dissabte, 28 de novembre de 2009

Creu de Canet i jo..... sense càmera! Per queeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee?

Doncs sí, avui he pujat a la Creu de Canet des de on hi ha unes vistes espectaculars i jo no tinc càmera, grrrrrrrrrr!! Només he fet un parell de fotos polloses amb el mòbil mentre esmorzàvem (lo de polloses no és per la companyia, que era excel·lent, sinó per la qualitat de la imatge com deveu imaginar)

Bé, doncs avui haig de reconèixer que estic cansada. Han estat 55 km. amb un desnivell acumulat de 972 m. Hem fet tres bones pujades i es nota.

El dubte del dia avui era si pujar per Calella (ctra. de l'hospital) o per Pineda (Sant Andreu). Ha quedat esvaït de seguida, sembla que cap de nosaltres tenia massa ganes de pujar Sant Andreu, jejeje.... La pujada per Calella ha estat, com ve sent habitual últimament, a un ritme força alt. Els nois han anat tirant i jo he anat traient la llengua darrera. Ja em va bé, així m'obligo a fer la pujada un pel més fort del que la faria pel meu compte i em serveix d'entrenament, tot suma. Arribem a Sant Andreu, pugem una mica més i ara toca baixar fins a Sant Cebrià de Vallalta per les Torrenteres. La baixada és molt forta i la pista està en molt mal estat, plena de reguerots que en molts trams en prou feines deixen algun pam de terra per fer passar la roda. S'ha de baixar amb molta cura doncs te corbes molt tancades i de vegades cal rectificar la traçada in extremis, prova d'això és la caiguda, sense conseqüències, que ha patit l'Adolfo quan se li ha colat la roda del davant en un dels reguerots. Tot i així, és una zona molt maca i val la pena fer-la.

Arribem a Sant Cebrià i ens toca fer la segona pujada del dia. Serà per la urbanització Vistamar fins a la Creu de Canet. Son gairebé 4 km. i les rampes, tot i que asfaltades, son importants. Poso plat petit i miro d'agafar un ritme còmode per mi, vaig a unes 160-165 pulsacions, per tant ho he aconseguit. Vaig fent poc a poc i aprofito algun moment més suau per posar plat mitjà, baixar pinyons i posar-me de peu sobre la bici per relaxar una mica l'esquena. La part més dura coincideix amb el tram asfaltat, a partir de que agafem la pista la cosa ja és de plat mitjà.

Arribem a la Creu. Buf! està plena de nens! deu ser una colla excursionista o alguna mena d'esplai. Així doncs compartim el mirador de la creu amb la canalla. Les vistes al mar son impressionants. Quina llàstima que no tingui la càmera. Bé, com m'ha dit en Ramon, ara ja sé el camí (;P).

Després d'una estoneta de contemplació, tornem avall que hi ha qui porta gana, i no em refereixo al David, noooo.... Esmorzem al restaurant La Vinya. Pel que sembla hem arribat una pel massa tard per poder demanar res a la brasa, així que algú, i no em refereixo al David....., es queda sense la tant somiada botifarra, què hi farem.

Una bona estona de descans, uns molts riures, les típiques anècdotes de biker que no poden faltar mai en un esmorzar i......, de nou sobre les burres, enfilem la tornada i la ultima pujada del matí.

Com imaginareu, no hem pujat per les Torrenteres, sinó per una pista a la dreta que dona just a la carretera de l'hospital, després de regalar-nos, com no, unes rampes bestials just abans de sortir a la carretera. Malgrat els esforços, he hagut de baixar-me de la bici, el cor m'anava a 180 pulsacions i les cames no seguien el meu cap, a veure quin dia d'aquests un i altres s'escolten i aconseguim que es posin d'acord.

Bé, doncs  el més dur ja està fet. Ara, baixada a Calella, i tornar a Palafolls per pla, anar xerrant, relaxadets i satisfets.

A Malgrat, en Joan ha punxat, i mentre posava la càmera han aparegut per allí les Ginetas que venien de fer la seva sortida, avui a Hortsavinyà.

Aquesta ha estat la meva primera Creu de Canet. A veure si per la propera ens veiem amb ganes de pujar Sant Andreu des de Pineda, tot és posar-s'hi oi?

Salut!

diumenge, 22 de novembre de 2009

Ja soc Prehistòrica!!!!!!!! (:D)

Palafolls - 6:30 h. AM

Obro els ulls. L'alarma del mòbil ja fa una estona que ha començat a cantar, però la dec haver aturat sense ni adonar-me, la vaig posar perquè sonés a les 6 en punt, per tant, ja vaig amb mitja hora de retard. Buf! Quina son! Ahir nit vaig anar a dormir a la 1 de la matinada, però es que mai aprendre? 

Per sort, abans d'anar al llit, vaig deixar força coses preparades, entre elles la roba i la motxilla, per tant només em falta preparar l'aigua del camel. També va quedat tot preparat al cotxe, posar el portabicis i tot plegat porta el seu temps.

Em poso en marxa, rentar, vestir, esmorçar.... Hem quedat a les 7:15 amb l'Albert, l'únic valent que s'ha animat a venir a fer ........LA PREHISTÒRICA.

Amb tot enllestit baixem a buscar les bicis, cascs i demés coses d'última hora i anem cap al cotxe. Jo vaig a buscar l'Albert, que tot just acaba d'arribar. Perfecte, anem molt bé de temps. Bicis amunt, tot llest, sortim cap a La Roca del Vallès. Ens espera una ruta genial.

La Roca del Vallés - 8:15 h. AM

Només entrar a La Roca veiem els primers voluntaris que ens indiquen on és l'aparcament. Hem arribat dels primers, encara hi ha força lloc per aparcar, però en el temps que triguem en treure les bicis i agafar les coses ja el tenen ple.

Anem a la zona que han habilitat com a centre neuràlgic de la Prehistòrica. La carpa de les inscripcions i recollida de dorsals ja deu fer estona que és oberta i tot de bikers la volten per recollir el dorsal.

Recollit el dorsal i col.locat, ens afanyem a agafar un raconet per esperar l'hora de la sortida. Ens queda una horeta per davant.

Carpa de recollida de dorsals.

Mentre esperem que es faci l'hora em trobo la Marta i uns amics seus, i també alguns dels nois del Club BIKE BCN amb els que també havia coincidit al Cabrerès.

Per megafonia ja avisen de que la sortida es farà en pocs minuts, així que anem cap allà, ens situem cap el final de la immensa cua de bikers i esperem el xupinasso de sortida.

Increïble la quantitat de gent que som. Ja han donat la sortida i allò no avança ni a la de tres. Des de la nostra posició es veu la filera de bikers fent tap només travessar la Sortida. No s'entén, els primers kilòmetres son per pla. Som tants que costa avançar. Nosaltres hem estat prop de mitja hora esperant poder creuar l'arc de sortida.

Per fi hem sortit. M'agrada veure que trepitgem terra només sortir de La Roca. No anem de presa però tot i així avancem gent. Comencem a veure les primeres punxades i avaries en prou feines transcorreguts 3 km.

De seguida comença la pujada, i amb les primeres rampes també els primers embussos en ruta. Encara no hem arribat al punt on es separen els dos recorreguts. Som moltíssims i la pujada pel corriol se li travessa a més d'un. Com podem anem passant, però arriba un moment que no es pot continuar sobre la bici i tots anem fent caminant.

Finalment, després d'uns 6 o 7 km., ens trobem un parell de nois de l'organització que van informant-nos de cap on tirar per fer la ruta llarga i on per la curta. Un d'ells, va fent conya amb la gent dient-lis de tot als que tiren cap a la curta, i animant a fer la llarga.... " vinga! no foteu que feu la curta? va home! tira cap a la llarga que és molt guapa!! sereu covards!! " jajaja... quin paio!

De sobte desapareix la gent. No tinc dades, per tant el que diré pot ser agosarat, però diria que el 60-70% de la gent va tirar cap a la curta, perquè vam quedar pràcticament sols. Només desviar-nos ens trobem amb una trialera molt curta però força tècnica, d'aquelles que si me les miro no tinc ovaris a fer-la, però un cop vaig ser dins em va encantar, i això que no em va donar ni temps de treure el pro-pedal de l'amortidor, de tant sobtat que va ser. Allà, a mitja trialera, hi havia un paio fent-nos fotos a tots els que baixàvem, al menys em va fer un parell. A veure si tinc sort i les puc veure.

Anem pujant ara per una pista, la més ample que hem trobat fins el moment. Va fent amb rampes moderades, fins que trobem la rampa de les fotos de més abaix, amb un percentatge semblant al de l'erola. Vaig amb plat petit evidentment, i m'esforço tot el que puc, però finalment haig d'aturar-me, porto el cor desbocat a més de 180 pulsacions i les cames demanen relax. Les pujades fetes fins ara pels corriols, avançant gent i sense poder agafar un ritme constant, no han estat el millor per tenir els músculs contents. Així no hi ha manera de regular-se en condicions.

Un cop superada la pujada toca començar a baixar una miqueta, però als pocs metres ens trobem el primer embús important del dia. No paren d'arribar bikers darrera nostre i aviat la cua omple el corriol. Veiem alguns que giren cua, es deuen haver cansat d'esperar. La veritat és que no tenim ni idea de quan de temps fa que s'esperen. Nosaltres vam estar una bona estona, però finalment la cosa es va anar desfent, poc a poc anar avançant fins que vam poder continuar..... fins a un nou tap.

Pel que sembla hi havia una trialera i devia ser una mica tècnica. Dic pel que sembla perquè, més o menys a partir de nosaltres, ens van desviar fins una pista per no alimentar el tap amb més bikers. Hi havia gent molt emprenyada, alguns inclús demanant que els tornessin els 16€ que costava la inscripció, altres reculant..... una llàstima.

La pista amb la que vam enllaçar ens deixava just a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.

Poc després de l'ermita trobem una trialera, al principi molt divertida, però aviat es complicava una mica i es va fer un nou tap. Casualment ens vam quedar aturats a l'alçada del Dolmen de la Cabana del Moro, l'únic que vam veure en tota la marxa, i això que ens feien passar per un parell o tres més.

Dolmen de la Cabana del Moro.

La trialera és molt maca, però reconec que una mica massa tècnica en algun punt pel meu nivell actual, de manera que ens esperem força estona un cop es desfà el tap per deixar que vagi passant la gent i mirar d'acabar-la de baixar amb els mínims paios possibles al darrera. Mentre esperem he vist caure 3 o 4 nois i d'altres més hàbils que han lliurat la caiguda de poc, realment és per anar amb compte.

Continuem, després de la trialera tenim per davant un parell de kilòmetres de pujada, novament per corriols i amb alguna rampa forta que ara ja em castiga moltíssim les cames. Com que soc tant tossuda, intento sempre fer les pujades sobre la bici, tot i que no sempre les puc acabar, alguna per un pel de res, asssh.....

Al final de la pujada trobem el segon avituallament. De nou, en ser dels últims en arribar, ens trobem que estan recollint i ja no tenen res més que, de nou, les galetes embafadores d'abans. A més, s'han quedat sense aigua!!! De totes maneres menjo 2 o 3 galetes, tinc gana i encara hem de fer uns 10 km fins arribar a La Roca.

Parlem una estoneta amb els motoristes que, teòricament van tacant la marxa. Això vol dir que, molt probablement, els que quedem allà dalt som els últims. 

Després de preguntar-lis què és el que ens queda encara, marxem d'allà disposats a baixar durant una bona estona. La veritat és que els corriols que tenim per davant valen molt la pena. Passem per uns boscos obacs preciosos amb l'afegit que anem sols i per tant  gaudim 100x100 de la baixada. Exactament anem baixant durant poc més de 7 km., impressionant, totalment satisfactori. M'he llençat a gaudir-la a tope, corriols super estrets, amb trams revirats, el terra ple de fulles, pedres, arrels, els colors de la tardor i una sensació de bosc de fades....., sense parlar de la pujada d'adrenalina que devia tenir baixant gairebé a 30 km/h en algun que altre moment, de fet, tinc un pic de velocitat en aquest tram de 36 km/h. M'he divertit molt!

Llàstima, s'ens ha acabat el corriol. Després d'un tramet molt curt de corbes peraltades molt divertit, sortim a una carretera secundaria, la C-1415, i allà veiem que han instal.lat un avituallament improvisat amb begudes  fresques. Res no entra millor que una isotònica fresqueta quan vas en plena marxa, així que tots tres prenem una llauna i la bevem en un tres i no res.

Aquí ens estem una estona parlant amb els dos nois que hi ha. Un d'ells l'he vist a més d'un lloc i, pel que diuen, sembla que no siguin voluntaris sense més, sinó de la mateixa organització de la marxa. Parlem dels taps que hem trobat, i de quina seria la manera de solucionar-ho. I, tot i que ells s'ho esperen, els dic que es preparin a rebre força crítiques per com ha anat la marxa aquest any. Lamentablement l'èxit de participació ha esdevingut el veritable problema. El bosc no pot absorbir tanta gent de cop i, ni tant sols ells amb 10 anys d'experiència a les esquenes, han sabut preveure el que els venia a sobre. Però com no tot ha de ser dolent, també lloem el recorregut amb els corriols tant macos que venim de fer i ens fan saber que n'hi ha moltíssims més que no han pogut incloure. Vaja, que els voltants de La Roca son un paradís pels amants dels corriols, entre els que, ara sí, ja em puc incloure.

Després de la xerradeta, agafem un nou corriol, molt i molt estret, que ara puja, ara baixa, ara va pla. De nou gaudeixo del recorregut, tot i que algun tram de pujada dels que venen de sorpresa em fan aturar-me i passar-lo caminant. Sincerament, les meves cames ja no volen pujar més rampes, només rodar i baixar, estan petades.

En acabar el corriol ens trobem un petitíssim túnel que hem de travessar i on l'Albert se'ns queda encallat, jajajaja.... era evident que no podria passar! Ja només ens queden un parell de kilòmetres planers fins al poble. Tenim ganes d'arribar perquè tenim moltíssima gana i ja fa estona que somiem amb la botifarra, ostres! quedaran botifarres oi? (:-s)

A la fi arribem, creuada la línia de meta ja podem anar a menjar i refrescar-nos una mica. A l'arribada ja no hi ha ningú per controlar els temps, per tant no apareixem a la classificació, un fet que no deixa de ser anecdòtic doncs el ciclocomputador ja em dona les dades que necessito, però no crec que hagin de desmuntar un control d'arribada fins que no arribi l'últim participant, encara que només sigui per raons de seguretat.

Com podeu apreciar, les nostres cares, tot i la gana, son d'haver-ho passat molt bé. Ja no ens recordem dels nombrosos taps i les llargues esperes, que sumades han estat de poc més d'una hora, sense comptar amb les aturades voluntàries als avituallaments o per altres motius, com ara les fotos.

Han estat 32 km. d'autèntic trenca-cames, entre pujades i trencament de ritme pels taps, però tant divertits com esperava. Preciós recorregut, molt bona senyalització i, tot i la manca de previsió que han tingut enguany, s'ha de reconèixer l'esforç i la bona voluntat per part dels organitzadors per tal de sol.lucionar els problemes. 

Salut!

dissabte, 21 de novembre de 2009

Però si jo només volia sortir a provar la coberta nova!!

Dissabte, 8 h. del matí. Sortim de Palafolls cap a Malgrat amb en Ramon per trobar-nos amb el Ricard. Avui la idea és fer una sortida no massa forta. Per part nostra volem provar una mica com va la Nevegal que hem posat a la roda del darrera, demà tenim la Prehistòrica i no volem cremar-nos massa, i en Ramon deia que volia sortir també el diumenge. Arribem al lloc de trobada al mateix temps que el Ricard i prenem camí cap a Pineda, pujarem fins Quatre Camins. Com que som poquets anem fent tot xerrant, la qual cosa vol dir que ningú empeny massa. Comença la pujada i ara sí, cadascú agafa el ritme que millor li va, però gairebé arribem plegats a dalt. Hi ha hagut poca diferència. No he notat que la nova coberta al darrera em suposes un llast a l'hora de pujar, probablement un pro ho apreciaria, però a mi no m'ha donat la sensació. 
Arribo a Quatre Camins amb les cames una mica tocades, ui..... no mola gens que demà tenen feina. Fa calor i em trec la jaqueta per continuar. Moment clau. No havia cordat bé la càmera de fotos, que acostumo a dur penjada de la cinta de pit de la motxilla, la càmera cau a terra, però sembla que el cop ha estat lleuger i a més a més va força protegida dins la funda acotxada. La veritat és que no he donat més importància al fet, però més tard m'adonaré que s'ha espatllat l'obturador, doncs no es veu la imatge a la pantalla. M'he quedat sense càmera el dia abans de fer la Prehistòrica.
De Quatre Camins agafem la baixadeta dels cavalls (la riera) fins a Santa Susanna. Aquí és on he fet el veritable test a la coberta. Com m'he divertit! La coberta s'ha portat com esperava i la tranquil.litat i seguretat que em dona és màxima. 
Arribant a Sta. Susanna i com que porten en prou feines 20 km. i se'ns fa curt, decidim anar fins a Calella i fer la pujada de l'hospital fins a Sant Andreu per baixar des de allí a Pineda. Així ho fem. Avui la pujada de l'hospital la fem a un ritme força altet, sense baixar dels 10 km/h. gairebé en cap moment. Seguim amunt fins Sant Andreu i.... cap avall que fa baixada! No anem gaire forts aquest cop, anem xerrant força relaxats però sense abaixar la guàrdia, que la baixada te algun tram al principi, que pica força, de fet, de pujada és un dels meus punts negres :-( .
Ara sí, un cop siguem a Pineda, anirem a fer un esmorzar. Avui ens aturem a Can Feliu. No havia estat mai, i haig de dir que m'ha agradat. Ja va bé tenir un altre lloc controlat per quan la ruta ens deixi per la zona, obre les possibilitats.
En total, poc més de 50 km. i jo que només volia sortir a provar la coberta...... Demà, la Prehistòrica. Espero no pagar això d'avui......
Salut!

dilluns, 16 de novembre de 2009

Una companyia inesperada.

Aquesta és la Bruna. Una gosseta força jove que avui, poc s'ho esperava, ha estat la guardiana de 4 bikers camí d'Hostalric. Avui de bon matí ens hem trobat on sempre el Ramon, la Gineta Mª Angeles (tota una sorpresa), l'Adolfo i jo. Hem sortit camí de Tordera amb la intenció de anar fins Hostalric pel, últimament tant recorrent, camí de Fogars en la seva variant anti-obres. No entraré en massa detalls sobre el recorregut per no repetir-me, doncs en anteriors cròniques teniu ja una descripció.  

Quan tot just havíem de prendre el camí de la variant, surt fletxada cap a nosaltres i bordant, una gossa. La nostra reacció primera és la normalment més habitual quan veiem un gos mentre fem bici, la d'espantar-nos una mica doncs acostumen a seguir-te enganxats als peus amb el perill de poder-te fer caure i inclús fer-se mals ells mateixos. Però de seguida ens adonem que no té males intencions, més aviat sembla que vulgui jugar. Tot i així li cridem que marxi, doncs, a més a més, sembla que ens vol seguir. Anem fent, sempre vigilant que no es creui pel mig, i comprovem que, en efecte, la gossa ens segueix. Com que no aconseguim que marxi ens resignem i tirem endavant. 

No se com es diu la gossa, així que començo a dir-li Billie. I així van passant els kilòmetres amb la Billie davant i darrera nostre, vigilant que estiguem tots i esperant-se a que vingui l'últim, no sigui cas que ens perdem! Quin encant de gosseta. Sincerament, el que semblava que havia de ser emprenyador, esdevé una anècdota simpàtica. 

Quan arribem a la urbanització de Fogars la Gineta té una avaria diguem que ....... inusual, se li ha sortit una biela! Bé, doncs s'haurà d'arreglar. En Ramon, que la veritat és un manetes, es posa mans a l'obra. Com que no tenim la clau de la mida adeqüada ens hem de buscar una mica la vida i amb un tros de càmera, que acostumo a portar per sol.lucions McGiver, aconseguim poder roscar-la posant-la al voltant d'una clau de mida inferior. Apa! Resolt. Bé, resolt...... resolt..... el que es diu resolt......

La Gineta munta i seguim ruta, però a les poques pedalades ens diu..... " Ostres! No pedalo bé! "

Ens quedem per uns segons sorpresos i de seguida en Ramon s'adona, entre riures :), que no ha posat la biela en l'angle correcte, jejeje..... ai.. quins mecànics estem fets... Torna a desmuntar la biela i col.locala com toca. Bé, no ha estat greu, i ha donat a la Billie la oportunitat de descansar una mica, la pobreta porta una quants kilòmetres.

Amb la biela al seu lloc i com déu mana, tornem a muntar. Ara cap a l'ermita de Sant Cebrià de Fogars, baixant pel corriolet divertit que vaig trobar i que m'encanta. A l'ermita creuem el pontet per seguir camí i en poc ja som gairebé a Hostalric.

Tement que en agafar la carretera algun cotxe pugui agafar la Billie o que aquesta provoqui alguna mena d'ensurt a algun conductor, ens afanyem per despistar-la i que no ens segueixi carretera amunt al poble. Tema tancat, ja no tenim la gosseta, així que pujem pel poble fins al lloc on ens volem aturar a esmorzar.

Un bon esmorzar.... una estoneta de descans i tertúlia.... i ara toca tornar. Desfarem pràcticament el mateix camí que fins ara hem fet. 

Vinga Hostalric avall! Quina baixadeta més agraïda. Rotonda i de nou cap al polígon per agafar el camí a l'ermita.

No pot ser! Aquell gos que està estirat a l'ombra, és la Billie? Jajaja! Doncs sí! I quan ens veu se li posen les orelles ben tibades, s'aixeca i s'afegeix al grup de nou, més contenta que un gínjol. Ha estat potser més d'una hora allà esperant-nos. No em digueu que no és fantàstica.

Reconeixem que se'ns ha fet molt simpàtica, i anem tirant de tornada però a un ritme no massa fort perquè pugui seguir-nos i no es cansi tant. 

Ara va amb un, ara amb un altre. Sempre vigilant que estiguem tots els que hem de estar. Nosaltres anem amb compte de que no se'ns creui pel mig i ella va fent. A més, com que ara ens vindrà una pujadeta li anirà perfecte per no haver de córrer massa.

Passada la urbanització l'Adolfo punxa, però no una punxadeta de res, nooooo...... és una punxada que fa que surti una bona quantitat del líquid segellant de la tubeless. El forat és força gros, però el líquid que encara queda fa la seva feina. Inflem la roda una mica més, doncs a més de líquid ha perdut aire, i comprovem que ha deixat de perdre. És la primera punxada des de que portem el tubeless i la veritat és que és comodíssim, i la roda ha tornat a Palafolls sense perdre aire ni donar cap problema.

Per fi arribem a la casa d'on havia sortit disparada la Billie aquest matí. Cridem unes persones que hi havia per allí i ens diuen que la gosseta és del veí, és llavors quan esbrinem que es diu Bruna, molt més maco que Billie, oi? Agafen la gossa, que tenia toooooota la intenció de continuar seguint-nos, i nosaltres continuem camí cap a casa.

La veritat és que ha estat una ruta ben maca, i molt entretinguda amb tot plegat.  I..... alguna cosa em diu que tornarem a veure la Bruna. Vosaltres que dieu?

Salut!

dijous, 12 de novembre de 2009

Sortida nocturna, molt estimulant.

Dimecres a la tarde vam trobar-nos 4 bikers per fer una sortideta nocturna. Era la primera presa de contacte amb la nit pel Ramon i en David i hi havia ganes. Vam decidir fer una volta sense complicacions i per una zona ben coneguda, així que carretera de Vallmanya amunt fins a Quatre Camins i baixada per Pineda, la tornada a Palafolls la vam fer per la platja. Sort que dos de nosaltres portàvem bona llum, perquè en Ramon només tenia un frontal doncs encara no li ha arribat el llum que te encarregat i a en David, a qui li havíem deixat els nostres antics llums, la bateria se la va jugar quan faltava poc per arribar a Malgrat.
Les nocturnes son fantàstiques. És fabulós veure com un camí que has fet desenes de vegades i que de dia pot semblar inclús monòton de tant que l'has fet, esdevé tot un camí diferent si el fas de nit. No veus més enllà del que il.luminen els teus llums, sembla que sentis més sorolls dels habituals i sents l'emoció de no saber que esta passant al teu voltant. Realment és una de les coses que cap biker s'ha de perdre. Només us faré una recomanació a aquells que us vulgueu animar a provar-ho. Porteu un bon llum, res de frontals ni llenternetes del xinos, pujant us semblara que ja esta bé, però per baixar us les veureu canutes.
Sense cap mena de dubtes una experiència a repetir. Ja m'ho direu.
Salut!

diumenge, 8 de novembre de 2009

Dura anada a Hostalric, i una tornada.....

Avui no m'agrada massa la crònica que haig de fer. De fet podria fer-la passant per alt algunes de les coses que diré. Podria fer veure que avui ens ho hem passat de conya tots plegats. Però la realitat, tot i que la major part de la ruta a anat bé, és que alguns "detalls" d'algun "company" no han estat a l'alçada del que es pot esperar. Però no avançaré aconteixements i aniré fent a mida que sigui el seu moment.
A les 8 h. del matí érem a la granja de Palafolls. Algun company ja hi era fent el cafetonet i hem estat esperant fins que vinguessin la resta dels nois. Finalment hem sortit a les 8:30 h. una mica massa tard, entre d'altres coses perquè hem hagut d'esperar en Josep. La cosa estava dividida, Maçanet o Hostalric per la banda dura. Finalment ha guanyat, pel que sembla, la opció d'Hostalric i cap allà hem sortit els 11 bikers que ens hem trobat avui. Una bona colla, al menys a la sortida.
Tirem cap a Tordera, pujarem per Les Ferreres en direcció a Hortsavinyà, així doncs agafem el GR92, fent drecera per un corriol molt divertit que tira un pel amunt, i sortim a la carretera que ens hi portarà. Molts dels que llegiu aquestes línies sabreu com és aquesta pujada, però pels que no la conegueu us puc dir que té aproximadament 2 km. amb un pendent mitjà de gairebé el 10% amb rampes de gairebé el 20% en algun punt, per tant el grup es trenca, però al trencall de Roca Rossa ens reagrupem. Un cop tots junts de nou continuem la pujada en direcció a Can Camps. També trobem alguna rampa important però infinitament més curta tot i que no deixem de pujar. Un cop a la urbanització comença una forta baixada pel camí del Remió cap a Hostalric.
Arribem a l'autopista on prenem el camí que hi va paral.lel que ens acaba deixant a la carretera de Fogars a Hostalric. Avui, amb lo clar que està el dia doncs ha fet vent, tenim unes vistes del Montseny guapíssimes.
Allà alguns parlen d'esmorzar ja perquè encara ens queda al menys una horeta ben bona fins a Tordera, però, i aquí comença la cosa, s'acaba decidint que s'esmorzarà a Can Dieta. Com que jo conec un camí molt xulo per anar a Fogars i d'allí a Tordera diem de seguir-lo, per tant hem de continuar per la carretera uns pocs metres per ficar-nos pel P.I. on hi havia la Sun Roller i d'allà seguir un camí molt maco fins a l'ermita de Sant Cebrià de Fogars. Com és costum el company Pere D. sembla que tingui presa i comença a tirar cap a Fogars, però no pas esperant a veure per on cal tirar per fer el camí, sinó pel camí que ell "suposa" que farem. Com que va tant de presa en ficar-se per sota el pont de l'autopista i alguns companys han hagut d'esperar per poder creuar la carretera no veuen per on tirem i segueixen el camí que s'havia establert. Jo m'adono de seguida que no venen i intento trucar per avisar, però no deuen sentir les trucades. Així doncs, després de preguntar si per allí també sortíem a la urbanització del Parc dels Prínceps, començo a tirar per tal d'arribar a l'ermita al temps dels companys despistats i que no s'alarmin en no trobar-nos.
Quan arribo trobo els nois que acaben d'arribar. Algun d'ells una mica emprenyat perquè, a sobre d'haver-nos separat, ha patit una caiguda, per sort sense conseqüències, fruit del neguit per veure si ens trobàvem tots de nou. Esperem la resta dels nois i ara resulta que a en P.D. i cia. no se'ls veu venir. Esperem una estona i en veure que no venen en David B. desfà camí fins trobar-los i tornen tots tres. 
Viiiiiiiiinga..... torneeeeeem-m'hi.... Avís als nois: ara farem un camí nou, per tant m'heu de seguir. Una frase senzilla de comprendre oi?
Bé agafo el camí que va per darrera de l'ermita i ens porta tot baixant fins al costat del riu a l'alçada dels vivers de Can Simó. El camí és molt maco, obac i gens transitat. Ens porta a uns camps i allà agafem un corriol ben estret fins el riu i d'allí agafem la pista de pujada pels vivers fins a dalt de la urbanització Parc dels Prínceps a l'alçada de les obres del col.lector.
Allà, com que pugem, cadascú agafa el seu ritme. Sento algú darrera meu que es queixa pel fet de tornar a pujar. Ningú ha dit que la vida sigui un camí de roses oi? Ni que la muntanya sigui planera..... som bikers o què? Arribem a les obres i esperem una mica a que vingui tothom. Els dic per on hem de continuar i és llavors quan alguns comencen a tirar i es passen de llarg el trencall del camí que hem d'agafar. De nou el mal costum de no anar darrera de qui t'està guiant. Es que n'hi ha qui és molt llest, es veu...., i a sobre té presa. 
Es despisten cinc dels nois, un d'ells torna enrere de seguida, però els altres sembla que no ens han sentit. Els truquem per telèfon i diuen que tornen, així doncs els esperem. Després de més d'un quart d'hora els truquem de nou i ara ens diuen que han tirat cap a Tordera. I nosaltres esperant allà com uns g*********!!! grrrrrrrrrrr........
Bé, calma, tot arriba tard o d'hora. Continuem els set que quedem. Ara baixem fins a un corriol molt guapo, per després fer una petita pujada fins a donar al camí antic de Fogars, que ara és tallat per la famoses obres del col.lector. Com que entre unes coses i altres s'ha fet tard, un cop estem a la carretera decidim tornar per allà mateix a Tordera. La idea d'anar a Can Dieta s'ha de descartar, pel que diuen, perquè a aquestes hores ja no ens donaran esmorzar. Així que tirem cap un bar que hi ha al parc, La Sardana, on el David ha continuat cap a casa doncs feia tard a un dinar i la resta ens hem adonat que altres dos companys no ens han seguit. Pel que sembla han provat sort a Can Dieta. Ai senyor..... no aprenem....
Resultat, d'onze bikers hem quedat quatre per esmorzar i tornar plegats a Palafolls.
De tot això que us acabo d'explicar es poden fer algunes reflexions:
No només hem de semblar un grup, sinó que ho hem de ser. Sortim junts i hem d'arribar junts, qui tingui presa no ha d'intentar imposar res a la resta. Si no et convé venir no ho facis, però, si us plau, no emprenyis.
La paraula majoria vol dir alguna cosa. No pot ser que cadascú faci la seva. Si es decideix anar per una ruta determinada no valen queixes, llevat de força major, evidentment. Es respecta la decisió del grup i, si no es coneix el camí, un s'espera als trencalls dubtosos o allà on no li quedi clara la ruta, a que vingui qui sí la coneix. Ens estalviem molt de temps perdut i algun malentès que altre. Si per algun motiu no et convé la ruta, ningú t'obliga, només cal que diguis que marxes per la teva banda, però si us plau, no emprenyis.
No es deixa tirat ningú. Si algú no va bé pujant, o ha tingut pana o és mal baixador, o senzillament s'ha aturat a fer una foto o un riu, tant és, se l'ha d'esperar. No podem donar per fet que ens segueixen, ens hem d'assegurar que ho fan tots i cadascun dels companys. Si per algun motiu no et convé, no surtis en grup, però, si us plau, no emprenyis.
Sap greu que, després del dia d'avui, algun company pot decidir no tornar, de fet jo mateixa em plantejo que, si ho faig, serà perquè es donin certes condicions. Surto en bici per divertir-me, no a que em prenguin el número, i tinc la sort de poder escollir les companyies.
Malgrat tot, una ruta molt maca, bona muntanya, uns 48 km amb un desnivell acumulat d'uns 800 m., pistes i corriols obacs, els bons paisatges que ens deixa la tardor, aquella olor a humit del bosc...... en fi... que em quedo amb lo maco del dia.
Salut!

Fogars i nova prospecció.

Avui havia quedat amb el meu col.lega Paco per anar a fer una mica de bici. Tenia un camí per provar per anar a Maçanet des de Fogars, el vaig trobar a Wikiloc fa uns dies i em va semblar bona idea per poder empalmar les dues rutes. Al Paco li va semblar bé la idea així que vam anar tirant amb aquesta intenció.
La ruta anava cap a Fogars pel camí que vaig descobrir fins a l'ermita, i a partir d'allí ja era territori per explorar. En Paco anava com un tiro, "me acabo de comer un par de donuts que me han sentado de bien...." em diu, i jo penso, clar, així vas d'embalat col.lega. Anàvem per pla a una velocitat creuer d'uns 25 km/h. i jo anava amb la llengua fora!
Vam anar fent camí entre xerrar i alguna burrada que altre, amb ell sempre és així i m'agrada. La primera part de camí ja l'havia fet amb ell uns dies enrere, però avui faríem el tram des de les obres a la urbanització del Parc dels Prínceps fins l'ermita i a partir d'allí faríem un tram totalment verge pels dos amb el que pretenia enllaçar amb Maçanet.
Tot perfecte fins l'ermita. Així doncs ara a descobrir! Comença una pista estreta i trencada, és força humida també per les pluges que hem tingut els últims dies. La pista va baixant divertida fins que ens toca desviar-nos a l'esquerra per un corriol molt estret que discorre entre herbes altres però sense problemes de pas. Aquest ens acosta al riu Tordera i el resseguim ara de nou per camí ample fins trobar el pont per on suposadament hem de creuar per tirar cap a Maçanet.
Per accedir al pont no hi ha cap rampa, així doncs hem de carregar les burres a l'espatlla i pujar les escales, tot travessant una cadena. Travessem i a l'altre banda trobem una mena de gàbia amb la porta tancada amb un pany, assh.... em penso que ja hem anat prou lluny...
Trobem un operari i li demano si ens deixa passar, però diu que no pot ser i nosaltres, per no discutir amb ell, girem cua. Un cop de nou a l'altre banda del riu, i per no tornar pel mateix camí, com que som sota la pista que torna a la urbanització decidim pujar per allí. Tenim al voltant de 1,5 km fins allà, dels quals 1,3 son de pujada, al principi pesadeta però després es fa bé. Ara em trobo de conya, pujo sense problemes i a bon ritme.
Quan som dalt de nou en comptes de tornar cap a Tordera pel mateix camí recordo una altra alternativa que vaig estar mirant dies enrere i cap allà que anem. Baixem fins la benzinera i agafem un camí que queda a l'esquerra i passa pel Museu de Fogars de la Selva, deixa a la dreta l'altre urbanització i comença a baixar, primer asfaltat, després camí de terra, tot deixant a banda i banda algunes cases aïllades. 
Quan gairebé ja som al final d'aquest camí, a l'alçada de Can Garrigueta, una gossa, potser més espantada que nosaltres, ens dona un ensurt quan surt corrents bordant cap a nosaltres, passa de llarg de mi i s'encara amb en Paco que s'ha aturat per no esverar-la més. Sort de l'amo que era a la vora i l'ha cridat de seguida, però.... senyors, tinguin els seus gossos de manera que no puguin sortir de la finca, perquè poden tenir algun ensurt greu. 
Refets de la trobada amb la gossa arribem al camí de tornada cap a Tordera, passant pel P.I. Pla de la Júlia fins la carretera. Travessem i prenem el caminet a la dreta que ens deixa a Tordera. Com es costum tornarem pel camí del riu, però abans ens aturem al bar La Sardana a prendre alguna cosa fresqueta que sempre va bé.
Vora de 39 km. molt guapos. No és en absolut una volta dura, tot i que gairebé no deixes de pedalar, i a més és força amena, perfecte per fer kilòmetres sense anar de cul.
Salut!