual, em diverteix força i de seguida estem a Can Dieta, tot just son les 10 del matí. Una truita de carxofes molt bona em deixa la panxeta contenta, i una bona birra em refresca la gola, poc més es pot demanar.

A les 11:30 h. ja som a casa. Perfecte, dutxa, engalanament i cap a Barna.

I per completar el cicle, dimecres una sortideta nocturna. Aquest cop hem estat un bon grup i per fi ha vingut en Pere que tenia tantes ganes de sortir amb els llums nous.

Com que en aquesta ocasió sortíem més tard, en comptes de fer la volta acostumada, Quatre Camins-Pineda-tornada per passeig, hem dit de baixar per Santa Susanna per fer més via. Bona idea, no només hem guanyat mitja horeta ben bona de temps, sinó que he gaudit de la baixadeta, que m'agrada més que per Pineda (:P)

La propera sortida serà dissabte, de manera que tinc dos dies per descansar el cos i esperar que la lumbàlgia em marxi. Jo per si de cas, l'ajudo possant-me una pomada i escalfor amb la manta elèctrica. Ai senyor..... semblo una iaieta....

Salut!

Tourmalet o Far de Tossa de Mar.

2009-12-07T17:38:00.011+01:00

Després d'una setmana farcideta de km., ja porto uns 130 km., el dissabte em disposo a fer els 50 que tenim entre anar i tornar de Tossa de Mar. És el segon cop que vaig a Tossa, un recorregut amb algunes rampes fortes i una mica trencacames, però molt maco. Recordo estar a Tossa el primer cop que vaig anar i haver pensat en que la tornada deu ser criminal. És una sensació que crec que tindré cada cop que hi vagi, tot i que després en les dues ocasions he tornat molt millor del que esperava. Com de costum ens hem trobat a les 8 del matí i de seguida sortíem cap a Tossa. Hem portat un ritme força constant i entre rampots, pujades i baixades hem anat fent el camí. M'he trobat força bé, tenint en compte que quan surto amb els nois sempre vaig obligada, és a dir, acabo portant un ritme més alt del que, anant sola, portaria, i en aquesta mena de rutes, que son de puja i baixa, encara més. Tot i així estic contenta de com ha anat. El primer cop vaig fer gairebé totes les pujades amb plat petit i amb les rampes "pepino" vaig patir de valent. Avui només ha calgut posar el 22 als percentatges més durs, però la resta s'ha deixat fer amb el 32.

Un cop a Tossa pugem al far. Mai havia pujat, però sabia que era un tram de poc més de mig kilòmetre i, com acostuma a passar, amb un pendent gens menyspreable. Hem començat a pujar, l'un darrera l'altre, a un ritme força alt, passant entre mig d'un munt d'avis que pujaven a peu. Així que anàvem pujant els avis ens han començat a animar i anaven dient...... " mira mira, si sembla el Tour! " jajajaja! Ha estat molt divertit, alguns d'ells inclús es posaven a un cantó i ens feien palmes per animar-nos com si fóssim en Contador i l'Armstrong coronant un port.

Hem arribat dalt esbufegant de tant ràpid que hem pujat. Certament el fet que t'animin sembla que et dona ales per arribar abans. Allà hem fet algunes fotos. Les que us ensenyo son gentilesa d'en Francesc, que les ha fet amb el seu super mòbil. Ja sabeu que jo tinc la càmera espatllada.

Per rematar l'anècdota, un dels avis s'ha volgut fer una foto amb nosaltres i algun altre també ens ha "retratat", com diuen ells, per tenir un record més de la seva excursió a Tossa.

Després d'una estoneta dalt al Far, hem anat baixant, amb molta cura i a poc a poc per no tenir cap entrebanc amb els que encara anaven pujant o baixant a peu i hem buscat un lloc en fer l'esmorzar, avui, per no variar, hi havia gana. Una estona de tertúlia, i cap a casa. Com esperava pensant en que la tornada seria criminal, sobretot la última baixada, que ara tocarà pujar, i que mentre la baixava em feia tremolar de pensar en remuntar-la, jejeje..... Comencem la tornada força bé. No hem menjat gaire per no portar els estomacs massa plens, doncs per pujar és gairebé com un suïcidi. Tal i com no esperava, m'he trobat molt bé, inclús m'atreviria a dir que millor qua a l'anada. La pujada que tant temia s'ha deixat fer i he gaudit com una nana de les baixades.

En general em tingut bona temperatura, inclús he anat més abrigada del que hauria calgut, però tampoc m'he sentit incòmode. Com us deia, 50 km molt interessants i dignes de repetir-se aviat.

Salut!

Creu de Canet i jo..... sense càmera! Per queeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee?

2009-11-28T18:43:00.019+01:00

Doncs sí, avui he pujat a la Creu de Canet des de on hi ha unes vistes espectaculars i jo no tinc càmera, grrrrrrrrrr!! Només he fet un parell de fotos polloses amb el mòbil mentre esmorzàvem (lo de polloses no és per la companyia, que era excel·lent, sinó per la qualitat de la imatge com deveu imaginar)

Bé, doncs avui haig de reconèixer que estic cansada. Han estat 55 km. amb un desnivell acumulat de 972 m. Hem fet tres bones pujades i es nota.

El dubte del dia avui era si pujar per Calella (ctra. de l'hospital) o per Pineda (Sant Andreu). Ha quedat esvaït de seguida, sembla que cap de nosaltres tenia massa ganes de pujar Sant Andreu, jejeje.... La pujada per Calella ha estat, com ve sent habitual últimament, a un ritme força alt. Els nois han anat tirant i jo he anat traient la llengua darrera. Ja em va bé, així m'obligo a fer la pujada un pel més fort del que la faria pel meu compte i em serveix d'entrenament, tot suma. Arribem a Sant Andreu, pugem una mica més i ara toca baixar fins a Sant Cebrià de Vallalta per les Torrenteres. La baixada és molt forta i la pista està en molt mal estat, plena de reguerots que en molts trams en prou feines deixen algun pam de terra per fer passar la roda. S'ha de baixar amb molta cura doncs te corbes molt tancades i de vegades cal rectificar la traçada in extremis, prova d'això és la caiguda, sense conseqüències, que ha patit l'Adolfo quan se li ha colat la roda del davant en un dels reguerots. Tot i així, és una zona molt maca i val la pena fer-la.

Arribem a Sant Cebrià i ens toca fer la segona pujada del dia. Serà per la urbanització Vistamar fins a la Creu de Canet. Son gairebé 4 km. i les rampes, tot i que asfaltades, son importants. Poso plat petit i miro d'agafar un ritme còmode per mi, vaig a unes 160-165 pulsacions, per tant ho he aconseguit. Vaig fent poc a poc i aprofito algun moment més suau per posar plat mitjà, baixar pinyons i posar-me de peu sobre la bici per relaxar una mica l'esquena. La part més dura coincideix amb el tram asfaltat, a partir de que agafem la pista la cosa ja és de plat mitjà.

Arribem a la Creu. Buf! està plena de nens! deu ser una colla excursionista o alguna mena d'esplai. Així doncs compartim el mirador de la creu amb la canalla. Les vistes al mar son impressionants. Quina llàstima que no tingui la càmera. Bé, com m'ha dit en Ramon, ara ja sé el camí (;P).

Després d'una estoneta de contemplació, tornem avall que hi ha qui porta gana, i no em refereixo al David, noooo.... Esmorzem al restaurant La Vinya. Pel que sembla hem arribat una pel massa tard per poder demanar res a la brasa, així que algú, i no em refereixo al David....., es queda sense la tant somiada botifarra, què hi farem.

Una bona estona de descans, uns molts riures, les típiques anècdotes de biker que no poden faltar mai en un esmorzar i......, de nou sobre les burres, enfilem la tornada i la ultima pujada del matí.

Com imaginareu, no hem pujat per les Torrenteres, sinó per una pista a la dreta que dona just a la carretera de l'hospital, després de regalar-nos, com no, unes rampes bestials just abans de sortir a la carretera. Malgrat els esforços, he hagut de baixar-me de la bici, el cor m'anava a 180 pulsacions i les cames no seguien el meu cap, a veure quin dia d'aquests un i altres s'escolten i aconseguim que es posin d'acord.

Bé, doncs el més dur ja està fet. Ara, baixada a Calella, i tornar a Palafolls per pla, anar xerrant, relaxadets i satisfets.

A Malgrat, en Joan ha punxat, i mentre posava la càmera han aparegut per allí les Ginetas que venien de fer la seva sortida, avui a Hortsavinyà.

Aquesta ha estat la meva primera Creu de Canet. A veure si per la propera ens veiem amb ganes de pujar Sant Andreu des de Pineda, tot és posar-s'hi oi?

Salut!

Ja soc Prehistòrica!!!!!!!! (:D)

2009-11-22T22:54:00.088+01:00

Palafolls - 6:30 h. AM

Obro els ulls. L'alarma del mòbil ja fa una estona que ha començat a cantar, però la dec haver aturat sense ni adonar-me, la vaig posar perquè sonés a les 6 en punt, per tant, ja vaig amb mitja hora de retard. Buf! Quina son! Ahir nit vaig anar a dormir a la 1 de la matinada, però es que mai aprendre?

Per sort, abans d'anar al llit, vaig deixar força coses preparades, entre elles la roba i la motxilla, per tant només em falta preparar l'aigua del camel. També va quedat tot preparat al cotxe, posar el portabicis i tot plegat porta el seu temps.

Em poso en marxa, rentar, vestir, esmorçar.... Hem quedat a les 7:15 amb l'Albert, l'únic valent que s'ha animat a venir a fer ........LA PREHISTÒRICA.

Amb tot enllestit baixem a buscar les bicis, cascs i demés coses d'última hora i anem cap al cotxe. Jo vaig a buscar l'Albert, que tot just acaba d'arribar. Perfecte, anem molt bé de temps. Bicis amunt, tot llest, sortim cap a La Roca del Vallès. Ens espera una ruta genial.

La Roca del Vallés - 8:15 h. AM

Només entrar a La Roca veiem els primers voluntaris que ens indiquen on és l'aparcament. Hem arribat dels primers, encara hi ha força lloc per aparcar, però en el temps que triguem en treure les bicis i agafar les coses ja el tenen ple.

Anem a la zona que han habilitat com a centre neuràlgic de la Prehistòrica. La carpa de les inscripcions i recollida de dorsals ja deu fer estona que és oberta i tot de bikers la volten per recollir el dorsal.

Recollit el dorsal i col.locat, ens afanyem a agafar un raconet per esperar l'hora de la sortida. Ens queda una horeta per davant.

Carpa de recollida de dorsals.

Mentre esperem que es faci l'hora em trobo la Marta i uns amics seus, i també alguns dels nois del Club BIKE BCN amb els que també havia coincidit al Cabrerès.

Per megafonia ja avisen de que la sortida es farà en pocs minuts, així que anem cap allà, ens situem cap el final de la immensa cua de bikers i esperem el xupinasso de sortida.

Increïble la quantitat de gent que som. Ja han donat la sortida i allò no avança ni a la de tres. Des de la nostra posició es veu la filera de bikers fent tap només travessar la Sortida. No s'entén, els primers kilòmetres son per pla. Som tants que costa avançar. Nosaltres hem estat prop de mitja hora esperant poder creuar l'arc de sortida.

Per fi hem sortit. M'agrada veure que trepitgem terra només sortir de La Roca. No anem de presa però tot i així avancem gent. Comencem a veure les primeres punxades i avaries en prou feines transcorreguts 3 km.

De seguida comença la pujada, i amb les primeres rampes també els primers embussos en ruta. Encara no hem arribat al punt on es separen els dos recorreguts. Som moltíssims i la pujada pel corriol se li travessa a més d'un. Com podem anem passant, però arriba un moment que no es pot continuar sobre la bici i tots anem fent caminant.

Finalment, després d'uns 6 o 7 km., ens trobem un parell de nois de l'organització que van informant-nos de cap on tirar per fer la ruta llarga i on per la curta. Un d'ells, va fent conya amb la gent dient-lis de tot als que tiren cap a la curta, i animant a fer la llarga.... " vinga! no foteu que feu la curta? va home! tira cap a la llarga que és molt guapa!! sereu covards!! " jajaja... quin paio!

De sobte desapareix la gent. No tinc dades, per tant el que diré pot ser agosarat, però diria que el 60-70% de la gent va tirar cap a la curta, perquè vam quedar pràcticament sols. Només desviar-nos ens trobem amb una trialera molt curta però força tècnica, d'aquelles que si me les miro no tinc ovaris a fer-la, però un cop vaig ser dins em va encantar, i això que no em va donar ni temps de treure el pro-pedal de l'amortidor, de tant sobtat que va ser. Allà, a mitja trialera, hi havia un paio fent-nos fotos a tots els que baixàvem, al menys em va fer un parell. A veure si tinc sort i les puc veure.

Anem pujant ara per una pista, la més ample que hem trobat fins el moment. Va fent amb rampes moderades, fins que trobem la rampa de les fotos de més abaix, amb un percentatge semblant al de l'erola. Vaig amb plat petit evidentment, i m'esforço tot el que puc, però finalment haig d'aturar-me, porto el cor desbocat a més de 180 pulsacions i les cames demanen relax. Les pujades fetes fins ara pels corriols, avançant gent i sense poder agafar un ritme constant, no han estat el millor per tenir els músculs contents. Així no hi ha manera de regular-se en condicions.

Un cop superada la pujada toca començar a baixar una miqueta, però als pocs metres ens trobem el primer embús important del dia. No paren d'arribar bikers darrera nostre i aviat la cua omple el corriol. Veiem alguns que giren cua, es deuen haver cansat d'esperar. La veritat és que no tenim ni idea de quan de temps fa que s'esperen. Nosaltres vam estar una bona estona, però finalment la cosa es va anar desfent, poc a poc anar avançant fins que vam poder continuar..... fins a un nou tap.

Pel que sembla hi havia una trialera i devia ser una mica tècnica. Dic pel que sembla perquè, més o menys a partir de nosaltres, ens van desviar fins una pista per no alimentar el tap amb més bikers. Hi havia gent molt emprenyada, alguns inclús demanant que els tornessin els 16€ que costava la inscripció, altres reculant..... una llàstima.

La pista amb la que vam enllaçar ens deixava just a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.

Poc després de l'ermita trobem una trialera, al principi molt divertida, però aviat es complicava una mica i es va fer un nou tap. Casualment ens vam quedar aturats a l'alçada del Dolmen de la Cabana del Moro, l'únic que vam veure en tota la marxa, i això que ens feien passar per un parell o tres més.

Dolmen de la Cabana del Moro.

La trialera és molt maca, però reconec que una mica massa tècnica en algun punt pel meu nivell actual, de manera que ens esperem força estona un cop es desfà el tap per deixar que vagi passant la gent i mirar d'acabar-la de baixar amb els mínims paios possibles al darrera. Mentre esperem he vist caure 3 o 4 nois i d'altres més hàbils que han lliurat la caiguda de poc, realment és per anar amb compte.

Continuem, després de la trialera tenim per davant un parell de kilòmetres de pujada, novament per corriols i amb alguna rampa forta que ara ja em castiga moltíssim les cames. Com que soc tant tossuda, intento sempre fer les pujades sobre la bici, tot i que no sempre les puc acabar, alguna per un pel de res, asssh.....

Al final de la pujada trobem el segon avituallament. De nou, en ser dels últims en arribar, ens trobem que estan recollint i ja no tenen res més que, de nou, les galetes embafadores d'abans. A més, s'han quedat sense aigua!!! De totes maneres menjo 2 o 3 galetes, tinc gana i encara hem de fer uns 10 km fins arribar a La Roca.

Parlem una estoneta amb els motoristes que, teòricament van tacant la marxa. Això vol dir que, molt probablement, els que quedem allà dalt som els últims.

Després de preguntar-lis què és el que ens queda encara, marxem d'allà disposats a baixar durant una bona estona. La veritat és que els corriols que tenim per davant valen molt la pena. Passem per uns boscos obacs preciosos amb l'afegit que anem sols i per tant gaudim 100x100 de la baixada. Exactament anem baixant durant poc més de 7 km., impressionant, totalment satisfactori. M'he llençat a gaudir-la a tope, corriols super estrets, amb trams revirats, el terra ple de fulles, pedres, arrels, els colors de la tardor i una sensació de bosc de fades....., sense parlar de la pujada d'adrenalina que devia tenir baixant gairebé a 30 km/h en algun que altre moment, de fet, tinc un pic de velocitat en aquest tram de 36 km/h. M'he divertit molt!

Llàstima, s'ens ha acabat el corriol. Després d'un tramet molt curt de corbes peraltades molt divertit, sortim a una carretera secundaria, la C-1415, i allà veiem que han instal.lat un avituallament improvisat amb begudes fresques. Res no entra millor que una isotònica fresqueta quan vas en plena marxa, així que tots tres prenem una llauna i la bevem en un tres i no res.

Aquí ens estem una estona parlant amb els dos nois que hi ha. Un d'ells l'he vist a més d'un lloc i, pel que diuen, sembla que no siguin voluntaris sense més, sinó de la mateixa organització de la marxa. Parlem dels taps que hem trobat, i de quina seria la manera de solucionar-ho. I, tot i que ells s'ho esperen, els dic que es preparin a rebre força crítiques per com ha anat la marxa aquest any. Lamentablement l'èxit de participació ha esdevingut el veritable problema. El bosc no pot absorbir tanta gent de cop i, ni tant sols ells amb 10 anys d'experiència a les esquenes, han sabut preveure el que els venia a sobre. Però com no tot ha de ser dolent, també lloem el recorregut amb els corriols tant macos que venim de fer i ens fan saber que n'hi ha moltíssims més que no han pogut incloure. Vaja, que els voltants de La Roca son un paradís pels amants dels corriols, entre els que, ara sí, ja em puc incloure.

Després de la xerradeta, agafem un nou corriol, molt i molt estret, que ara puja, ara baixa, ara va pla. De nou gaudeixo del recorregut, tot i que algun tram de pujada dels que venen de sorpresa em fan aturar-me i passar-lo caminant. Sincerament, les meves cames ja no volen pujar més rampes, només rodar i baixar, estan petades.

En acabar el corriol ens trobem un petitíssim túnel que hem de travessar i on l'Albert se'ns queda encallat, jajajaja.... era evident que no podria passar! Ja només ens queden un parell de kilòmetres planers fins al poble. Tenim ganes d'arribar perquè tenim moltíssima gana i ja fa estona que somiem amb la botifarra, ostres! quedaran botifarres oi? (:-s)

A la fi arribem, creuada la línia de meta ja podem anar a menjar i refrescar-nos una mica. A l'arribada ja no hi ha ningú per controlar els temps, per tant no apareixem a la classificació, un fet que no deixa de ser anecdòtic doncs el ciclocomputador ja em dona les dades que necessito, però no crec que hagin de desmuntar un control d'arribada fins que no arribi l'últim participant, encara que només sigui per raons de seguretat.

Com podeu apreciar, les nostres cares, tot i la gana, son d'haver-ho passat molt bé. Ja no ens recordem dels nombrosos taps i les llargues esperes, que sumades han estat de poc més d'una hora, sense comptar amb les aturades voluntàries als avituallaments o per altres motius, com ara les fotos.

Han estat 32 km. d'autèntic trenca-cames, entre pujades i trencament de ritme pels taps, però tant divertits com esperava. Preciós recorregut, molt bona senyalització i, tot i la manca de previsió que han tingut enguany, s'ha de reconèixer l'esforç i la bona voluntat per part dels organitzadors per tal de sol.lucionar els problemes.

Salut!

Però si jo només volia sortir a provar la coberta nova!!

2009-11-21T19:37:00.019+01:00

Dissabte, 8 h. del matí. Sortim de Palafolls cap a Malgrat amb en Ramon per trobar-nos amb el Ricard. Avui la idea és fer una sortida no massa forta. Per part nostra volem provar una mica com va la Nevegal que hem posat a la roda del darrera, demà tenim la Prehistòrica i no volem cremar-nos massa, i en Ramon deia que volia sortir també el diumenge. Arribem al lloc de trobada al mateix temps que el Ricard i prenem camí cap a Pineda, pujarem fins Quatre Camins. Com que som poquets anem fent tot xerrant, la qual cosa vol dir que ningú empeny massa. Comença la pujada i ara sí, cadascú agafa el ritme que millor li va, però gairebé arribem plegats a dalt. Hi ha hagut poca diferència. No he notat que la nova coberta al darrera em suposes un llast a l'hora de pujar, probablement un pro ho apreciaria, però a mi no m'ha donat la sensació.

Arribo a Quatre Camins amb les cames una mica tocades, ui..... no mola gens que demà tenen feina. Fa calor i em trec la jaqueta per continuar. Moment clau. No havia cordat bé la càmera de fotos, que acostumo a dur penjada de la cinta de pit de la motxilla, la càmera cau a terra, però sembla que el cop ha estat lleuger i a més a més va força protegida dins la funda acotxada. La veritat és que no he donat més importància al fet, però més tard m'adonaré que s'ha espatllat l'obturador, doncs no es veu la imatge a la pantalla. M'he quedat sense càmera el dia abans de fer la Prehistòrica.

De Quatre Camins agafem la baixadeta dels cavalls (la riera) fins a Santa Susanna. Aquí és on he fet el veritable test a la coberta. Com m'he divertit! La coberta s'ha portat com esperava i la tranquil.litat i seguretat que em dona és màxima.

Arribant a Sta. Susanna i com que porten en prou feines 20 km. i se'ns fa curt, decidim anar fins a Calella i fer la pujada de l'hospital fins a Sant Andreu per baixar des de allí a Pineda. Així ho fem. Avui la pujada de l'hospital la fem a un ritme força altet, sense baixar dels 10 km/h. gairebé en cap moment. Seguim amunt fins Sant Andreu i.... cap avall que fa baixada! No anem gaire forts aquest cop, anem xerrant força relaxats però sense abaixar la guàrdia, que la baixada te algun tram al principi, que pica força, de fet, de pujada és un dels meus punts negres :-( .

Ara sí, un cop siguem a Pineda, anirem a fer un esmorzar. Avui ens aturem a Can Feliu. No havia estat mai, i haig de dir que m'ha agradat. Ja va bé tenir un altre lloc controlat per quan la ruta ens deixi per la zona, obre les possibilitats.

En total, poc més de 50 km. i jo que només volia sortir a provar la coberta...... Demà, la Prehistòrica. Espero no pagar això d'avui......

Salut!

Una companyia inesperada.

2009-11-16T01:55:00.045+01:00

Aquesta és la Bruna. Una gosseta força jove que avui, poc s'ho esperava, ha estat la guardiana de 4 bikers camí d'Hostalric. Avui de bon matí ens hem trobat on sempre el Ramon, la Gineta Mª Angeles (tota una sorpresa), l'Adolfo i jo. Hem sortit camí de Tordera amb la intenció de anar fins Hostalric pel, últimament tant recorrent, camí de Fogars en la seva variant anti-obres. No entraré en massa detalls sobre el recorregut per no repetir-me, doncs en anteriors cròniques teniu ja una descripció.

Quan tot just havíem de prendre el camí de la variant, surt fletxada cap a nosaltres i bordant, una gossa. La nostra reacció primera és la normalment més habitual quan veiem un gos mentre fem bici, la d'espantar-nos una mica doncs acostumen a seguir-te enganxats als peus amb el perill de poder-te fer caure i inclús fer-se mals ells mateixos. Però de seguida ens adonem que no té males intencions, més aviat sembla que vulgui jugar. Tot i així li cridem que marxi, doncs, a més a més, sembla que ens vol seguir. Anem fent, sempre vigilant que no es creui pel mig, i comprovem que, en efecte, la gossa ens segueix. Com que no aconseguim que marxi ens resignem i tirem endavant.

No se com es diu la gossa, així que començo a dir-li Billie. I així van passant els kilòmetres amb la Billie davant i darrera nostre, vigilant que estiguem tots i esperant-se a que vingui l'últim, no sigui cas que ens perdem! Quin encant de gosseta. Sincerament, el que semblava que havia de ser emprenyador, esdevé una anècdota simpàtica.

Quan arribem a la urbanització de Fogars la Gineta té una avaria diguem que ....... inusual, se li ha sortit una biela! Bé, doncs s'haurà d'arreglar. En Ramon, que la veritat és un manetes, es posa mans a l'obra. Com que no tenim la clau de la mida adeqüada ens hem de buscar una mica la vida i amb un tros de càmera, que acostumo a portar per sol.lucions McGiver, aconseguim poder roscar-la posant-la al voltant d'una clau de mida inferior. Apa! Resolt. Bé, resolt...... resolt..... el que es diu resolt......

La Gineta munta i seguim ruta, però a les poques pedalades ens diu..... " Ostres! No pedalo bé! "

Ens quedem per uns segons sorpresos i de seguida en Ramon s'adona, entre riures :), que no ha posat la biela en l'angle correcte, jejeje..... ai.. quins mecànics estem fets... Torna a desmuntar la biela i col.locala com toca. Bé, no ha estat greu, i ha donat a la Billie la oportunitat de descansar una mica, la pobreta porta una quants kilòmetres.

Amb la biela al seu lloc i com déu mana, tornem a muntar. Ara cap a l'ermita de Sant Cebrià de Fogars, baixant pel corriolet divertit que vaig trobar i que m'encanta. A l'ermita creuem el pontet per seguir camí i en poc ja som gairebé a Hostalric.

Tement que en agafar la carretera algun cotxe pugui agafar la Billie o que aquesta provoqui alguna mena d'ensurt a algun conductor, ens afanyem per despistar-la i que no ens segueixi carretera amunt al poble. Tema tancat, ja no tenim la gosseta, així que pujem pel poble fins al lloc on ens volem aturar a esmorzar.

Un bon esmorzar.... una estoneta de descans i tertúlia.... i ara toca tornar. Desfarem pràcticament el mateix camí que fins ara hem fet.

Vinga Hostalric avall! Quina baixadeta més agraïda. Rotonda i de nou cap al polígon per agafar el camí a l'ermita.

No pot ser! Aquell gos que està estirat a l'ombra, és la Billie? Jajaja! Doncs sí! I quan ens veu se li posen les orelles ben tibades, s'aixeca i s'afegeix al grup de nou, més contenta que un gínjol. Ha estat potser més d'una hora allà esperant-nos. No em digueu que no és fantàstica.

Reconeixem que se'ns ha fet molt simpàtica, i anem tirant de tornada però a un ritme no massa fort perquè pugui seguir-nos i no es cansi tant.

Ara va amb un, ara amb un altre. Sempre vigilant que estiguem tots els que hem de estar. Nosaltres anem amb compte de que no se'ns creui pel mig i ella va fent. A més, com que ara ens vindrà una pujadeta li anirà perfecte per no haver de córrer massa.

Passada la urbanització l'Adolfo punxa, però no una punxadeta de res, nooooo...... és una punxada que fa que surti una bona quantitat del líquid segellant de la tubeless. El forat és força gros, però el líquid que encara queda fa la seva feina. Inflem la roda una mica més, doncs a més de líquid ha perdut aire, i comprovem que ha deixat de perdre. És la primera punxada des de que portem el tubeless i la veritat és que és comodíssim, i la roda ha tornat a Palafolls sense perdre aire ni donar cap problema.

Per fi arribem a la casa d'on havia sortit disparada la Billie aquest matí. Cridem unes persones que hi havia per allí i ens diuen que la gosseta és del veí, és llavors quan esbrinem que es diu Bruna, molt més maco que Billie, oi? Agafen la gossa, que tenia toooooota la intenció de continuar seguint-nos, i nosaltres continuem camí cap a casa.

La veritat és que ha estat una ruta ben maca, i molt entretinguda amb tot plegat. I..... alguna cosa em diu que tornarem a veure la Bruna. Vosaltres que dieu?

Salut!

Sortida nocturna, molt estimulant.

2009-11-12T11:53:00.011+01:00

Dimecres a la tarde vam trobar-nos 4 bikers per fer una sortideta nocturna. Era la primera presa de contacte amb la nit pel Ramon i en David i hi havia ganes. Vam decidir fer una volta sense complicacions i per una zona ben coneguda, així que carretera de Vallmanya amunt fins a Quatre Camins i baixada per Pineda, la tornada a Palafolls la vam fer per la platja. Sort que dos de nosaltres portàvem bona llum, perquè en Ramon només tenia un frontal doncs encara no li ha arribat el llum que te encarregat i a en David, a qui li havíem deixat els nostres antics llums, la bateria se la va jugar quan faltava poc per arribar a Malgrat.

Les nocturnes son fantàstiques. És fabulós veure com un camí que has fet desenes de vegades i que de dia pot semblar inclús monòton de tant que l'has fet, esdevé tot un camí diferent si el fas de nit. No veus més enllà del que il.luminen els teus llums, sembla que sentis més sorolls dels habituals i sents l'emoció de no saber que esta passant al teu voltant. Realment és una de les coses que cap biker s'ha de perdre. Només us faré una recomanació a aquells que us vulgueu animar a provar-ho. Porteu un bon llum, res de frontals ni llenternetes del xinos, pujant us semblara que ja esta bé, però per baixar us les veureu canutes.

Sense cap mena de dubtes una experiència a repetir. Ja m'ho direu.

Salut!

Dura anada a Hostalric, i una tornada.....

2009-11-08T16:40:00.047+01:00

Avui no m'agrada massa la crònica que haig de fer. De fet podria fer-la passant per alt algunes de les coses que diré. Podria fer veure que avui ens ho hem passat de conya tots plegats. Però la realitat, tot i que la major part de la ruta a anat bé, és que alguns "detalls" d'algun "company" no han estat a l'alçada del que es pot esperar. Però no avançaré aconteixements i aniré fent a mida que sigui el seu moment.

A les 8 h. del matí érem a la granja de Palafolls. Algun company ja hi era fent el cafetonet i hem estat esperant fins que vinguessin la resta dels nois. Finalment hem sortit a les 8:30 h. una mica massa tard, entre d'altres coses perquè hem hagut d'esperar en Josep. La cosa estava dividida, Maçanet o Hostalric per la banda dura. Finalment ha guanyat, pel que sembla, la opció d'Hostalric i cap allà hem sortit els 11 bikers que ens hem trobat avui. Una bona colla, al menys a la sortida.

Tirem cap a Tordera, pujarem per Les Ferreres en direcció a Hortsavinyà, així doncs agafem el GR92, fent drecera per un corriol molt divertit que tira un pel amunt, i sortim a la carretera que ens hi portarà. Molts dels que llegiu aquestes línies sabreu com és aquesta pujada, però pels que no la conegueu us puc dir que té aproximadament 2 km. amb un pendent mitjà de gairebé el 10% amb rampes de gairebé el 20% en algun punt, per tant el grup es trenca, però al trencall de Roca Rossa ens reagrupem. Un cop tots junts de nou continuem la pujada en direcció a Can Camps. També trobem alguna rampa important però infinitament més curta tot i que no deixem de pujar. Un cop a la urbanització comença una forta baixada pel camí del Remió cap a Hostalric.

Arribem a l'autopista on prenem el camí que hi va paral.lel que ens acaba deixant a la carretera de Fogars a Hostalric. Avui, amb lo clar que està el dia doncs ha fet vent, tenim unes vistes del Montseny guapíssimes.

Allà alguns parlen d'esmorzar ja perquè encara ens queda al menys una horeta ben bona fins a Tordera, però, i aquí comença la cosa, s'acaba decidint que s'esmorzarà a Can Dieta. Com que jo conec un camí molt xulo per anar a Fogars i d'allí a Tordera diem de seguir-lo, per tant hem de continuar per la carretera uns pocs metres per ficar-nos pel P.I. on hi havia la Sun Roller i d'allà seguir un camí molt maco fins a l'ermita de Sant Cebrià de Fogars. Com és costum el company Pere D. sembla que tingui presa i comença a tirar cap a Fogars, però no pas esperant a veure per on cal tirar per fer el camí, sinó pel camí que ell "suposa" que farem. Com que va tant de presa en ficar-se per sota el pont de l'autopista i alguns companys han hagut d'esperar per poder creuar la carretera no veuen per on tirem i segueixen el camí que s'havia establert. Jo m'adono de seguida que no venen i intento trucar per avisar, però no deuen sentir les trucades. Així doncs, després de preguntar si per allí també sortíem a la urbanització del Parc dels Prínceps, començo a tirar per tal d'arribar a l'ermita al temps dels companys despistats i que no s'alarmin en no trobar-nos.

Quan arribo trobo els nois que acaben d'arribar. Algun d'ells una mica emprenyat perquè, a sobre d'haver-nos separat, ha patit una caiguda, per sort sense conseqüències, fruit del neguit per veure si ens trobàvem tots de nou. Esperem la resta dels nois i ara resulta que a en P.D. i cia. no se'ls veu venir. Esperem una estona i en veure que no venen en David B. desfà camí fins trobar-los i tornen tots tres.

Viiiiiiiiinga..... torneeeeeem-m'hi.... Avís als nois: ara farem un camí nou, per tant m'heu de seguir. Una frase senzilla de comprendre oi?

Bé agafo el camí que va per darrera de l'ermita i ens porta tot baixant fins al costat del riu a l'alçada dels vivers de Can Simó. El camí és molt maco, obac i gens transitat. Ens porta a uns camps i allà agafem un corriol ben estret fins el riu i d'allí agafem la pista de pujada pels vivers fins a dalt de la urbanització Parc dels Prínceps a l'alçada de les obres del col.lector.

Allà, com que pugem, cadascú agafa el seu ritme. Sento algú darrera meu que es queixa pel fet de tornar a pujar. Ningú ha dit que la vida sigui un camí de roses oi? Ni que la muntanya sigui planera..... som bikers o què? Arribem a les obres i esperem una mica a que vingui tothom. Els dic per on hem de continuar i és llavors quan alguns comencen a tirar i es passen de llarg el trencall del camí que hem d'agafar. De nou el mal costum de no anar darrera de qui t'està guiant. Es que n'hi ha qui és molt llest, es veu...., i a sobre té presa.

Es despisten cinc dels nois, un d'ells torna enrere de seguida, però els altres sembla que no ens han sentit. Els truquem per telèfon i diuen que tornen, així doncs els esperem. Després de més d'un quart d'hora els truquem de nou i ara ens diuen que han tirat cap a Tordera. I nosaltres esperant allà com uns g*********!!! grrrrrrrrrrr........

Bé, calma, tot arriba tard o d'hora. Continuem els set que quedem. Ara baixem fins a un corriol molt guapo, per després fer una petita pujada fins a donar al camí antic de Fogars, que ara és tallat per la famoses obres del col.lector. Com que entre unes coses i altres s'ha fet tard, un cop estem a la carretera decidim tornar per allà mateix a Tordera. La idea d'anar a Can Dieta s'ha de descartar, pel que diuen, perquè a aquestes hores ja no ens donaran esmorzar. Així que tirem cap un bar que hi ha al parc, La Sardana, on el David ha continuat cap a casa doncs feia tard a un dinar i la resta ens hem adonat que altres dos companys no ens han seguit. Pel que sembla han provat sort a Can Dieta. Ai senyor..... no aprenem....

Resultat, d'onze bikers hem quedat quatre per esmorzar i tornar plegats a Palafolls.

De tot això que us acabo d'explicar es poden fer algunes reflexions:

No només hem de semblar un grup, sinó que ho hem de ser. Sortim junts i hem d'arribar junts, qui tingui presa no ha d'intentar imposar res a la resta. Si no et convé venir no ho facis, però, si us plau, no emprenyis.

La paraula majoria vol dir alguna cosa. No pot ser que cadascú faci la seva. Si es decideix anar per una ruta determinada no valen queixes, llevat de força major, evidentment. Es respecta la decisió del grup i, si no es coneix el camí, un s'espera als trencalls dubtosos o allà on no li quedi clara la ruta, a que vingui qui sí la coneix. Ens estalviem molt de temps perdut i algun malentès que altre. Si per algun motiu no et convé la ruta, ningú t'obliga, només cal que diguis que marxes per la teva banda, però si us plau, no emprenyis.

No es deixa tirat ningú. Si algú no va bé pujant, o ha tingut pana o és mal baixador, o senzillament s'ha aturat a fer una foto o un riu, tant és, se l'ha d'esperar. No podem donar per fet que ens segueixen, ens hem d'assegurar que ho fan tots i cadascun dels companys. Si per algun motiu no et convé, no surtis en grup, però, si us plau, no emprenyis.

Sap greu que, després del dia d'avui, algun company pot decidir no tornar, de fet jo mateixa em plantejo que, si ho faig, serà perquè es donin certes condicions. Surto en bici per divertir-me, no a que em prenguin el número, i tinc la sort de poder escollir les companyies.

Malgrat tot, una ruta molt maca, bona muntanya, uns 48 km amb un desnivell acumulat d'uns 800 m., pistes i corriols obacs, els bons paisatges que ens deixa la tardor, aquella olor a humit del bosc...... en fi... que em quedo amb lo maco del dia.

Salut!

Fogars i nova prospecció.

2009-11-08T16:39:00.023+01:00

Avui havia quedat amb el meu col.lega Paco per anar a fer una mica de bici. Tenia un camí per provar per anar a Maçanet des de Fogars, el vaig trobar a Wikiloc fa uns dies i em va semblar bona idea per poder empalmar les dues rutes. Al Paco li va semblar bé la idea així que vam anar tirant amb aquesta intenció.

La ruta anava cap a Fogars pel camí que vaig descobrir fins a l'ermita, i a partir d'allí ja era territori per explorar. En Paco anava com un tiro, "me acabo de comer un par de donuts que me han sentado de bien...." em diu, i jo penso, clar, així vas d'embalat col.lega. Anàvem per pla a una velocitat creuer d'uns 25 km/h. i jo anava amb la llengua fora!

Vam anar fent camí entre xerrar i alguna burrada que altre, amb ell sempre és així i m'agrada. La primera part de camí ja l'havia fet amb ell uns dies enrere, però avui faríem el tram des de les obres a la urbanització del Parc dels Prínceps fins l'ermita i a partir d'allí faríem un tram totalment verge pels dos amb el que pretenia enllaçar amb Maçanet.

Tot perfecte fins l'ermita. Així doncs ara a descobrir! Comença una pista estreta i trencada, és força humida també per les pluges que hem tingut els últims dies. La pista va baixant divertida fins que ens toca desviar-nos a l'esquerra per un corriol molt estret que discorre entre herbes altres però sense problemes de pas. Aquest ens acosta al riu Tordera i el resseguim ara de nou per camí ample fins trobar el pont per on suposadament hem de creuar per tirar cap a Maçanet.

Per accedir al pont no hi ha cap rampa, així doncs hem de carregar les burres a l'espatlla i pujar les escales, tot travessant una cadena. Travessem i a l'altre banda trobem una mena de gàbia amb la porta tancada amb un pany, assh.... em penso que ja hem anat prou lluny...

Trobem un operari i li demano si ens deixa passar, però diu que no pot ser i nosaltres, per no discutir amb ell, girem cua. Un cop de nou a l'altre banda del riu, i per no tornar pel mateix camí, com que som sota la pista que torna a la urbanització decidim pujar per allí. Tenim al voltant de 1,5 km fins allà, dels quals 1,3 son de pujada, al principi pesadeta però després es fa bé. Ara em trobo de conya, pujo sense problemes i a bon ritme.

Quan som dalt de nou en comptes de tornar cap a Tordera pel mateix camí recordo una altra alternativa que vaig estar mirant dies enrere i cap allà que anem. Baixem fins la benzinera i agafem un camí que queda a l'esquerra i passa pel Museu de Fogars de la Selva, deixa a la dreta l'altre urbanització i comença a baixar, primer asfaltat, després camí de terra, tot deixant a banda i banda algunes cases aïllades.

Quan gairebé ja som al final d'aquest camí, a l'alçada de Can Garrigueta, una gossa, potser més espantada que nosaltres, ens dona un ensurt quan surt corrents bordant cap a nosaltres, passa de llarg de mi i s'encara amb en Paco que s'ha aturat per no esverar-la més. Sort de l'amo que era a la vora i l'ha cridat de seguida, però.... senyors, tinguin els seus gossos de manera que no puguin sortir de la finca, perquè poden tenir algun ensurt greu.

Refets de la trobada amb la gossa arribem al camí de tornada cap a Tordera, passant pel P.I. Pla de la Júlia fins la carretera. Travessem i prenem el caminet a la dreta que ens deixa a Tordera. Com es costum tornarem pel camí del riu, però abans ens aturem al bar La Sardana a prendre alguna cosa fresqueta que sempre va bé.

Vora de 39 km. molt guapos. No és en absolut una volta dura, tot i que gairebé no deixes de pedalar, i a més és força amena, perfecte per fer kilòmetres sense anar de cul.

Salut!

Challenge Palafolls - Sant Celoni remasteritzada.

2009-11-02T19:06:00.107+01:00

No, no estem bojos, i no, no som massoques. Ens va agradar tant la Challenge que l'hem volgut repetir, aquest cop a l'inrevés i amb alguna variant més. Vam quedar que sortiríem a les 6h. del matí, volíem fer part del recorregut de nit per donar-li una mica més de divertimento a la ruta. Els primers en arribar, Adolfo, Pedro, Albert i jo mateixa. Tenia una trucada perduda d'en David d'ahir a la nit i al matí va tornar a trucar, així que vam trucar a veure el que. Pana! Resulta que te alguna cosa que li toca el disc de fre del davant i estant intentant en Pere i ell resoldre el tema. Val, doncs esperarem.

Comença a sortir el sol. Llàstima... ja no tenim nocturna. I seguim esperant..... Passada una bona estona truquem de nou a veure com van les feines de reparació i sembla que encara estan mirant de arreglar-ho. Val, seguirem esperant................................ Finalment, quan ja estàvem a punt de tornar a trucar, veiem que venen tots dos. Son les 7:30 del matí i ja és totalment de dia.

Pel que sembla el problema està en el clip que subjecta les pastilles de fre, per tant han tret les pastilles i el clip perquè no hi havia manera de que s'aguantés. En David sortirà sense frens al davant.

Deixem que els dos "mecànics" prenguin un cafè i a la fi sortim, amb més d'una hora i mitja de retard sobre l'horari previst, cap a Tordera. Comença la Challenge!

El camí a seguir passa per Tordera, GR92, carretera de les Ferreres i agafem una pista que ens porta per un seguit de masies i camps de pagesos.

Vaig al davant guiant el grup quan sento que em fan aturar. El Pedro ha punxat. Com que porta càmeres anti-punxades, no cal desmuntar-ho tot per canviar-la, li posen aire i a rodar, el líquid de dins s'encarregarà de fer la resta.

Continuem. D'aquí sortim a la ctra. de Fogars, la travessem pel P.I. Pla de la Júlia i prenem el camí que teòricament porta a Fogars i que més endavant és tallat per les obres. Just en aquest punt comença "la variant". Pista a la dreta, i corriol a l'esquerra, divertit, d'anar a fila d'un, gens complicat, hauria estat maco fer-lo de nit. Continuem sense deixar el corriol fins arribar a un trencall on hem d'agafar una pista a l'esquerra que tira amunt una mica picada i amb algun reguerot que altre. Pugem, pugem fins arribar a l'altre extrem de les obres a la urb. Parc dels Prínceps, on hem de passar pel camí que tenen fet perquè passin els camions, fins donar a una nova pista que agafem a mà dreta. D'entrada puja una mica, però de seguida baixem i trobem a l'esquerra l'entrada al corriol divertit que ens deixa prop de l'ermita de Sant Cebrià de Fogars.

Pel que sembla la roda del Pedro ha perdut aire, així que aprofitem l'aturada de reagrupament per inflar de nou la roda, i de pas faig alguna foto.

Just passada l'ermita hem de creuat un pont per vianants per salvar un curs d'aigua i un cop travessat comença un corriol molt maco, entre el bosc, ple de les fulles que van caient dels arbres i d'herba. El terra és humit i l'ambient tot i que fresc, el sento agradable i tranquil. El camí ens deixa just darrera de la Sun Roller. Travessem el polígon i sortim a la carretera uns metres abans del trencall cap a Hostalric.

Nosaltres hem de travessar aquesta carretera per anar a parar al camí que va seguint l'autopista i que ens ha de deixar a Sant Celoni a l'inici de la pujada a Sant Martí de Montnegre.

Fins aquí hem fet la part més "planera" i ja portem gairebé 40 km. a les cames. Ara tenim per davant 8,5 km. de pujada. Ens aturem un moment i alguns ens traiem la roba de més que portem i jo prenc un gel per prevenir una possible buidada de combustible, la pujada és promet llarga.

Al principi trobem unes bones rampes asfaltades en passar per la urbanització Can Coll. Aquestes primeres son les més dures de la pujada amb percentatges de fins el 12%. Aquí cadascú anem agafant el nostre ritme i, com és natural, els més forts van tirant amunt i ens van guanyant metres als que quedem a la cua, que finalment som en Pedro i jo. Ja hem deixat enrere l'asfalt i trepitgem pista que és el que les burretes volen. L'Adolfo avui està pujant molt bé i poc a poc el vaig perdent de vista. Jo un cop em trobo còmoda amb el meu ritme també vaig fent, i finalment em trobo pujant sola, en Pedro va quedant enrere, però crec que no el porto massa lluny doncs encara el sento. Al cap d'una mica em giro i ja no el veig. Bé, cadascú que vagi com millor es trobi i donat el cas de trobar un trencall ens esperarem.

Els kilòmetres van passant molt a poc a poc. Ara la pujada és molt més còmoda amb rampes més suaus, inclús té un tramet molt curt de baixada que em va perfecte per estirar-me una mica. Però la felicitat no dura massa, ha estat poc més de mig kilòmetre i de seguida torna a pujar, em queden poc menys de 5 km. per arribar a Sant Martí i m'ho prenc amb calma. Vaig pujant amb el 22 i jugant amb els pinyons tota l'estona. Intento portar una marxa amb la màxima tracció que pugui moure amb una cadència còmoda, no em vull cremar, però tampoc anar massa lenta. L'esquena em fa mal de no canviar la postura, així que de tant en tant poso plat mitjà i baixo pinyons per poder pedalar de peu una estona i així descansar la postura. Sembla que no, però ajuda moltíssim.

Trobo un rètol on diu que em queden 2,5 km. fins a Sant Martí. Bé, ja queda poc. A partir d'aquí les rampes esdevenen molt suaus, amb algun petit tramet més fort, però permeten deixar posat el 32. Vaig avançant força de presa, ara asseguda, ara de peu i em trobo molt bé. Em trobo l'Adolfo aturat i em diu que s'estava esperant a veure si venia, li explico que el Pedro fa temps que l'he perdut de vista i ens esperem allí una estona. Passen uns minuts i encara no el veiem venir, així que ell decideix baixar una mica a buscar-lo i jo continuo amunt per avisar els altres que no s'amoïnin. Ja queda molt poca pujada doncs una mica abans de Sant Martí la pista torna a fer baixada fins allí. Als pocs minuts arriben el Pedro i l'Adolfo. Ja hi som tots. Ara toca omplir els dipòsits. Aquí ens teniu a tots, que si una botifarra.... que si un txurrasco... que si una truiteta de patates.... i quines llesques de pa amb tomàquet! Mare meva, quina gana que portaven alguns! La veritat és que ho estem passant molt bé, esta sent un dia de bici com pocs.

Després de la teca toca seguir endavant. Reomplerts els dipòsits que ens queda encara una mica de pujada fins a l'Esplai i després a Palomeres. L'Albert i en Pedro s'avancen sols perquè porten una mica de presa, la resta hem de tornar poc a poc doncs el David, si ho recordeu, no porta fre al davant.

Tirem doncs tranquil.lament anar baixant amb la calma i.... sorpresa!! Però si és l'Andrés!! Un dels Jabalí Bikers de Sant Cebrià que vaig tenir el plaer de conèixer a la Via Verda. Quina alegria! Parlem uns instants i cadascú reprèn la seva marxa, ell tira cap a Sant Martí i nosaltres continuem avall. L'Andrés ens ha avisat que una mica més avall hi ha una colla de nengs fumant porros i demés amb el cotxe travessat al mig de la pista. Aquests segurament encara no han anat a dormir i no tenen altre cosa millor a fer que anar a tocar el que no sona als altres. Efectivament ens els trobem i passem amb compte, no sigui que algun ens passi pel mig o alguna cosa d'aquestes.

Al David li comença a fallar el fre del darrera. Ai senyor.... s'ha quedat sense pastilles també a darrera. Ara si que hem d'anat tranquil.lets. La pujada fins a l'Esplai se'm fa curta avui, hem anat fent conya i xerrant tota l'estona i ha passat volant, a més em trobo forta. Ara anem cap a Palomeres quan veig una bona vista d'Hortsavinyà i faig un parell de fotos, tot i que el dia no és gaire lluit.

En un moment som dalt de tot i ja només ens queda la baixada per les Ferreres fins a Tordera, però promet ser una baixada llarga doncs no podem deixar el David sol pobret, que va sense frens!!! Per curiositat, podeu fer la prova d'intentar baixar per la part asfaltada de les Ferreres a 15 km/h. És molt difícil! jajaja! Una baixada tant ràpida com aquesta, en la que algun cop ens hem posat a més de 60 km/h costa un esforç de concentració enorme fer-la tant a poc a poc. No pots deixar de prémer els frens perquè a la que ho fas t'embales en un moment. Però bé, amb paciència i anar xerrant, la fem sense cap problema encara que haig de reconèixer que pateixo un mica pel David, que feia conya dient que si el vèiem que es tirava a terra era perquè ja s'havia quedat sense fren del tot, jejeje.... amb humor tot passa millor.

Ja no ens queda més que arribar a Tordera, d'allà a Palafolls i cap a casa. El poc que queda té alguna pujada curta que el David ha de fer sense poder deixar anar el fre! jajaja, quina putada... però que tots els problemes siguin aquests i acabin així de bé. Per cert, al mecànic del David li devien xiular una mica les orelles, jejeje....

Prova superada! Una nova Challenge, divertida i en molt bona companyia. Poc més de 73 km. amb un desnivell acumulat de 1124 m., no està gens malament. En el sentit que l'hem fet aquest cop crec que és més dura que a l'inrevés, doncs afrontes la pujada a Sant Martí amb vora 40 km fets i força energia consumida, però una vegada més hem arribat perfectament sencers i amb ganes de repetir, un bon senyal ;-)

Salut!

Prospecció cap a Fogars

2009-11-02T19:06:00.106+01:00

Amb la Challenge ens vistes pel dissabte i sense tenir massa clar si podríem evitar definitivament les obres que s'estan fent a Fogars, vam sortir dissabte a veure si podíem fer sencer el camí que havia trobat fins a Sant Cebrià de Fogars.

Érem en Paco, el Carles i jo. Vaig comentar la idea de prospeccionar el camí nou i va caure bé, així que vam marxar els tres en direcció a Fogars seguint el track que m'havia dibuixat uns dies abans, i amb l'esperança de no trobar-me el camí tancat ni cap sorpresa desagradable.

La intenció era, a més, agafar el mínim de carretera possible. Així que sortim cap a Tordera, prenem el GR92 i just abans de començar la pista trenquem a la dreta cap a la carretera que va a les Ferreres, allí altre cop a dreta i uns metres més avall prenem un camí cap a l'esquerra que ens porta a creuar la carretera de Fogars a l'alçada del Pol. Ind. Pla de la Júlia. Allí comença el camí cap a Fogars. A l'entrada un cartell adverteix que el camí és tallat. Ja ho sé!! Ho he patit a les meves carns!! Però continuem endavant, tinc una "variant" jejeje....

Arribem fins allà on tenen tallat i amb un foradot fet on cabria tot el parc automobilístic de Palafolls, jajaja! Res que pugui aturar uns intrèpids bikers com nosaltres. Trenquem a la dreta per una pista de baixada rapideta i de seguida un trencall a l'esquerra on comença el corriol.

Carlooooooooooooooooooooooooooos!! S'ha passat de llarg, jejeje... No passa res, torna enrere i cap a Fogars. Anem fent la primera part del camí, és molt planer i agradable. Al poc agafem un corriol a l'esquerra. L'entrada al corriol gairebé passa desapercebuda, sort que amb el gps no hi ha pèrdua. Ara comença un corriol estret i divertit però sense cap dificultat. Seguim endavant fins que..... ups! el corriol continua però el pas és tancat, ple de matolls i branques barrant el pas, ni tant sols caminant es fa bé. Merda! S'ha estroncat la variant! Just a l'esquerra veiem una pista estreta que puja. Perquè no la fem? Reviso el gps i en veure que ens deixaria a la Urb. Parc del Príncep decidim agafar-la. Al menys no hem de recular, i com que el temps s'ens tira al damunt pensem en tornar per la carretera per fer més via.

Anem amunt per la pista. Es sent olor a pi i veiem altres corriols que donem al camí. En algun tram pica una miqueta, però sobretot perquè ens ha enganxat de sorpresa, de fet ni és llarga ni excessivament dura.

Arribem a la urbanització i hem de resseguir un tros de les obres per poder entrar en un dels seus carrers, comprovo que sense deixar-lo sortirem a la carretera, així que cap allà que anem. I un cop a la rotonda, a tirar milles avall cap a Tordera. Una baixada força ràpida.

A Tordera no ens podem estar d'aturar-nos a prendre alguna cosa fresqueta i xerrar una estona, no massa, que en Paco ha de tornar a la feina!

Finalment, un recorregut molt agradable, gens dur i amb possibilitats, si aconsegueixo completar la variant. Hauré de fer una mica més de prospecció a veure si dissabte tenim una Challenge com déu mana.

Salut!

Una volteta per Sant Ponç.

2009-11-02T19:06:00.045+01:00

Avui toca rentar la bici, la pobreta està plena de fang i la cadena demana a crits una bona repassada. Però.... per què no la trec a fer una volteta abans de l'spa? Dit i fet, vaig a fer una mica de prospecció pels voltants de Tordera i a veure per on va un caminet que em té intrigada.

Marxo en direcció a Tordera on prenc el tant recorrent GR92. Allà on comença la pista giro a la dreta fins a la carretera de les Ferreres i allà cap a la dreta de nou, per 300 m. després girar a l'esquerra agafant la pista que em durà a la carretera de Fogars.

Un cop a la carretera giro a l'esquerra. Just allà hi ha un corriol que també em te encuriosida, així que com que vaig soleta i no emprenyo a ningú l'agafo a veure si em porta on jo penso. És un caminet divertit i gens complicat, tot i que l'entrada és picadeta, i que acaba, per la meva decepció, en un camp. Segons el mapa te continuïtat fins a la pista que pretenia agafar, potser es pugui passar caminant, però en bici no és viable. Així que torno enrere per anar per la pista de nou. En el meu afany pioner, torno a desviar-me per inspeccionar el camí que dur a l'ermita de Sant Ou, que per cert, no he localitzat, ja tornaré amb més calma. Segueixo una mica més la pista que, pel que veig, dona a la urbanització Àgora Park, però em torno enrere perquè sembla que la cosa es posa cara amunt bastant seriosament i avui no vull cremar-me que demà tinc la Challenge.

Després de tota aquesta prospecció torno a seguir la meva primera intenció, que era la de veure com és i per on passa el famós camí que veig cada cop que passo en cotxe, però m'he confós, hauria d'haver girat a la dreta, per tant ara rodo en direcció a Fogars buscant un camí que ja he passat de llarg. De seguida m'adono que no vaig bé i llavors penso..... "ja que hi ets... tira cap a Sant Ponç a veure que tal és". Doncs cap allà que vaig, entro pel caravàning Tordera i tiro cap amunt. La pujada no és forta ni llarga i de seguida arribo. El paratge és molt maco, un bosc humit, un corriol ple de fulles, l'ermita.... però..., no pot ser!! què nassos fan tropecentsmil nanos en plan salvatge fotent crits i cops!!!! I jo que buscava un racó tranquil i acollidor....

Com que el panorama no m'entusiasme marxo d'allí cagant llets i pensant en que coi fan allà un dia laborable, i clar, de seguida m'adono que aquest cap de setmana és la castanyada i deuen estar de cel.lebració amb l'escola. Ja és mala sort!

Bé, segueixo el camí que em deixa de nou al caravàning però per l'altre cantó i torno a sortir a la carretera de Fogars, ara en direcció a Tordera i on finalment prenc el caminet culpable de la prospecció d'avui. El camí em porta a la carretera de les Ferreres i allí vaig agafant pistes que recordava fins acabar a l'entrada de Tordera per la zona del mercat dels diumenges. Un cop aquí continuo de tornada a Palafolls.

Finalment han estat uns 32 km pels voltants de Tordera i a força bon ritme, 17'66 km/h de mitjana, i ara toca portar la princesa a l'spa, que va de bruta.....

Salut!

Montbarbat. Redescobrint un altre punt negre.

2009-10-27T19:38:00.030+01:00

Aquest matí m'he llevat ratllada. No sé perquè em sento estranya, cansada. Potser no seria el millor dia per fer una ruta en bici acompanyada, més aviat seria un dia per marxar sola, però és diumenge, i com acostumem a fer, sortim amb els companys. Així que em teniu a la granja de Palafolls a les 8 del matí com cada diumenge i comencen a aparèixer bikers, en Jose, l'Alex, el Manu, Pere Dalmau i cia. ..... bé, sembla que serem uns quants.

Algú proposa anar a Montbarbat, i cap allà que sortim tots plegats. En general portem un ritme massa pausat. Casualment he quedat la primera i quan em giro els veig molt enrere a tots. Què passa?

Agafem el caminet de les canyes i el carril bici de la carretera de Blanes a Tordera per començar a pujar suaument cap a Montbarbat. Ja en aquesta pujada hi ha un company, que no fa massa que surt en bici, que sembla ser que té dificultats. Comencem la pista i de seguida prenem el corriol trencat que puja ben fort i que intento fer sencer a plat mitjà amb rampes del 12% i inclús més, però finalment haig de claudicar i posar el 22. Aquest error el pagaré durant la resta de la pujada, perquè m'he cremat una mica les cames i les rampes més fortes de la ruta avui se'm faran impossibles. El corriol finalment acaba amb les poques forces del company Jordi, que després d'intentar-lo decideix tornar enrere, i amb ell tornen també el seu germà David i en Pere.

La resta continuem amunt, anar fent en direcció als dipòsits, les rampes van passant i jo faig fent, però poc abans de la pujada de Mèxic ja haig d'aturar-me, el meu cap no funciona. Les cames estan cansades, el dia d'abans va ser un dia força mogut, però si el cap m'hagués funcionat com cal segurament hauria continuat amunt sense aturar-me. No cal dir que el meu humor empitjora en haver-me d'aturar, no pel fet de no ser capaç de pujar (no és el primer cop que passa ni serà l'últim), sinó per no ser mentalment capaç de fer-ho.

Ja falta poc per la pujada de Mèxic i jo, que avui esperava pujar-la sencera, veig que no tinc massa probabilitats d'aconseguir-ho, per no dir cap ni una. Definitivament avui era un dia per haver sortit sola a rodar una mica i poc més. Tot i que els companys intenten donar-me ànims jo no aconsegueixo treure'm del damunt el mal humor. Que hi farem, tinc el meu caràcter.

L'inevitable arriba, la rampa de Mèxic. Malgrat com he anat fins aquí estic decidida a intentar pujar-la com sigui. Em concentro i començo a pujar. De seguida allò es posa molt difícil, rampes de desnivell molt fort de fins el 20% (és pitjor que l'Erola!!) i terra solta per no facilitar gens la tracció de la roda del darrere. Premo les dents, m'assec a la punta del selló i intento aguantar per poder passar el primer tram fotut, però la rampa fa una mena de panxa abans de "suavitzar-se" i a falta de molt poc per superar-la haig de posar peu a terra. Merda! gairebé la tenia! no pas la rampa de Mèxic sencera, sinó el primer tram més dolent, després, tot i que continua sent molt dura sembla que s'ha de deixar fer una mica més. Un cop a peu ja és molt difícil tornar a enganxar i encara més si et trobes tant mancada de forces com em trobo jo avui, així que ni tant sols faig l'intent i acabo la pujada empentant la princesa pendent amunt.

Quan aquella rampa infernal s'acaba torno a muntar i tiro fins arribar a Montbarbat, on les últimes rampes també fan pupeta, però no la suficient com per deixar-les guanyar.

Ja som dalt de Montbarbat. Podem contemplar les restes del poblat ibèric i en Manu s'anima a pujar a la torre de guaita que hi ha allí mateix i fer una mica de gresca, que sempre va bé.

Altres bikers arriben després de nosaltres. Son una colla immensa!

Jo estic petada. Reconec que no m'agrada gens haver tingut aquestes sensacions tant horroroses, però és el que hi ha. M'aturo al costat d'un arbre per poder-m'hi repenjar. Quin dia!

Passada una estoneta que m'ha permès recuperar l'alè i una mica el bon humor gràcies als intents d'en Manu i l'Alex que son un encant, ens fem la foto de rigor per donar fe de la gesta. Buf! per alguns un passeig, però per mi una gesta tal i com m'he trobat avui.

I després d'alguna fotografia més de les restes de Montbarbat ens disposem a baixar per la trialera del darrere, que evidentment baixo a peu, doncs encara no em sento prou preparada tècnicament com per tant sols intentar-la. És força pendent i especialment estreta en algun punt complicat.

Sortim de nou a la pista i després de baixar una mica prenem una nova trialera. Aquesta és més ample i descoberta de vegetació, però per contra el terreny és molt accidentat, reguerots enormes, moltíssima pedra solta i en algun punt un pendent una mica traïdor, però la baixo tota muntada, tant sols m'aturo a un parell de punts per rectificar una mica la traçada. És una baixada divertida amb la que he gaudit força. Poquet a poquet aconsegueixo millorar en les baixades més tècniques i això em fa estar satisfeta dintre la desfeta de dia que porto. Tot no podia ser dolent....

Després baixada fins al Vilar de Blanes on hem esmorzat, i on, per cert, m'he fotut un lletot quan ja gairebé arribàvem, jejeje. He pillat sorra i la roda m'ha relliscat. Sort que he caigut sobre tou i no m'he fet res, ni tant sols una rascada.

Per dir la veritat, fora de les rampes tant fortes que hi ha en algun tram, no ha estat una ruta massa llarga. En prou feines han sortit 24 km. Espero que el proper dia la cosa vagi millor.

Salut!

A la conquesta dels camins de Pineda.

2009-10-17T22:21:00.026+02:00

Dissabte em van portar per una ruta nova per mi. Pujarem fins a Can Carreras, va dir-me en Pere, i jo vaig pensar, molt bé. Però de molt bé res! jajaja. La pujada aquella és infernal per una pobre aficionada com jo, i tot i que les meves cames cada cop pugen rampes més dures no estan, encara, preparades per pujades com aquelles. Bàsicament el major inconvenient no és el pendent, he pujat pendents semblants, sinó l'estat del terreny. Son camins plens de reguerots i pedres com punys,, totes soltes on perds tracció fàcilment si no portes una marxa llargueta. I clar, jo no la portava, principalment perquè no podia :S.

Això sí, les vistes, tot i que la foto no fa gens de justícia (amb el sol de cara....) són molt guapes. Es veia el mar que a aquelles hores del matí estava encalmat, amb el sol reflexant-se a la superfície.

Doncs com deia, la pujada fins a Can Carreres te algun tram dur però vaig anar fent fins arribar a la urbanització. A partir d'allà venia una mica de pujada i ja baixada fins a Sant Andreu.

Durant la pujada de tant en tant m'agafaven unes fiblades a la mà esquerra, concretament als dits polze i l'índex. Eren fortes però pujant anava fent. Quan va tocar baixar la cosa ja va canviar. Agafar-me al manillar em feia força mal, i frenar ja no us explico. Com vaig poder vaig anar fent, baixant amb cura i intentant no embalar-me gaire per no haver de fer cap frenada forta, però tot i així em feia mal. En arribar a Sant Andreu ens vam aturar i en Pere, que porta de tot, em va posar una crema i va immobilitzar-me el canell i el dit per tal de que pogués acabar la ruta en les mínimes bones condicions possibles.

Vam baixar les rampes de Sant Andreu en direcció a Pineda fins a Can Pallofa, sempre amb cura. La pomada anava fent el seu efecte, ara fred, ara calor, i notava que em calmava el dolor, així que, al menys baixant, ja em sentia més segura.

Un cop a Can Pallofa, com que la ruta se'ns feia una mica curta, vam tornar a pujar, aquest cop cap a Quatre Camins. Aquesta pujada és picadeta a partir del trencall cap a Can Soler, però la vaig fer més còmodament del que esperava, independentment de la mà. Així que el mal gust de boca que em va deixar la pujada de Can Carreres me'l vaig passar pujant a Quatre Camins. I d'allí vam tornar fins a Tordera per Vallmanya. Una mica d'esmorzar a Can Dieta, per no perdre el costum, i cap a Palafolls.

Finalment la mà l'haig de portar immobilitzada uns dies. Tinc una tendinitis de Quervain. Intentaré ser bona minyona a veure si es passa aviat.

Salut!

M'encanta Collserola!!

2009-10-16T19:45:00.028+02:00

Sí!! És una llàstima no tenir-la més a la vora, perquè Collserola és molt guapa. Aquest ha estat el tercer cop que hi he pedalat i, com sempre, m'ha encantat. De l'últim cop feia uns anyets ja i aprofitant que demà és el Pilar i no s'ha d'anar a currar, ens hem decidit a deixar-nos guiar per Collserola de la mà d'un expert, el meu germà, en Joan.

Hem fet una ruta curteta, d'uns 30 km, amb poc més de 600 m. de desnivell. Tenint en compte que ahir vaig fer la Challenge Sant Celoni, no està gens malament i, a més, el ritme que hem portat ha estat força còmode per mi i ha anat molt bé per fer moure les cames però sense forçar-les.

Us seré sincera, no conec gens Collserola. Dit això, us podeu imaginar que en aquesta crònica no us puc donar massa detalls sobre el recorregut que hem fet. Us he posat un mapa on hi ha el track dibuixat, de manera que aquells que conegueu la zona us podeu orientar, i els que no us quedaríeu igual, per tant..... :P

El que sí puc fer és explicar alguna que altre cosa que ha anat passant i com m'he anat trobant.

Avui érem en Joan, la Inma, l'Adolfo i jo mateixa. D'entrada hem començat a pujar força suau per Torre Baró (això sí que ho sé, jejeje....), hem anat a poc a poc a un ritme amb el que la Inma es trobés el més còmode possible, es tracta de passar-ho bé! Tot i el ritme suau ha patit una rampa al bessó, res que una mica d'estirament i un gel no arreglin.

Continuem pujant, ara ja per pista. La pujada és suau encara i anem alternant trams plans amb algun de baixada. Sento comentaris al fons del "gran grup" que diuen....

- subiremos por "La Mataora" Juan?

- sí sí, por "La Mataora"

- buf!, ya vereis, ya.... "La Mataora".....

..... i jo penso...... ostres! com deu ser "La Mataora" no?

Al cap d'uns kilòmetres, en els quals he aprofitat per explicar la meva gesta d'ahir a l'Erola jejeje...., al cap d'uns kilòmetres, deia, en Joan m'adverteix....

- Nuri! después de esa curva empieza "La Mataora"! Sube piñoneeeeeees......

- valeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee

..... i jo que pujo pinyons com una boja just abans de la corba. Començo "La Mataora" i penso..... doncs no sembla tant dolenta, així que baixo tots el pinyons que he pujat. Hem sento forta, no dic que no sigui una tramet de pujada una mica picat, de fet, té algun punt amb pendents d'entre el 10% i el 12% (sent sincera, rampes que fa uns mesos em feien tremolar les cames), però avui sembla que res no em porti feina. El ritme tant tranquil que portem fa que tingui les cames fresques i rampes que acabaria pujant amb el 22 avui les he fet amb el 32, de fet no he posat plat petit més que en un tram on m'ha avisat en Joan que el posés per pujar uns pedrots, que finalment no he pujat, bé, sí, però no pedalant jejeje...... potser si hagués deixat plat mitjà, tenint més tracció...... bé, tant és, anem al tema, que m'he trobat de conya! jajaja!! I.... com que m'he avançaaaaat.... doncs m'aturo a fer alguna foooooooto..... pal recueeeeerdo.... jejeje.

D'esquerra a dreta la Inma, un espontani, en Joan i l'Adolfo.

Després de coronar, comencem a baixar una miqueta i ara anem per aquí, ara per allà.... com veieu tinc claríssim per on vaig passar!! jajaja... El cas es que en Joan em va portar a fer un corriol de put****** mare!!!! una baixadeta molt divertida, de la que lamentablement no tinc document gràfic, cachis! però m'ho vaig passar pipa fent-la. Llàstima que de tant en tant pujava algun biker i s'havia d'anar amb compte als trams sense visibilitat. Això sí, el pitjor, trobar-te una senyora empenyent pendent amunt per les pedres i les arrels un cotxet de nen, però senyora!!! amb la de camins amples i fàcils que hi ha per passejar una criatura!! Ai senyor..... bé, deixem-ho estar.

Després del corriol vam anar a petar a un xiringo on ens vam trobar amb vells coneguts bikers que feien un petit descans, digueu-li..... avituallament líquid ; ) Allà vam xerrar una mica però de seguida vam tirar milles cap al lloc on pensàvem dinar una mica, el Torrent Can Coll.

Qué dir de Can Coll que no s'hagi dit ja! Aquell xiringo, ple de gent fent-se la carn a la brasa....., amb aquella fumera que es va escampant per tot arreu..... i el xivarri.... en definitiva, un lloc "dominguerillu" però m'he menjat una torrada de truita de patates..... mmmmm....

Després de dinar i reposar una bona estona, tornem a les bicis per fer els pocs kilòmetres que queden.

Comencem baixant una mica i anem fent puja i baixa fins agafar un camí molt maco, de pujada i sobretot molt tranquil. És ple de fulles per terra i força humit. El pendent no és fort en cap moment, el màxim que em dona el gps és d'un 11%, de manera que em dedico a gaudir-lo, m'aturo un moment i faig alguna foto. La sensació tant bona que tinc em fa estar molt bé, m'encanta aquesta mena de camins.

El camí ens acaba portant a una pista que dona a la carretera del cementiri, la creuem, i continuem baixant.

Quan ja queda poc que baixar en Joan, aprofitant un tramet divertit a la pista, ens fa una demostració de salts, que aquest cop si que he documentat.

I així, sense adonar-nos, ja hem arribat. Ara toca carregar les bicis al cotxe i tornar cap a casa. Ha estat un dia agradable que de ben segur repetirem perquè..... m'encanta Collserola!

Salut!

Challenge Palafolls - Sant Celoni - Palafolls.

2009-10-10T23:28:00.064+02:00

Avui era el gran dia. Tota la setmana he estat esperant que arribes dissabte per veure com em trobaria fent la Challenge que teníem preparada. A més, s'havia previst fer la pujada per dos dels meus punts negres, Santa Susanna, on encara no he aconseguit acabar la rampa de la casa en runes per dos miserables metres, i l'Erola, que és una pujada cab***a on les hi hagi.

Ens trobem a Malgrat sis bikers, en Pere, en David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo i jo. Alguns prenen un tallat i cap a les 8 del matí marxem tranquil.lament en direcció a Pineda, doncs finalment es decideix no pujar per Santa Susanna. Tot i que la de Pineda té algunes rampes fortes, és una pujada molt més còmode que la de Santa Susanna, i més d'un ( ...i d'una....) sentim un petit alleugeriment en saber-ho. De totes maneres, sento curiositat per com pujaré ara per Santa Susanna, així que un dia d'aquests haig de tornar, a veure de que són capaces les meves cames.

Com us deia, pugem per Pineda fins a Quatre Camins, i d'allí a Coll de Porc. Continuo fent-me el Coll de Porc amb el 22, però ja no poso el 34 per fer la pujada sencera, vaig amb el 30 la major part del temps, a poc a poc es van fent progressos i això m'anima.

Sense pensar-nos-ho massa comencem la pujada cap a l'Erola. Al principi el pendent és suau, com enganya la cab****a!! Anem fent, i de sobte en Ramon comença a tenir problemes amb la cadena de manera que finalment se li queda travada entre els plats i el quadre.

S'intenta fer de tot per treure-la, però està ben enganxada. Finalment afluixant una peça que porta el quadre a sota les baines i una mica els plats, aconsegueixen fer espai suficient com per que la cadena es mogui i poder-la treure.

Aquest petit problema ens ha tingut entretinguts una mitja hora, durant la qual no parem de veure bikers baixar a tota hòstia. Ja veuràs ara.....

Resolt el tema, ben collats de nou els plats i provat que tot està correcte, tirem amunt.

És el segon cop que faig aquesta pujada. El primer intent va ser a finals de juny. Uns metres després del tram empedrat, just abans de la corba a esquerres, vaig cometre l'error d'aixecar la vista pensant que allò més dur ja s'acabava i, en veure que encara era pitjor el que m'esperava, em vaig venir avall (anava al límit de les meves forces) i vaig haver-me d'aturar sense poder tornar a enganxar fins passada la segona corba que va a esquerres on el pendent, sense deixar de ser fort, ja no és tant bèstia.

Aquest cop tampoc puc dir que l'hagi fet sencera, però ha estat exactament per 5 miserables metres!!!! Gairebé sóc la Reina de l'Erola!! jejeje... En aquesta ocasió he pujat l'empedrat amb calma i sense ofegar-me, en aquest punt l'altre vegada ja anava morta. Un cop passat, continuo uns metres, hem veig obligada a prémer les dents per superar un tram de terreny més desfet i amb pedres i això em fa fondre'm de cop, perdo força i tracció i al final, inevitablement, peu a terra. Merda!! Quin cabreig que agafo! Camino uns metres, i una mica abans de la primera corba a l'esquerra, la que em va fer baixar de la bici la vegada anterior, em dic..... amunt nena!

Baixo pinyons per poder tenir més tracció en pujar de nou a la bici i enganxar, faig un primer intent i res, respiro fons i a per el segon. Aquest cop enganxo i faig unes quantes pedalades una mica forçades per de seguida tornar a pujar fins el 34, ja ho tinc!! Buf, no m'ho puc creure! Continuo pedalant i agafo un ritme que em permeti no cremar-me gaire, si es que a l'Erola es pot anar sense cremar-se. Estic molt concentrada en portar una respiració rítmica i en donar a cada pedalada la força necessària. Vaig fent, a poc a poc, tranquil.la, i veig que molt probablement ho aconseguiré, inclús em veig amb força de baixar un pinyó, sóc una crack ; ). Sento que venen unes motos darrera meu, merda! Aquesta gent m'intentarà avançar al lloc més crític. Jo vaig una mica desplaçada a la dreta del camí. Si em decanto més a la dreta per deixar pas em ficaré en una zona amb el terra força desfet on perdré tracció. Veig que la traçada bona i més ferma està al cantó esquerre del camí i penso..... em sap greu nanos, però vosaltres aneu motoritzats. Rectifico la trajectòria i agafo la traçada bona, quedant-me al mig. Dos d'ells m'avancen per la dreta i un tercer s'ha d'aturar al meu darrera, ho sento, millor ell que jo.

Ja va quedant menys i sorprenentment no noto tant a les cames la duresa del pendent. Vaig fent fins que puc veure a la meva dreta el racó tant peculiar on és l'ermita de l'Erola, i al Francesc fent-me gestos com dient-me.... ja hi ets.

Encara queda per arribar l'Adolfo, però en poca estona el tenim dalt. Ja hi som tots de nou i podem continuar. Següent aturada, Coll de Can Benet.

Sí senyor, no només semblo contenta, sino que estic contenta.

Anem cap a l'Esplai. Algun company no es recorda de que ens queda una pujadeta fins allí. De moment anem baixant i això ens dona alegria a les cames.

Però la pujada fins l'Esplai no es res comparada amb l'Erola, així que la salvem sense evidentment cap història èpica ni res de l'estil. Ens hem d'esperar una mica a en Francesc, doncs ha hagut de agafar el mòbil, però en quant arriba ens posem en marxa cap a Sant Martí, ultim tram abans de la baixada a Sant Celoni.

Senyalització al Coll de Can Benet.

Els gairebé 7 km. que ens separen de Sant Martí són la majoria de baixada, amb algun tram de pujada gens dur. Per tot el camí ja es veuen les castanyes que van caient a terra i, a mida que ens acostem a Sant Martí, anem trobant gent que passeja o que va collint castanyes.

Fem un bon esmorzar. Aquest cop, pensant en que tant sols estem a meitat de camí, m'acabo les torrades que m'han posat amb la truita, em faran falta.

Alguna foto de les vistes que hi ha des de allí, la foto dels companys.... i altre cop sobre les bicis cap a Sant Celoni.

En Francesc, com de costum, ens regala amb alguna ganyota, en Pere no es queda enrere per això...

Ens espera un descens de poc més de 8 km. per bona pista. Alguns, en Ramon, en Francesc i jo, anem destacats al davant gaudint una mica de la baixada. Hem d'anar amb compte però, perquè de tant en tant puja algun cotxe i en els trams de poca visibilitat no ens podem deixar anar ni traçar per on voldríem. Tot i així anem força de presa i en un dels trencalls ens hem d'aturar per esperar als companys que baixen molt més tranquil.lament, no sigui que es despistin i es passin de llarg.

Un cop arriben reprenem la baixada sense aturar-nos fins arribar a Sant Celoni, just a l'autopista, el camí de tornada el farem resseguint-la.

Ara ens queden aproximadament 35 km. fins a Palafolls. La majoria planers amb algun tramet que tira amunt, però molt poca cosa.

Es tracta de rodar, i és el que fem. Anem rodant tots sis tot petant la xerrada, ara amb un, ara amb l'altre, ara sóc davant, ara passo al darrere i així anar empassant kilòmetres.

Molta part del camí transcorre paral.lel a l'autopista, però de tant en tant tenim algun tros que s'endinsa entre els arbres. Son trams molt agradables, les fulles dels arbres van caient al nostre pas i la tranquil.litat ens envolta.

Castell de Montsoriu.

Arribem a Hostalric i continuem cap a la urbanització Parc dels Prínceps, que hem de vorejar. Just aquí trobem en primer inconvenient. La pujada asfaltada que hem de fer per entrar-hi esta tallada longitudinalment a causa de les obres del perllongament de la C-32. Al menys ha quedat un pas estret a un dels costats que ens permet continuar.

Viiiiinga..... ja hem passaaaaaat, ara a continuar per la pista. Segur? Doncs lamentablement no, tornem a trobar un entrebanc. El camí també està obert longitudinalment, amb una gran fosa que imagino han obert per passar alguna canalització. Tornem a tenir un pas molt estret per poder seguir i no sabem si al final tindrem continuïtat, però de totes maneres ens arrisquem, amb una mica de sort podrem empalmar amb la ruta prevista. Però és vist que avui no és el nostre dia, i ens toca desfer tot el que hem caminat perquè no tenim sortida. Entre anar i tornar hem fet poc més de 1,5 kilòmetres. La distància no és un problema, però a les hores que estem en Francesc té força presa per arribar a casa i tot això li emprenya una mica.

No ens queda més remei que entrar a la urbanització i buscar la sortida a la carretera per tornar fins a Tordera. La urbanització és enorme! I per trobar la sortida ens toca fer una bona pujada pel carrer principal. És migdia i l'asfalt ens escup una calor impressionant. Per fi sortim a la carretera i tirem direcció Tordera a ritme, i d'allí a Palafolls.

Han estat 70 km. amb un desnivell acumulat de poc més de 1000 m. La primera Challenge superada. Estic molt satisfeta perquè l'he fet sense problemes i he arribat fresca després de tants kilòmetres. Potser per la propera ens plantegem algun repte més important. Ja ho veurem.

Salut!

Però què té Maçaneeeeeeeeeet!!!

2009-10-04T19:27:00.021+02:00

Ja ho veieu. Dos dies després i altre cop pujant a Maçanet. Què ho fa? La resposta és senzilla. No matxuca les cames, vas fent una pujada constant però amb molt poques rampes "dures", plat mitjà i a tirar milles.

Doncs quan les cames estan tocades, com és avui el cas degut al sobre esforç d'ahir per l'avaria, és millor plantejar fites petites. Sortir en bici sí, però no a qualsevol preu, no és intel.ligent.

Així que quan ens vam trobar al matí tot el grup i en veure que estaven convençuts que volien anar a la Creu de Canet (on, per cert, no hi he anat encara i li tinc ganes) vaig pensar que era millor no castigar les meves cames amb les rampes de Sant Andreu. Sort que no em vaig fer la valenta, perquè inclús a la pujada de Maçanet sentia dolor als quàdriceps.

Érem tres bikers camí de Maçanet. En Pedro va venir amb nosaltres, i sort, perquè el seu canvi no anava gaire fi i cada dos per tres li canviava sol i no parava de fer creks i criks tota l'estona. En aquestes condicions no ho hauria passat gens bé pujant a Sant Andreu. Es nota que Sant Andreu és un dels meus punts negres? jejeje...

Vam anar fent força bé tot i que les cames em molestaven quan la pujada era una mica més forta, ja m'ho esperava. I així entre els criks del canvi del Pedro i el meu mal de cames vam arribar amunt i ara tocava la baixadeta divertida fins a Maçanet.

Un cop allà vam buscar un lloc per esmorzar, un bar on havíem estat en una sortida anterior. Vam haver de fer varies voltes i preguntar un parell de cops fins que al final el vam trobar. Una estona de relax, omplir uns dipòsits i buidar uns altres i tornem cap a Palafolls.

Vam aturar-nos, a la baixada, a fer un parell de fotos per poder amenitzar-vos la crònica :-) Quin detall eh....!

Quins tres bikers! jejeje

I després continuar ja sense aturar-nos fins arribar a casa. Una sortida tranquil.la, però més val això que quedar-se a casa sense fer res oi?

De pas, avui, estrenava punys. Els que venien de serie quan vaig comprar la bici ja estaven fets caldo, gastats i inclús s'estava aixecant la goma. Així que dissabte, aprofitant la visita al taller per la reparació del cable, vaig comprar-li aquest parell de punys amb els que la meva princesa està encara més maca, si es que és possible estar-ho més, jejeje.

Avui no us poso cap gràfica perquè d'una banda em vaig quedar sense piles al gps i, tot i que les vaig canviar en adonar-me, la ruta ja no es va gravar sencera, i d'altre no sé que nassos li va passar al meu Rox, però va deixar de gravar uns 10 km. de ruta, crec que devia ser perquè el sensor estava força brut de pols, amb lo qual les dades obtingudes no són fiables en cap dels dos casos. No m'ho tindreu en compte oi? ;)

Per dissabte vinent tenim la Challenge Palafolls - Sant Celoni - Palafolls, així que la setmaneta serà suau en quant a entrenaments per estar pletòrica de forces el dissabte. Tindreu notícies!!

Salut!

N'hi ha que esprinten per l'esmorzar!!! D'altres, en canvi....

2009-10-03T22:39:00.045+02:00

Avui teníem una ruta interessant. Pujada fins a Santa Maria de Montnegre, la recentment restaurada ermita, i el Roure Centenari que hi ha just davant, i per esmorzar, donat que un cop aquí seríem tant a prop de Sant Martí de Montnegre, doncs on millor que al seu restaurant?

Hem estat una colla no massa nombrosa i molt ben avinguda. El Pere, el David, el Ramon, el Francesc, l'Adolfo, en Ricard, amb qui havia coincidit un sol cop abans, i jo mateixa.

La pujada l'hem fet per Calella, des de la carretera que surt de l'Hospital, que he pujat en un temps rècord per mi, 28 minuts per fer 5,4 km. Plat mitjà i força bon ritme. No cal dir que els nois van millor, sobretot en David que cada dia em fa més por!!!

Un cop acaba la carretera continuem amb un puja i baixa passant per Sant Andreu i els Tres Termes per tot seguit començar la sempre eterna pujada per la Font dels Amics, 4 km. amb un pendent màxim, sempre segons el gps, de poc més d'un 23%, i mitjà d'un 9%. No està gens malament.....

Alguns dels nois s'han aturat a agafar aigua a la Font dels Amics. Com que conec la pujada i sé que aquest és el tram més dur, m'estimo més no aturar-me, doncs vaig força bé, per ser jo, és clar, i sé que ells m'agafaran sense problemes. Efectivament, al cap d'una estona, més llarga del que esperava per ser sincera, m'agafen i evidentment passen de llarg. No hi ha problema, conec el camí i ja queda poc. Només queda enrere l'Adolfo, que també s'ha aturat a la font, i quan arribo al trencall a l'esquerra que va al Roure m'espero perquè és el primer cop que ell fa aquesta pujada i es passaria de llarg. Al cap d'una estona arriba i continuem amunt el poc menys d'un kilòmetre que ens queda fins que el camí planeja i al poc baixa per estar en un moment a Santa Maria de Montnegre.

Ens fem les fotos de rigor, a l'arbre......

Roure de Santa Maria de Montnegre.

.............. i a l'ermita, és clar.

Ermita de Santa Maria de Montnegre.

A que sembla la meva consciència? Doncs no! És en Peeeeeere.....

La meva princesa també ha volgut una foto amb el roure, és capriciosa....

De seguida baixem per una pista força ràpida i amb algunes pedres fins al camí que va a Sant Martí de Montnegre, i d'allí anem fent més cap avall que cap amunt.

Per aquelles coses de la vida, vaig destacada al davant del grup a la baixada. No és que sigui una crack baixant, tot i que em defenso prou, però els companys acostumen a prendre-s'ho amb calma i jo inclús he anat agafant alguns que han sortit abans que jo, els avantatges de muntar una doble.

Al cap d'una estona sento que darrera meu ve en Francesc, que just quan comença la última pujada fins a Sant Martí, m'esprinta i guanya uns metres suficients perquè ja no l'enganxi. Bé, tampoc és la meva intenció, penso pillar taula igualment!!! jejeje....

D'esquerra a dreta: nena, Francesc, David, Ramon, Pere, Adolfo i Ricard.

Amb les panxes contentes després de l'esmorzar, i també algun esperit perquè no dir-ho.... jejeje.... (ai... aquest acuarius vermell....) toca la tornada de Sant Martí, que com que ara va de pujada acostuma a fer-se llaaaaaaaaaaaaaaarga. Ens la prenem amb la calma corresponent, no sigui cas que s'ens travessi l'esmorzar, així que entre comentaris i bromes anem fent sense gairebé adonar-nos.

Ja arribem a l'Esplai i quan vaig a pujar pinyons..... ostres! Què tou que noto el polsador! Ondia! Això no canvia! Què nassos passa? He trencat el canvi?

Efectivament, s'ha trencat el cable del canvi. Quina putadaaaaaaaaa!!

En Pere de seguida es posa mans a l'obra amb l'ajuda de tots. El cable s'ha trencat just per sobre del cargol que el lliga al canvi, per tant mirem d'estirar el cable el més possible per poder tornar-lo a collar i continuar. En principi sembla que s'ha aconseguit, així que tornem a muntar tots i cap a l'Erola, per on volem baixar. Però en quant torno a canviar..... crik! la cadena salta a l'11 i el polsador es torna a posar tou. Allò no funciona. Continuo endavant tota l'estona que puc fins que tinc davant una pujadeta que intento fer amb l'embranzida de la baixada, però no arribo dalt. Ai... que patirem!

He trencat el cable del canvi, s'ha intentat reparar però no ha aguantat.

Mentre, darrera meu a en David se li ha sortit la cadena. En principi res que no pugui passar algun cop, però.... altre sorpresa, els plats es mouen. Ha perdut un cargol dels plats i els altres tres estan totalment fluixos. Però què passa avui?

De nou en Pere treu les seves eines i després de barallar-se una mica amb els cargols, aconsegueix collar-los bé. Daviiiiiid, et dono d'aquí a Nadal!! jajaja.

Reparació dels plats d'en David.

Com que era una mica tard per alguns i la meva avaria no em permetia portar el ritme de tornada normal, els nois marxen cap a l'Erola per tal de baixar ràpid fins Santa Susanna, i nosaltres tirem cap a Palomeres per baixar per les Ferreres, que és una baixada molt ràpida i força directe cap a Tordera. A les poques pujades que ens queden intento fer el que puc amb el 22 i l'11, però com podeu veure a les fotos, em toca acabar-les a peu, tot i que no són dures fer-les amb el pinyó més petit.....

Ai senyor.... quina ràbia!

En aquestes ja estem a Palomeres i ja anem de baixada cap a Tordera. Intento no córrer massa per si les mosques torna a haver algun problema amb el canvi, però haig de reconèixer que és una baixada que convida a deixar-se anar una mica, sobretot en la zona asfaltada. Tot i així no arribo als més de 65 km/h. que vaig fer en una ocasió anterior, més aviat em quedo en els 55 km/h., tampoc cal fer cap cursa no?

De Tordera a Palafolls, vaig força enxufadeta i finalment cap a les 14h. de migdia arribem a casa. Més o menys el mateix horari que han fet els nois. Per cert, sembla ser que en Ramon també ha tingut pana amb la bici, quin dia!! Això sí, no ha punxat ningú!! jejeje.

Arribo a casa amb les cames fetes caldo, però mirant el cantó bo, he fet un bon entrenament. Tot ajuda a anar pujar esglaons, ;-)

Salut!

I de nou..... Maçanet.

2009-10-01T23:12:00.007+02:00

Maçanet és una d'aquelles rutes poc exigents que està bé fer quan no et trobes sobrat de forces. Després de la setmana d'entrenament que he dut, de la qual guardo unes quantes agulletes a alguns músculs, avui calia prendre-s'ho amb calma.

Havia de sortir sola, però ahir el meu col.lega Paco em va dir que podria venir. WOOW!! Feia més de 2 mesos que no fèiem bici junts, de fet, ell no havia sortit en tot aquest temps. Així que vam pensar que anar a Maçanet estaria bé.

M'encanta pedalar amb en Paco. No només és un paio divertit sinó a més a més té la virtut de fer agradable qualsevol conversa i sempre està d'un bon humor contagiós.

Hem fet una ruta molt agradable. Xarrant tot el camí, excepte algun monosíl·lab en alguna rampeta, jejeje..... Inclús la baixada l'hem fet de tranquis petant la xerrada.

M'he trobat "sorprenentment bé" (i ho poso entre cometes perquè s'ha d'agafar amb pinces) tenint en compte el cansament que portava a sobre. De fet, si no hagués estat perquè havia quedat amb ell, el més probable és que no hagués sortit avui. Però tot i així no era per llençar coets.

Això sí, hem anat fins a Maçanet d'una atacada, allí hem pres un tallat, i hem tornat cap a Palafolls. No hem trobat a ni déu a la pujada a Maçanet, bé, gairebé en tot el camí, tant sols un noi que hi anava quan ja érem a punt d'arribar a Tordera.

Espero que la d'avui serveixi de precedent i puguem fer més sortides entre setmana amb en Paco, que el trobem molt a faltar!!

I demà divendres.... descans!! Que ja toca! I dissabte tenim prevista una ruta intensa.....

Salut!

Cadascú va a Pineda per on vol!

2009-09-30T22:30:00.017+02:00

I nosaltres hem anat per muntanya, com sovint fem. Avui hem fet una ruta força habitual. Pujar des de Tordera pel GR92, Vallmanya, Quatre Camins i baixada per Pineda a tota pastilla!!! Mmmm... he gaudit!

Aquests nois m'han portat a pinyó!! No vegis com van, estan intractables, Daviiiiiiiiid!! Estas fet un fieras!! El paio puja Vallmanya com si res, quina enveja!! Sana eh... ;)

Jo avui m'he notat cansada. Al matí m'he matxucat al gym i el que hagués estat millor hauria estat descansar, sobretot perquè demà al matí torno a sortir. O sigui, que entre que els nois van molt bé i que jo estava cansada, alguna pujada se m'ha fet més llarga del normal, sobretot un parell de rampes que hi ha tirant cap a Quatre Camins. En fi! No tots els dies ens podem sentir forts, i avui ha estat un d'ells.

Després de fer la baixadeta fins a Pineda anàvem tornant per la platja i hem fet una aturada a l'Antonio per fer una mena de comiat amb en Pere que ja no podrà sortir entre setmana a les tardes. Així que hem fet unes birres alguns i unes coles altres, unes patatetes..... uns cacauets..... res, tot excuses per fer una mica de tertúlia.

A veure com hem trobo demà!! Aniré amb en Paco cap a Maçanet, suavet, que no està la cosa com per donar-se molta canya.

Salut!